Josep M. Solé i Sabaté

“A Catalunya la guerra la va perdre tothom, també els vencedors”

Nascut a Miralcamp (Pla d'Urgell) el 1950, el catedràtic d'Història Contemporània Josep M. Solé i Sabaté és un vallesà d'adopció amb un marcat accent lleidatà, des que el 2002 es va establir a Caldes de Montbui, en casar-se en segones núpcies amb una calderina. Després d'haver viscut trenta anys a Barcelona, volia per a la seva filla un ambient de poble com el que ell i la seva esposa havien viscut d'infants. "M'agraden les comunitats on la gent no és anònima sinó que es coneix", afirma. Plenament integrat a la vida calderina, ha estat un dels impulsors del Grup de la Memòria Històrica de Caldes, que l'any 2008 va elaborar el llibre Entre la il·lusió i el dol. Revolució i guerra civil, però també es belluga en altres activitats, des dels Pastorets fins al futbol. El conegut i reconegut historiador, que és un dels experts principals sobre la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), assegura amb un punt de sorpresa que en aquests pobles i ciutats hi ha trobat una "identitat vallesana" més marcada del que es pensava. "Hi ha uns referents geogràfics i culturals i fins i tot uns accents i expressions que són propis de cada lloc que al Vallès funcionen molt, amb un orgull notable", sosté. Argumenta que la divisa “com el Vallès no hi ha res”, popularitzada per Joan Oliver a les seves Corrandes d'exili, "ha ajudat molt a l'autoestima de tots els vallesans". Autor d'una quinzena de llibres sobre l'època republicana, la Guerra Civil, la postguerra, l'exili i el franquisme, és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, i director de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Va ser el primer director del Museu d'Història de Catalunya (1996-2000) i el coordinador del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre (2006). A Solé i Sabaté se'l pot trobar sovint als mitjans de comunicació, que no li són gens desconeguts perquè ha dirigit i presentat programes de ràdio i televisió, tant de temes històrics com d'actualitat. I, esclar, és la maleïda Guerra Civil i la seva incidència al Vallès el que centra aquesta conversa, mantinguda tot passejant per la muralla medieval de Caldes i el bonic passeig que s'aboca als horts endreçats a tocar de la riera.

Vicenç Relats (text i fotografies)

75 anys després del final de la Guerra Civil, parlar-ne encara reobre ferides?
Només en pobles molt petits, molt marcats per fets terribles de la Guerra Civil i on hi ha hagut poca mobilitat social, poc moviment demogràfic de població vinguda de nou. Als llocs on hi ha hagut molta mobilitat social, sigui pel creixement de la població, per la immigració o perquè hi ha hagut una gran barreja de persones, de famílies, de sangs, es mira com un fet molt llunyà. En general, les noves generacions veuen la Guerra Civil més com un fet històric i del passat i de ferides només n'hi pot haver entre la gent més gran. Hem de tenir en compte que els que aleshores tenien set, vuit o nou anys, ara en tenen vuitanta llargs. Això vol dir que han passat molts anys. Més enllà de la utilització política que algú en vulgui fer, no crec que s'obrin ferides.

Se'n pot, doncs, parlar desapassionadament?
Sí. I, a més, amb un altre fet important: el país ha evolucionat molt, estem en una democràcia. Els valors democràtics i la condemna del totalitarisme i de la violència és general i això fa que tothom entengui que la guerra és un fet del passat, que s'ha de conèixer, però del qual no se n'ha de fer una causa política.

Ara passa que els avis gosen explicar als néts allò que com a pares no van explicar als seus fills...
Sí, es produeix un salt generacional molt curiós: els avis expliquen als néts el que no han explicat al seus fills. Això està passant i, a més, es dóna una altra particularitat: els néts pregunten als avis el que els pares no els han explicat; passen les dues coses.

“Els valors democràtics i la condemna del totalitarisme i de la violència és general i això fa que tothom entengui que la guerra és un fet del passat, que s'ha de conèixer, però del qual no se n'ha de fer una causa política.”


Això vol dir que calia aquest silenci entremig?
No sé si calia o no, però els cas és que va ser així. El meu pare, que era un soldat de la lleva del biberó, en parlava molt i segur que em va influir molt per ser historiador d'aquesta temàtica. Ell explicava moltes coses de la guerra, perquè el va marcar molt la mort de gairebé tots els nois de Lleida de la seva promoció, que van morir gairebé tots a l'Ebre i ell se'n considerava una mica supervivent. El seu, però, és un cas estrany. També s'ha de dir que parlaven de la guerra els que hi havien anat, que n'explicaven les coses del front. Però del que passava a la rereguarda és on hi ha el gran silenci. La gent del front sí que explicava els bombardeigs, les batalles, les ferides..., però tota la vida interior subterrània de conflicte intern, també fratricida entre catalans, encara que la guerra ens vingués de fora, en això sí que hi ha hagut un cert silenci. Ara, a més, passa una altra cosa: molta gent gran abans de morir vol explicar el que van viure, sobretot dones. Expliquen allò seu que fins ara es pensaven que no era important: de la vida quotidiana, de les formes de viure, de la subsistència del dia a dia... Ara ho expliquen.

El franquisme –els vencedors de la guer­ra– van explicar la història a la seva manera, basada en la culpabilització absoluta d'uns rojos sanguinaris, i en democràcia se n'ha hagut de corregir el relat. Ha faltat reconèixer errors de la República i dels seus defensors en el descontrol de la violència revolucionària que hi va haver a la rereguarda?
Ha faltat reconèixer alguns errors, però s'ha de dir que la historiografia catalana ha estat molt crítica. No hi ha cap historiador que mereixi aquest nom a Catalunya que no ho digui tot. Aquí, no hi ha apriorismes. No els hem tingut la generació dels que vam acabar la carrera a principis o mitjan dels setanta, els que vam créixer com a historiadors a l'inici de la transició a la democràcia. Han tingut apriorismes els que no fan història sinó política. Tothom que fa història ha explicat les coses tal com són, explicant els errors, crítiques, encerts, il·lusions, projectes... Es pot veure fins i tot pels títols i les temàtiques dels llibres, tant en la història local com en la més general. Els últims grans treballs sobre la Guerra Civil són els sis o set volums que va publicar Edicions 62 fa pocs anys. És extraordinari veure com a Catalunya molts anys després d'acabat el franquisme, cap a finals dels vuitanta, tothom ha volgut saber què havia passat en aquest país nostre. La gent s'ha interessat molt per aquests temes i la prova n'és que els llibres d'història de la Guerra Civil tots tenen èxit, encara que uns siguin millors que d'altres.

Un dels seus mestres, Josep Benet, deia que l'alçament franquista es va plantejar en gran part com una guerra contra Catalunya, i que el que aquí podria haver estat una guerra nacional i popular en defensa del país i de la democràcia no ho va ser per la irracionalitat revolucionària que també la va acabar convertint en una guerra entre catalans.
Sí, sí, va ser així. A la Guerra Civil el fet nacional no és un fet fonamental per als catalans com sí que ho és pel franquisme, que repeteix que “Cataluña es España” i que quan les tropes de Franco ocupen Catalunya es diuen “ejercito de ocupación” i els seus cartells quan arriben a cada població diuen que “España ha llegado a Cataluña”. Per als catalans aquest va ser un element de segon o tercer ordre, ja que abans de res va ser una revolució de característiques socials i econòmiques. El fet nacional va quedar subsumit per altres prioritats. Hauria pogut ser un fet molt important, però no ho va ser ni amb la creació d'un exèrcit de Catalunya, que la República va impedir. Tampoc els partits i forces sindicals majoritàries en aquell moment va tenir el fet nacional com a prioritari. És el cas de la CNT-FAI i del PSUC, que van ser les forces més hegemòniques durant la guerra, perquè ERC llavors va perdre molt del seu poder dins la revolució. Els homes republicans de l'època eren republicans i catalanistes però no revolucionaris. I el que hi havia al carrer era una revolució.

Què explica la gran matança a la rereguarda republicana de Catalunya –unes 8.500 persones–, quan aquí l'alzamiento no va tenir seguidors ni s'hi respirava un clima favorable...
El rebot. Això es pot matisar d'una forma més acadèmica, però per entendre-ho fàcilment cal dir que és el rebot popular. Qui s'aixeca contra la República són les forces que han de mantenir l'ordre, que és l'exèrcit, amb un cert suport de l'Església, més o menys confús en els primers moments, i la població es rebota contra aquest fet, s'hi rebel·la. I el fet d’anar en contra de la revolta militar fracassada, fa que hi hagi com una eufòria col·lectiva per intentar arranar tot el passat. Es produeix com una mena d'allau col·lectiva per intentar arrasar el passat, eliminar-lo, per fer la societat nova que es vol crear. Això es gira en contra d'empresaris, propietaris, gent d'ordre, capellans i religiosos, gent d'Església, militars, policies, que es converteixen en l'objecte a batre. Va haver-hi un buit de poder i una allau de violència que no va ser gens curosa. Van morir 8.500 persones. Totes les organitzacions polítiques formalment hi anaven en contra, però alguns del seus membres hi van participar. És bo que repetim, però, que cap força política democràtica de Catalunya, cap –ni de dretes ni d'esquerres–, no va donar suport a la revolta militar. Entrada la guerra, ja va se diferent.

I hi va haver paradoxes com que gent fidel a la República, de dretes, religiosos o militants catalanistes, en ser assassinats amb la revolució, van passar a ser “caídos por Dios y por España”.
Efectivament. I fins i tot al principi de la guerra hi va haver persones significades d'esquerra que s'oposaven als fets de violència generalitzada que estaven passant, que també van acabar sent-ne víctimes. És una violència que es produeix a tot el país i que, a més, està molt atomitzada a tot el territori. A tot arreu –a cada poble o ciutat– crea el seu propi funcionament i això explica que abastés tothom.

Abans de l'aixecament del juliol del 36, Catalunya vivia un cert oasi dins de la República espanyola, que contrastava amb l'enfrontament social d'altres bandes. Mesos abans de l'alzamiento el president Companys fins va fer algun intent de pacte per a un govern d'unitat. Per què va fracassar?
El president Companys es movia perquè veia que la situació que es vivia a Espanya era de violència i enfrontament. Però l'intent de pacte va ser poc madur i no podia arribar a cap port perquè en aquell moment les forces obreristes i revolucionàries no crec que haguessin pactat amb un partit com era aleshores ERC, que podia ser un partit republicà, avançat i d'esquerres, però no era un partit revolucionari i aquestes altres forces polítiques no estaven per això.

“Cap força política democràtica de Catalunya, cap –ni de dretes ni d'esquerres–, no va donar suport a la revolta militar.”


A més dels 8.500 assassinats a la rereguarda, quin total de víctimes es cobra la guerra Catalunya?
S'han dit moltes xifres i l'únic que podem fer és mirar-ho en cossos tancats per àmbits. Calculem que per bombardejos van morir unes 5.000 persones a Barcelona i una xifra semblant a la resta de Catalunya. Sabem que per represàlies a la rereguarda republicana moren unes 8.500 persones a mans dels rojos i que després són assassinades pel franquisme unes 3.500 persones més. I encara cal veure la gent que mor de misèria –que n'hi ha– i tota la gent que mor al front, a causa dels fets bèl·lics, que poden ser 35.000 o 40.000 més. Cal pensar que al costat de cada mort hi ha cinc o sis ferits. Si anem sumant, surten xifres molt elevades. Hi ha qui aventura que a Catalunya hi va haver entre 50.000 i 60.000 persones mortes, quan l'any 1936 era un país amb uns tres milions d'habitants. Per això llavors durant anys en molts àmbits van faltar joves, que és la generació que havia anat al front, amb el màxim de víctimes. Voler precisar gaire el nombre de víctimes em sembla imprudent científicament.

I de la gent que marxa a l'exili?
De les 470.000 persones de tot l'Estat que es calcula que surten a l'exili, la majoria –o almenys la meitat– són catalans. Dels exiliats catalans, uns 180.000 o 200.000 són soldats i podem calcular que uns 70.000 o 80.000 catalans mai més no van tornar. Són xifres extraordinàries perquè vol dir que tota la classe política i sindical i la gent més preparada en aspectes culturals, liberals, democràtics, professionals, etc, desapareixen. I tret d'alguns casos ex­ce­pcionals, molts pocs d'aquests van tenir cap mena de significació política durant tants anys de franquisme.

El Vallès va enviar molta gent al front.
I tant, perquè el control del Servei d'Informació Militar (SIM) va ser molt rigorós amb les lleves a partir del moment que es van crear. No vol dir que se n'escapés gent, que se'n deurien poder comptar uns quants centenars, però al costat dels milers i milers d'homes cridats al front és un percentatge petit. Les quintes es fan per evidenciar que les persones són cridades a files i que cal complir la llei.

A més d'aportar soldats a la guerra, el Vallès hi juga algun paper específic?
El Vallès va ser un dels llocs més destacats en nombre de fàbriques de guerra que aportaven al front recursos militars i utillatge d'equipaments dels soldats, des de roba a sabateria. El Vallès era una zona industrial propera a Barcelona, però alhora tenia un cert pes rural que li permetia aportar molts recursos alimentaris. A més de les moltes fàbriques que van produir per a la guerra al Vallès hi va haver punts de defensa aèria determinats que van prendre relleu quan els franquistes van iniciar l'ocupació de Catalunya.

“Hi ha qui aventura que a Catalunya hi va haver entre 50.000 i 60.000 persones mortes, quan l'any 1936 era un país amb uns tres milions d'habitants.”


Al final de la guerra, el gener i febrer de 1939, durant la retirada-ocupació, el Vallès viu alguns combats i fets bèl·lics notables i molts bombardejos feixistes amb molts morts. Es pot dir que es converteix en front?
Sí, llavors el Vallès es converteix en front de guerra, encara que la defensa de veritat de Catalunya es va produir al Segre i a l'Ebre, particularment a la Batalla de l'Ebre. Allà és on es dessagna tota la joventut de Catalunya, ja que tots els quintats que van al front de l'Ebre es fan quan Catalunya està aïllada de la resta de la República i es quinta exclusivament sobre la població resident a Catalunya. El pes recau sobre la lleva del biberó i la quinta del sac, tant els joves com els més grans. L'autèntic front és la batalla de l'Ebre, la batalla de totes les batalles, encara que en altres territoris sempre hi ha va haver resistències –escaramusses–, des que el 23 de desembre les tropes franquistes van trencar el front per Seròs. A Caldes mateix van haver-hi un certs enfrontaments esporàdics on van morir vint soldats republicans, com els que també hi va haver a Abrera, entre el Baix Llobregat i l'entrada al Vallès Occidental. Amb tot, de batalla forta no n'hi va haver cap perquè Catalunya no tenia exèrcit i havia perdut tota la força i capacitat militar a l'Ebre.

Els aeròdroms vallesans van ser claus per contenir els bombardejos feixistes i afavorir la sortida de la riuada de gent que marxava cap a França, oi?
Els aeròdroms del Vallès van servir per intentar evitar i obstaculitzar bombardejos. A la guerra un dels fets molt importants és l'efecte dissuasori, en què juga un paper important l'aeroport de Sabadell i altres camps d'aviació, a vegades provisionals, que van servir de defenses militars.

Amb la retirada republicana hi ha episodis especialment sonats com ara l'explosió d'un camió carregat de trilita de l'exèrcit republicà a Llinars, que causa 18 morts i destrossa bona part del poble. Com s'explica una explosió així?
Cal tenir en compte que quan un exèrcit està en retirada el que fa és obstaculitzar el contendent. El que fa l'exèrcit de la República per alentir l'avenç militar franquista és una política de destrucció de molts ponts i vies de comunicació. Això implica que han de portar una logística d'armament –de dinamita i trilita– que explica el cas de Llinars. Són camions carregats d'explosius, però mal preparats, amb una seguretat molt feble, que fan que es produeixin accidents així, que costen moltes vides.

Just després de la guerra, a Sabadell, sota la tutela de la Legió Còndor de Hitler, es va muntar el Parque Eventual de Catalunya. De la producció dels avions xatos per a la República es passa a fer curtiss per als feixistes alemanys...
S'ha de tenir en compte que l'aviació alemanya, que és una aviació molt avançada i moderna, fa servir la Guerra Civil Espanyola com a camp de proves. I la Legió Còndor va acabar instal·lant una de les seves bases logístiques a l'aeroport de Sabadell, on va muntar fonamentalment henkels i stukas, caces i bombarders, que seran els que faran algunes de les actuacions al final de la guerra amb l'ofensiva final de Catalunya, els últims dies de gener i primers de febrer, fins que Catalunya acaba del tot ocupada el 10 de febrer.

Els efectes de la repressió franquista van ser devastadors: exili, empresonaments, depuracions, execucions. És una cadena implacable, no?
La repressió franquista s'inicia majoritàriament quan ja s'ha acabat la guerra a tot l'Estat. És molt irregular des del febrer del 1939 fins al final de la guerra l'1 d'abril, que va ser amb represàlies esporàdiques. Un cop acabada la guerra, la repressió s'utilitza per establir un règim totalitari que no deixa que ningú faci el que vol. A partir d'aquí, s'obre tot un procés de denúncies molt gran. No tenim la relació de totes les persones que van ser detingudes a les seves poblacions i passades a les presons dels seus respectius partits judicials i d'aquí a les presons centrals, que en el cas del Vallès són la presó Model o les presons adaptades, com ara el Palau de Missions. Quan ja no cabien a les presons es duien a camps de concentració que hi havia a Barcelona (com el de Montjuïc o el d'Horta) o en molts altres llocs: a Cervera, a Lleida, a Tarragona, perquè n'hi havia a tot arreu. Un cop empresonats es demanava informació sobre ells. Havien de passar una mena de filtre, per saber quina havia estat la seva actuació durant l'època republicana i durant la guerra. Els que rebien avals podien sortir o no, però un cop arribaven als seus pobles es trobaven amb denúncies i la cosa recomençava. Era una xarxa molt espessa que no deixava que ningú s'escapés. En funció del grau d'implicació amb què les persones hagues­sin col·laborat amb la República la condemna era més o menys dura, però la gran majoria de la població estava filtrada. En el cas del partit judicial de Falset (Priorat), que és l'únic del qual es disposen dades, demostra que el 45% de la població masculina de la comarca va passar per la presó. Això vol dir que es considerava que una molt bona part de la població masculina tenia un passat polític sospitós i si feien qualsevol cosa ja eren reincidents, amb la qual cosa la xarxa s'havia tancat totalment. A banda, hi ha la repressió professional dels arquitectes, advocats, metges, perquè darrera seu hi ha el botí de guerra. Com que no existia la Seguretat Social, el metge tenia pacients o clients i si un metge no hi era, aquests pacients se'ls quedava un altre metge. El mateix passava amb un arquitecte o un professor d'escola, d'institut o universitat. Les places de persones depurades eren substituïts per gent fidel al franquisme.

A què és comparable en la història contemporània aquest aparell repressiu que va imposar una dictadura de 40 anys?
És difícil trobar casos similars. En el cas dels mateixos nazis es constata que no van perseguir els alemanys, ja que van perseguir i fer barbaritats amb els jueus però no van anar contra el seu propi poble. És difícil trobar precedents en què l'enemic derrotat del propi Estat tingui aquesta voluntat de passar un sedàs ideològic i polític tan brutal. És difícil trobar referents en la història contemporània que duressin tants anys. Perquè en el casos de Xile, l'Argentina o altres dictadures van durar deu o quinze anys, però no quaranta. I aquesta va ser una guerra civil amb dues estructures estatals: la revolta militar de l'exèrcit i l'estructura militar republicana.

La repressió franquista arriba fins a l'exili, de manera que 10.000 republicans acaben als camps nazis.
La coordinació i l'aliança del règim franquista amb l'eix feixista de Hitler i Mussolini va suposar una implicació bèl·lica efectiva amb l'enviament de 30.000 o 40.000 soldats de la División Azul a lluitar al seu costat. El compromís del franquisme amb el feixisme és molt bèstia i va durar fins al final. Per això a la gent que ha tingut referents en aquest passat li costa tant de reconèixer-ho. I la gent explica coses de la guerra i poques sobre el franquisme, que és humiliant i miserable. Als fills i néts de les persones que van tenir responsabilitats amb el franquisme els costa de reconèixer-ho perquè resulta molt dur d'afrontar. Això se supera quan van arribant noves generacions de fills o néts que són més cultes, demòcrates i avançats, que renuncien a l'actuació franquista dels seus familiars.

“Els consells de guer­ra tenen sempre signants i denunciants, perquè és una societat que incita a la delació.”


Com s'explica que 35 anys després, en democràcia, encara no s'hagin rehabilitat tants judicis i crims franquistes fets en nom d'un Estat?
Perquè són fruit d'una guerra civil i això vol dir que, en certs llocs, havien tingut un suport popular. Això costa d'acceptar a moltes persones per raons ideològiques. Són uns crims que es van fer amb molta complicitat, perquè qui dispara és l'exèrcit o la Guàrdia Civil, però qui posa el gatell de la denúncia és la població civil. Tots els consells de guerra tenen sempre signants i denunciants, perquè és una societat que incita a la delació. A Catalunya passa menys que a la resta de l'Estat perquè molts responsables polítics se n'han pogut anar a l'exili i perquè la classe empresarial catalana, que ha estat perseguida per la revolució, alhora no deixa de ser una classe que ha de dimitir de l'exercici polític. Poden fer calés però no poden fer política. Guanyen la guerra però alhora la perden, perquè poden dirigir la societat econòmicament, però políticament, ideològicament i culturalment hauran de renunciar als seus propis valors i això és terrible. A Catalunya la guerra la perd tothom, fins i tot els vencedors, tret dels que són absolutament franquistes i renegadors de la realitat catalana.

Ara el que toca és saber-ne fer memòria perquè això no passi mai més, oi?
La societat catalana en general ha estat molt valenta i la historiografia ha estat al nivell. La pressió per recuperar la memòria ha estat important a tot arreu i en general hi ha hagut una voluntat de superació, perquè tothom ha vist que el que va passar és una barbaritat i que són fets que s'han de conèixer per extirpar-los per sempre més de l'imaginari col·lectiu. Ningú no ha de creure que perquè hi hagi diferències polítiques s'hagi d'acabar amb violència. Avui dia les noves generacions, la violència no la contemplen com un objecte d'actuació política, afortunadament.

Sota quins criteris s'ha de fer la recuperació de la memòria històrica i democràtica per tal de ser just amb tothom?
L'objectiu és que hi pugui entrar tothom, perquè tothom té dret a la memòria, sigui del cantó que sigui. Tothom ha de veure reconeguda la part d'injustícia que van patir els seus. En un cantó fins i tot hi va haver utilització de la memòria dels que havien estat represaliats a conseqüència de la revolució social i durant quaranta anys els van manipular ideològicament en benefici del franquisme. De l'altra banda, totes les persones que havien estat dins de la legalitat democràtica, els republicans, la reparació de forma absoluta a Catalunya s'ha fet bastant més perquè la llei és millor –i va ser votada per govern i oposició– mentre que en l'àmbit espanyol es va quedar a mig camí, perquè el govern del PSOE no va arribar fins al final.
Josep M. Solé i Sabaté

Josep M. Solé i Sabaté, arrepenjat en una tanca del passeig de la riera de Caldes, amb els horts de la llera de la riera a sota.

El passeig de la riera de Caldes inclou elements de gran valor patrimonial com el Molí de l’Esclop i un tram de muralla medieval.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara