L'ocupació de Terrassa, en primera persona

Testimonis (Terrassa)

Just 75 anys després de l'ocupació de Terrassa per part de les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, l'Ateneu Terrassenc va convocar tres testimonis acreditats del fets a explicar-ne el seu record, en un acte organitzat pel president d'honor de l'entitat, l'historiador Josep Puy, amb el suport de Rafel Comes. Són els testimonis d'Antoni Garriga (Terrassa, 1925), Francesc Playa (Mura, 1923) i Isidre Roca (Terrassa, 1925), que reproduïm a continuació.

Vicenç Relats (text) , Ramon Vilageliu (fotografies)

Antoni Garriga: “En aquelles circumstàncies de fam, el mestre ens encaminava a sumar-nos al saqueig del menjador infantil”


El dia 25 de gener ja es veia a venir que la situació era molt tensa. Terrassa estava a punt de ser ocupada. El curs escolar 1938-1939 jo l'havia iniciat a l'Escola Unitària que regentava el mestre Sala, a l'edifici modernista construït per l'arquitecte Muncunill. Els últims dies de la guerra, cada dia que passava alguns alumnes deixaven de venir a l'escola i als qui hi érem ens tocava una mica més del pa que l'organització americana dels Germans Quàquers repartia als alumnes de les escoles públiques. No hi havia aliments i la passàvem molt, però molt, prima. Quan al matí d'aquell dia 25 només cinc o sis alumnes perseverants vam entrar a classe, el mestre Sala ens va dir que a la nit la gent del carrer havia entrat als magatzems dels menjadors infantils del costat de l'escola (creats per mitigar la gana dels infants durant la tempesta militar), que els havien saquejat i que s’ho havien emportat tot. Ens suggeria que hi entréssim per si encara podríem trobar-hi algun aliment. Vam anar fent viatges dels magatzems al nostre pupitre. Vaig recollir quatre bacallans secs, una llauna de cinc quilos de melmelada, un cul de sac de llenties, una ampolla mig plena d'oli. Amb en Vinyes vam intercanviar un dels meus bacallans per quatre paquets de farinetes i un parell de pans dels Germans Quàquers. A casa no s'ho acabaven de creure, temien que no em delatessin per robatori.
Sempre més he tingut un gran respecte i m'ha commogut la dignitat del mestre Sala, de quina havia de ser la seva consciència que, davant la fam i les misèries terribles dels seus alumnes i de tota la població, en aquelles circums­tàncies ens encaminava a sumar-nos al saqueig d'un establiment oficial. És una mostra evident de la desmoralització de la població després de prop de tres anys de guerra, fam i misèria.
Aquella tarda tota la ciutadania estava tancada a casa. Al carrer només circulaven els cotxes de la Guàrdia del President Azaña –que s'havia establert a la Torre Salvans de Matadepera– i dels militars Lister i Campesino –que havien passat uns dies a la ciutat ocupant cines i locals– que fugien de Terrassa. Amb aquella normalitat aparent vaig anar a visitar els meus avis al carrer Major de Sant Pere. De retorn camí de casa em trobo el meu pare molt esverat. Des d'una glorieta que teníem a la teulada de casa es controlava tota la carena de Les Martines i el camí vell d'Ullastrell, i hi havia vist el moviment dels soldats que avançaven per ocupar la ciutat i jo no era a casa. Era una temeritat que el pare em vingués a buscar pels carrers cèntrics. Tenia més de cinquanta anys i, per edat, no havia estat mobilitzat, però en aquelles circumstàncies era freqüent que s'emportessin els homes, tinguessin l'edat que tinguessin, per anar a fer trinxeres i fortificacions. No cal dir que el retorn a casa el vam fer per caminois dels horts que hi havia al torrent de Vallparadís. A la nit, amb la porta del carrer ben apuntalada, sentíem que hi intentaven forfollar diversos passavolants. A unes cases del carrer que els veïns s'havien camuflat a uns refugis contra els bombardeigs, els van entrar i van emportar-se'n joies, coberts i objectes de valor.
El pati de casa donava sobre la carretera de Sabadell i Barcelona. El dia 26 al matí, procurant de no ser vistos, vam observar que hi havia cinc o sis camions militars, carregats fins al capdamunt, amb alguns soldats passejant amunt i avall, estacionats en direcció a Sabadell. Passaven les hores i els camions no es movien. Prop del migdia alguns camions comencen a marxar i només en van quedar dos. Devia ser cap a la una que els dos camions van engegar i marxar. Pocs segons després es va sentir una gran explosió. La casa, els mobles i els vidres van tremolar com si s'hagués produït un terratrèmol. Havien dinamitat el pont de la carretera per sobre el torrent de Vallparadís per posar dificultats als militars facciosos. Poc després vam sentir el toc de campanes. Vam suposar que els ocupants ja s'havien apoderat del centre de Terrassa.
La meva família no era pas del règim dels ocupants, però davant de les malvestats que havien comès els anarquistes i la fam i misèries després de prop de tres anys de guerra, confiàvem que s'havia acabat la misèria. Que equivocats que estàvem!

Francesc Playà: “De qui menys m'ho hagués pensat, de cop va anar amb la boina vermella i la camisa blava”


Aquell dia 26 de gener de 1939 se sabia que les tropes nacionals entrarien a Terrassa i les botigues i les fàbriques eren tancades. Va succeir a primeres hores de la tarda. Per la carretera de Montcada van entrar primer molts italians i després molts moros. La veritat és que, tan malament que es parlava dels moros, i no vaig veure cap malvestat al seu càrrec. Després van passar més soldats. Tots plegats feien pena: mal vestits i mal calçats, cansadíssims, que marxaven en direcció a Sabadell. Així vaig veure el que en deien “l'alliberació” de Terrassa. Va ser com un passeig...
Tot seguit les dones van netejar ràpidament els vidres on havien enganxat unes tires de paper que es posaven per evitar que caiguessin i es trenquessin, en cas de bombardejos. En alguns llocs, aquestes forces d'ocupació obligaven els habitants de les cases a tenir les finestres ben obertes, amb la persiana alçada. A partir d'aquest dia Catalunya no era un país alliberat, era un país ocupat.
Al carrer Major de Terrassa tot eren paradetes de moros que venien menjar dalt de les voreres, arrambats a les façanes. Tenien pots de llet, sucre, pastes, de tot... Podies comprar, però només cobraven en plata. Aquests comerciants anaven seguint l'exèrcit franquista i a cada ciutat gran feien el recapte d'argent.
Des d'aquell moment, Terrassa ja formava part de la "España una, grande y libre" i això suposava un seguit de restriccions i obligacions: a la mitja part del cinema s'havia de cantar el Cara al sol amb el braç saludant a la romana i a l'oficina on treballava de comptable i a tots els llocs oficials van penjar-hi cartells que deien "Hablar en castellano". Les emissores de ràdio també es van veure afectades i les sardanes van quedar rigorosament prohibides. Les corals i els centres esportius van quedar anul·lats i van haver de passar a integrar-se a Educación y Descanso.
Aviat van arribar els canvis de jaqueta, perquè de cop tothom es va tornar falangista. De qui menys m'ho hagués pensat, tot d'una va anar amb la boina vermella i la camisa blava. Si tenies entre 17 i 18 anys, a l'antiga Casa del Poble ensenyaven instrucció (militar). Jo em negava a anar-hi, però un dia em van venir a buscar a casa. El "camarada" Bruquetas es va cuidar de donar-me el càstig juntament també amb l'amic Casasayas i molts d'altres: una caminada de Terrassa a la Mola i tornar i, per acabar, doble ració d'instrucció. Vaig jurar que, malgrat tot, mai no doblegarien els meus sentiments.

Isidre Roca: “El comandant m'informava cada dia de les execucions al Camp de la Bota: avui dotze, avui quinze...”


Vam passar gana, gana i gana, i molta gana; és el que més recordo. Tant durant la guerra com encara més els anys posteriors, de postguerra i racionament, que van durar fins ben entrats els anys cinquanta. I això que, durant bona part de la guerra, cada dia vaig estar portant a la presó de Terrassa un plat del restaurant Rambla per a un home de Santander, que sabíem que allà dins les passava molt malament. Era un client de l'empresa de teixits del meu pare, que havia vingut per comandes i quan va esclatar la guerra va ser empresonat i ja no se'n va poder moure.
A casa amb prou feines en teníem per atipar-nos els vuit de família que érem: els meus pares, les meves quatre germanes, una tia i jo. Cada dia menjàvem queixes bullides, que trèiem d'on podíem, mig corcades. I aquell 25 de gener de 1939 amb una meva tia veníem de Castellar del Vallès, on havíem dut cinc quilos de blat de moro perquè ens fessin farina per poder fer un pa de blat de moro, perquè de pa blanc llavors n'hi havia molt poc. De tornada a casa, pel camí ens vam trobar l'exèrcit popular en retirada. La imatge resultava mol trista, amb els soldats caminant capcots i cansats, arrossegant els peus pel mig de la carretera, amb el casc i la manta penjats a l'esquena. No ens van dir res, tampoc que els seguíssim...
L'endemà, en canvi, l'ocupació de Terrassa per les tropes franquistes oferia la imatge contrària: els soldats arribaven contents, cantant i repartien cigarretes i xocolata. La gent els rebia contenta. Pensaven: “ara menjarem”..., però tampoc no vam menjar. Oficialment, aquella “alliberació” acabava la guerra, però el més dur que jo hauria de veure encara estava per venir. Perquè a l'any 1940 vaig anar a estudiar a l'Escola Industrial i allà, a la Sala Capitular, és on s'hi feien els consells de guerra contra els soldats i oficials de la comarca de l'exèrcit perdedor. Feia una gran impressió sentir-ho i veure com la Guardia Civil els portava detinguts. Com que els judicis eren públics, els podíem veure. Hi havia un tribunal militar, un fiscal acusador i un defensor que poca cosa deia. Mai no vaig sentir ni una sola absolució: tot eren penes de mort, de presó, multes... Es veia que aquell judici era una pantomima, amb uns ene­mics a qui calia castigar...
Poc després vaig fer milícies i baixava a Barcelona en tren. Jo era alferes i al tren se m'asseia cada dia al costat un comandant de la Guardia Civil de Terrassa que és el que firmava les execucions que es feien al Camp de la Bota: "avui dotze, avui quinze, avui pocs... mitja dotzena", em comentava amb una fredor bestial. Avui encara em commou pensar-hi i em porta un record molt trist. Eren unes execucions diàries que es van anar allargant durant anys.
Les boines vermelles i les camises blaves van campar per Terrassa aquells primers anys de franquisme, ja que els falangistes eren molt més presents que els militars. Va ser especialment sonada la inauguració del monument a los Caídos, fet el 24 de gener de 1944. Cada fàbrica hi havia de portar una corona de flors obligatòriament. No podia pas oposar-s'hi, que no hi havia llibertat.
Alguns personatges revestits d'impunitat van revenjar-se i repartir pallisses amb duresa a qui considerava enemics, sense por que ningú els cridés a l'ordre.
L'ocupació de Terrassa,  en primera persona

Isidre Roca

Francesc Playà

Antoni Garriga

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara