Jaume Arnella

Romancer, ànima de la música tradicional catalana, vallesà d’arrel i d’opció

Marta Vilageliu i Arnella (text i fotografies)

L’any 1968, mentre al Barri Llatí de París milers de joves cridaven soyez réalistes, demandez l'impossible! (sigueu realistes, demaneu l’impossible!), aquí, una colla de capcalents redactava un nou Plan Director del Área Metropolitana de Barcelona. Aquest Plan, proposava generar centres de creixement urbanístic i plantejava l’eix Mollet del Vallès-Caldes de Montbui, sota el nom d’Área Vallés Central. El Vallès Central somiat pels parracs del franquisme moribund exigia construir una nova ciutat d’aproximadament 130.000 habitants a Santa Maria de Gallecs, a banda de reservar 500 hectàrees per a la implantació de nova indústria. “Això ho apadrinava l’almirante Carrero Blanco –presidente del consejo de ministros– però quan ell va volar, en el cèlebre atemptat d’ETA a les acaballes de 1973, el projecte també es va aturar”, recorda Jaume Arnella.
“Pocs anys després”, explica Arnella, “en Sedo Garcia, un amic que començava a dedicar-se a construir tota mena d’instruments musicals ­­–violes de roda, violins, mandolines, etc.–, buscava un lloc tranquil on instal·lar-se, a prop de Barcelona. Anem cap a Gallecs, vaig dir-li”. Efectivament, a partir de l’any 1978, grups de joves havien començat a ocupar les cases abandonades per l’expropiació que havia ordenat el Ministerio de la Vivienda, i el Jaume va ser dels primers a donar un nou ús a aquelles cases. On ne demandera rien, on prendra, on occupera, havien dit a París i ells, uns anys després, a Gallecs, tal dit, tal fet! “La de Gallecs va ser una experiència molt i molt maca. Ja no recordo el que va passar i el que he somiat, però el cert és que vam arribar a ser un centenar d’ocupes”, explica el Jaume. “Gallecs era gairebé una utopia feta realitat. Érem com tot un poble i ho decidíem tot assembleàriament”, diu Jaume Arnella. S’hi va estar set anys durant els quals fins i tot va organitzar una coral, “la Mariona Castelar va fer cançons i les cantàvem a quatre veus!”. Esclar, sempre la música.

Enganxat a la música
“A Gallecs vam organitzar activitats i festes en què hi van participar l’orquestra Plateria, el Comediants, en Sisa, el Gato Pérez, la Dharma, els grups de balls de gitanes de la zona, etc.”, i és que el Jaume, el segon d’una família nombrosa d’onze germans, feia temps que tenia el cap ple de música. De ben jovenet en Jaume es va encaterinar de l’harmònica i, ben aviat, de la guitarra. “La guitarra va ser la meva salvació, era el meu pulmó, el que m’ajudava a respirar; i jo reia, plorava,... tot amb la guitarra”, confessa. I aquesta dèria el va dur, ja a l’any 1963 a participar en la fundació, com a director musical, de l’Equip Telstar 33 que es dedicava a la confecció i publicació de cançoners, “en vam fer molts, perquè la gent els cantés”, diu. Amb un caràcter emprenedor ben esmolat, al cap de poc temps, “com que la gent no sabia solfeig, vam fer el segell Als 4 vents, i van sortir tot de discos”, s’enriola. “D’aquí en va sortir el Grup de Folk i la música alternativa progressiva de Barcelona”, recorda. A partir d’aquest frec, va anar neixent a Catalunya un tipus de música compromesa amb la realitat i, sovint, festiva, que buscava ocasions per estendre’s. Amb el Xesco Boix van començar a fer cantar l’escoltisme, les colònies o el que fos. “Amb el Joan Soler Amigó també vam començar a fer cançons. Encara ara ens ho passem molt bé fent-ho!”, diu amb els ulls vius.

Els escenaris
El Grup de Folk i, poc després Els Sapastres, el van fer pujar a l’escenari. I d’aquí, com qui diu, ja no se’n mou. I, això sí, amb una intenció ben afinada d’encendre el desig de participació, com ja havia apuntat en la seva estada, com a capellà, a Ciutat Meridiana on “teníem llogats uns baixos d’una botiga i això era l’església”, diu. “Més que els formalismes, a mi sempre m’ha interessat que hi hagi debat, intentar veure què pensa cadascú tant de les coses de la fe com les coses de la vida quotidiana; si no hi ha un intercanvi, no serveix de res el que facis”, remuga. 
Potser per aquest compromís tan fèrtil, Jaume Arnella també va col·laborar a fer real la “Marxa de la Llibertat”, un conjunt de marxes dutes a terme l'estiu de 1976, per reclamar l'amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l'Estatut d'Autonomia. “Allà vam començar a col·laborar junts amb en Rafel Sala”, reviu. Però ja abans, amb una colla ben florida, havia iniciat el Seminari de Cançó tradicional del Sac, que també l’havia fet voltar a la recerca d’una música que, de mica en mica, s’anava esllanguint. “El cas més clar és Baget perquè vam recollir un centenar de cançons. Però en altres llocs si hi vas a cantar et diuen, ‘mira, que hi ha fulano que sap unes quantes cançons’, te l’apuntes i després, si va bé, busques alguns canals perquè allò continuï sent viu”, remarca. El Jaume té un entregent plàcid, franc, que facilita aquest intercanvi. “Poder dir que això ho cantaven els nostres avis ens ajuda a trobar al gust de l’autenticitat”, diu. I és amb aquest regust que amb en Rafel Sala com a duet, amb Cobla Cotó Fluix o, més tard, amb l’Orquestrina Galana, tant ha recuperat balls vuitcentistes com ha creat un tipus de ball autòcton sense manllevar clixés anglosaxons. Amb naturalitat i sense fer escarafalls.
Amb la mateixa naturalitat gens esbarriada amb què va cofundar la revista Gralla l’any 1976 amb l’objectiu de recuperar els instruments tradicionals catalans o que, l’any 1988, va col·laborar intensament en la creació del Tradicionàrius, el Cicle de Música Popular i Tradicional més important dels darrers temps i que encara continua ben viu. Treballador insistent, ha compost centenars de cançons i romanços. De fa anys, col·labora amb en Jordi Margarit a Rac-1 fent dues cançons setmanals: només amb això, “si fa 17 anys que anem fent, ja en són 1700!”. Ja és això, “jo treballo quan la gent fa festa”, diu. És que en Jaume Arnella ha treballat molt.
Jaume Arnella

Jaume Arnella, al jardi de casa seva, a Santa Eulàlia de Ronçana.

L’arrel vallesana, a Barberà. Jaume Arnella i París va néixer a Barcelona però el seu pare i el seu avi eren de Santa Maria de Barberà. La família Arnella, però, té les arrels, ben profundes, a Sant Julià d’Altura, entre Terrassa, Sabadell i Matadepera, amb documentació que identifica avantpassats seus a ca l’Arnella, una masia al segle xiii-xiv. Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1992), Premi Altaveu (1993), Premi Pallars de Música d’Arrel Tradicional (1997), el 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2003 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, entre d’altres distincions. Jaume Arnella és un puntal ferm sobre el qual ha anat florint un extens erol de música d’arrel tradicional. Romancer, cantant, músic, trobador, el Jaume Arnella és el referent de la música popular catalana. La nostra.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara