Gallecs, el pulmó resistent
Després d’haver aturat l’especulació urbanística franquista, l’antic poble del Baix Vallès s’ha convertit en un espai de lleure i d’agricultura ecològica de referència
Montse Eras
(text)
L’espai de Gallecs és el pulmó verd més important de la segona corona metropolitana i un petit paradís natural en un entorn d'infraestructures viàries i blocs de formigó. Però, malgrat els seus valors paisatgístics impagables en una zona tan densa com el sud de la plana vallesana, Gallecs és molt més que un espai natural. És també una zona agrària que s'ha sabut reinventar i, sobretot, és un poble mil·lenari que vol continuar sent-ho.
Com el petit llogaret gal d'Astèrix enmig del setge romà, Gallecs és un cas aïllat de resistència -de voluntat de mantenir el caràcter propi i de preservació davant la pressió immobiliària-, marcat per una història única, per una expropiació als anys setanta que va estroncar el seu esdevenir natural, que va fer que estigués a punt de desaparèixer i, de retruc, que, passats els anys, ha contribuït a la seva pervivència en un entorn d'excavadores i maons.
Curiosament, al segle x ja s'hi produïen esdeveniments que semblen profetitzar el futur. Llavors Gallecs era, segons es desprèn de documents de donacions fetes al monestir de Sant Cugat que el citen, una població circumscrita a la parròquia de Santa Maria de Gallecs, "una comunitat no gaire gran en nombre de pobladors, agrupada en famílies propietàries que treballaven la terra i vivien a la vora dels camps en habitatges modestos allunyades o agrupades" (Ho indica Jaume Vilaginés en el llibre Moledo, AAVV, Mollet, 1993). Ja al segle X, els documents testimonien com alguns pagesos perdien la condició de propietaris i el nou senyor els deixava seguir treballant les terres a canvi d'una part de la collita. El monestir de Sant Cugat va acabar controlant aquest patrimoni sota la submissió dels pagesos.
Una macrociutat aturada
Segles més tard, quan les servituds medievals havien quedat enrere, els veïns i pagesos de Gallecs van tornar a perdre les propietats. El 1971 el ministeri franquista de la Vivienda va expropiar una àmplia zona rural d'unes 1.500 hectàrees que sobrepassava el nucli de Gallecs i afectava vuit municipis vallesans, amb la voluntat de construir-hi una barrabassada urbanística preparada per acollir uns 130.000 habitants. Propietaris, pagesos i masovers van començar el malson. La majoria van marxar, tot i les compensacions injustes del govern de Franco. Alguns, malgrat la incertesa, van decidir quedar-se i defensar el territori, amb més voluntat que armes legals.
Amb tot, aquella macrociutat no es va arribar a aixecar mai. El 1973 la crisi del petroli aturava operacions immobiliàries, a la qual cosa es van sumar els canvis de la transició política i el moviment popular en defensa de l'espai natural i el seu patrimoni, una resposta ciutadana que es concretava el 1977 amb la Comissió per la Defensa de Gallecs. Llavors, molts masovers i pagesos ja s'havien buscat les garrofes en el món industrial i alguns propietaris havien abandonat les seves cases, que es van convertir en reclam per al moviment okupa. En aquest context es van produir les primeres mobilitzacions per salvaguardar Gallecs de l'especulació immobiliària. L'espai expropiat va tornar a canviar d'amos: del ministeri a la Generalitat, que encara en té la titularitat, per mitjà de l'Incasòl. Als vuitanta van començar les mossegades a l'espai expropiat, amb la construcció d'habitatges i polígons industrials. Malgrat tot, la lluita per defensar el territori continuava i s'hi sumaven algunes administracions –amb moviments més o menys polèmics entre els col·lectius socials de defensa de Gallecs–, en especial els ajuntaments de Mollet i Parets, que constituïen el primer Consorci de Gallecs i s'enfrontaven, fins i tot als tribunals, contra decisions del govern català que mermaven encara més l'espai.
Mentrestant, pagesos cultivaven les terres d'aquest fragment de la plana vallesana; una activitat agrària que demostrava la riquesa productiva de l'espai i que, en la darrera dècada, ha sabut innovar i dotar els productes de Gallecs d'un segell de qualitat. De fet, l'agricultura és una peça clau en la pervivència de l'espai.
Al tombant dels segles xx i xxi, les pressions rebudes des del territori comencen a donar fruits als despatxos de la Generalitat i es posa sobre la taula la preservació de l'espai verge que encara quedava –amb entorns d'edificis, indústries i infraestructures– i com regularitzar una situació hereva del franquisme. El procés és lent i no és fins al 2005 que s'aprova el Pla Director de l'Espai Rural de Gallecs, a l'espera de la incorporació de l'espai al Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) –que no es va fer efectiva fins a finals de 2009– i el Pla d'Usos –encara pendent.
Slow food
Amb el document de 2005 neix també l'actual Consorci de l'Espai Rural de Gallecs, amb presència dels ajuntaments i la Generalitat, per gestionar l'espai. Amb més suport que fins ara, la pagesia també s'associa i dóna una empenta a la reconversió del monocultiu d'ordi –estesa des de fa anys– a l'agricultura biològica, cada cop amb més demanda i que suposa el retorn de la terra al seu cicle natural. L'objectiu de l'Associació de Pagesos és que els setanta-cinc per cent de les terres de Gallecs siguin ecològiques. L'esforç de millora dels agricultors, que ha inclòs la recuperació de llavors, es premiava el 2008 amb el reconeixement de la mongeta del ganxet amb una denominació d'origen protegida. Gallecs s'ha convertit també en un referent per al moviment slow food, actiu al Vallès, i, fins i tot, en un espai d'experimentació agrícola amb iniciatives com el cultiu de microverdures, demandades per l'alta gastronomia. De fet, disset productors han creat també la Societat agrària de Transformació Agroecològica de Gallecs que, entre altres iniciatives, el 2011 creaven un obrador per a produir melmelades i salses amb els excedents de l'horta. Tot plegat ha convertit Gallecs en un referent agroecològic. L'expropiació dels 70 va ser una injustícia fruit d'un urbanisme salvatge orquestrat per un règim dictatorial. Amb tot, és potser aquesta decisió aberrant, i a jutjar per l'entorn industrial i residencial de l'espai, la que ha fet que avui encara puguem gaudir de Gallecs i que l'ha fet esdevenir un símbol de les lluites de finals del franquisme i de la resistència a desaparèixer d'un nucli rural salvaguardat a la rodalia barcelonina.
Carpeta Pobles que van ser
