Sant Pere de Terrassa: l’esqueix d’un poble orgullós

L’essència de l’antic poble es traspua a tots els carrers del petit nucli urbà situat a la capçalera del parc de Vallparadís

Laura Pinyol i Puig (text)

L’antic poble de Sant Pere és avui el barri més petit de Terrassa, en dimensions, i el menys poblat, amb uns sis-cents habitants. Està situat en el morrot que es forma entre els torrents de Vallparadís i Montner, en la capçalera del que és l’actual parc de Vallparadís, artèria verda que travessa la ciutat de Terrassa de nord a sud. El passeig Vint-i-dos de juliol delimita el barri per la banda nord, seguint el traçat de l’antiga via del ferrocarril Barcelona-Manresa de la RENFE.
El que avui en diem l’antic poble de Sant Pere és una essència que traspua en tots els carrers que formen el petit nucli urbà. La darrera transformació del conjunt va fer-se amb la restauració de la plaça del Rector Homs, l’avantsala del conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere, i es va convertir en una illa de vianants amb circulació de vehicles restringida. Aquesta identitat pròpia de l’antic Sant Pere de Terrassa és ben viva i només cal passejar-hi per veure’n l’herència i l’estima dels que avui en són els seus veïns. Un dia a dia no exempt de contrarietats entre les necessitats del present i els vestigis del passat. No fa gaires mesos, per exemple, va enderrocar-se una de les cases més antigues de la ciutat, cal Santiago, situada al número 35 del carrer Major. L’Associació de Veïns va intentar salvaguardar la façana esgrimint que amb la desaparició de la finca es perdia l’últim vestigi rural del segle xviii, però finalment es va procedir al seu enderroc perquè la casa no es trobava en el Catàleg de patrimoni i només estava inventariada. L’oposició dels veïns va servir, si més no, perquè se’n conservés l’arc de l’entrada i alguns elements d’interès, amb l’objectiu de guardar-los al Museu de Terrassa i potser retornar-los a l’Antic Poble en algunes futures intervencions. La polèmica il·lustra el caràcter dels santperencs. Orgullosos del seu patrimoni i sabedors que són els hereus actuals d’uns vilatans indòcils i tossuts que van aixecar un poble contra la Vila de Terrassa i van lluitar aferrissadament per evitar-ne la seva dissolució.
La història del repartiment del terme municipal de Sant Pere de Terrassa –explicada abastament en l’article d’aquest mateix número sobre La Creu Alta– entre Sabadell i Terrassa va tenir per artífexs el futur Comte d’Egara, Alfons Sala, i el republicà Francesc Pi i Arsuaga, fill de Pi i Margall, president de la Primera República espanyola.

Interessos electorals
Els interessos electorals s’imposaven a pràcticament mig segle de litigis dels consistoris veïns per acabar amb la particularitat de la municipalitat de Sant Pere. Entre març i abril de 1904 es va legislar i sancionar tot el projecte i a partir del juliol d’aquell mateix any, l’agregació i el repartiment del terme municipal, que comprenia cinc parròquies a part de l’antiga Seu d’Ègara –Sant Vicenç de Junqueres, Sant Julià d’Altura, Santa Maria de Taudell, Sant Martí de Sorbet i Sant Miquel de Taudell–, va ser un fet. La comissió liquidadora encapçalada pels batlles de Terrassa i Sabadell, Alfons M. Ubach i Joaquim Cladellas, va esqueixar-ne el terme de mig a mig.
Així, el 5 d’abril de 1904 s’acabava el periple històric que havia erigit en poble aquella voluntat de ser d’uns veïns enemistats amb Terrassa des de temps immemorials. A principis del segle xvi, Terrassa va viure una expansió demogràfica i econòmica que va propiciar un repoblament de la Vila i va començar a imprimir-li un caràcter pre-industriós. La ciutat va sol·licitar els privilegis de Ferran II per una primera expansió territorial que va permetre salvar el perímetre de les muralles medievals i obrir ravals extramurs. Aquest creixement demogràfic va posar de relleu la necessitat de construcció d’un temple religiós a l’interior de la vila, al mateix temps que es denunciava la llunyania de les esglésies de Sant Pere i la dificultat per accedir-hi per rebre els oficis religiosos en cas d’urgència. El 15 de juliol de 1543 es va reunir el Consell General per convenir la situació. La divisió estava servida perquè la majoria dels vilatans de la Vila s’hi van mostrar favorables i la resta, ferms opositors; evidentment, veïns de les masies de la parròquia de Sant Pere. La construcció del Sant Esperit no va començar, però, fins l’any 1573. Una fita que succeïa després del Privilegi del Lloctinent General de Catalunya, de l’any 1562, que partia en dues universitats l’antic terme de Terrassa: la Univesitat Forana (Sant Pere, que llavors només comprenia masies disperses) i la Universitat de la Vila de Terrassa.
No és fins a finals del segle xvi que es comença a construir un incipient nucli urbà a l’entorn de les esglésies de Sant Pere, de pagesos dels masos del terme que hi fan casa, en el primer traçat del Carrer Major i fins a mitjan del segle XVII no estaria acabat el pont de Sant Pere que comunicava la població amb la Vila. La separació es consumaria definitivament amb la Real Mandatoria del Consell del Castella del 7 d’agost de 1800 que permetia al municipi disposar d’un batlle independent. La situació entre Terrassa i Sant Pere es veia agreujada pel fet que el terme municipal del poble encerclava la ciutat i li impedia el creixement industrial. L’any 1830, Terrassa va annexionar-se la Quadra de Vallparadís –avui també barri–, però seguia sense solucionar els problemes de creació de nous eixamples per a la industrialització.

Canvi de fiscalitat
Les desavinences entre les dues municipalitats tenien diverses dimensions. Una d’elles era l’aqüífer subterrani que hi havia en territori de Sant Pere i que Terrassa desitjava copar per proveir de força motriu per a la seva indústria. Un altre motiu de controvèrsia de fons era el canvi de fiscalitat entre un i altre lloc: els productes de primera necessitat, com la carn, estaven molt més gravats per l’impost de consums a la Vila i això provocava frau i contraban. L’Ajuntament de Terrassa va començar, doncs, una campanya que li suposaria mig segle de disputes per la dissolució del municipi veí, que la constrenyia territorialment. La campanya de greuges davant la Diputació contra Sant Pere va permetre que el petit consistori accedís, a mitjan de segle, flexibilitzar les seves concessions fiscals, per rebaixar la tensió. Però els arguments de la ciutat i els seus interessos eren poderosos i l’amenaça pesava constantment sobre Sant Pere. L’any 1856, el Ministeri de Governació en va decretar l’annexió, però el cop d’estat del general O’Donnell va avortar-ho. Aquest contratemps no va despistar Terrassa del seu objectiu. I va tramitar noves peticions d’annexió entre 1860-63 i 1870-71, sense els resultats esperats.
Finalment, la independència de Sant Pere respecte Terrassa va durar fins al 1904, any en què es decreta la partició de Sant Pere entre els municipis de Terrassa i Sabadell: el nucli urbà de Sant Pere va passar a Terrassa i Sant Vicenç de Jonqueres -la Creu Alta- a Sabadell. En el moment de la pèrdua de la independència, Sant Pere comptava amb 1.200 habitants (Terrassa ja superava els 16.000).
L’annexió de Sant Pere suposava per Terrassa l’era d’una nova ciutat. Una oportunitat única per ampliar exponencialment el seu terme municipal i una nova realitat que donava pas a una Terrassa dual durant bona part del segle xx, quan la immigració i la industrialització a gran escala canviarien definitivament el perfil de la ciutat. Però, en aquesta primera part del segle, Terrassa amb la suma de Sant Pere deixava de ser una ciutat eminentment industrial per passar a comptar d’un extens entorn rural. Una dualitat fabril i agrària que canviava la fesomia de la ciutat i permetria, ara sí, obrir-se i créixer en totes direccions.
Sant Pere de Terrassa:  l’esqueix d’un poble orgullós

L’antic ajuntament de Sant Pere de Terrassa, amb un detall de l’escut d’armes a sota. Foto: Recordsdeterrassa.com

Una imatge de la festa d’un diumenge de rams, a Sant Pere. Foto: Recordsdeterrassa.com

Retrets mutus per la divisió, reflectits als mitjans

En documents de l’època s’enumeren tant els perjudicis que ocasionava la divisió, com les dificultats per governar un territori tan gran, molt disseminat i allunyat entre ell. En definitiva, una llarga llista de retrets mutus que va extingir-se a començaments de segle XX.
Així, La Sembra, el setmanari catalanista, i el setmanari Egara, el portaveu dels liberals terrassencs, van iniciar una dura dialèctica sobre els motius i les conseqüències de l’agregació, alhora que indicaven la polarització entre els que eren favorables a l’agregació (Egara:” ¿Acaso somos extrangeros los de Tarrasa? Su história y la nuestra no son una misma historia?”) i els contraris (La Sembra: “Sant Pere’n te de vida propia, per això se l’absorbeix, y ‘ls terrasenchs, enlloch d’odiarlo, devíam estar orgullosos de tenir tan aprop un poble que per son seny, per sa remota antigüetat y pels nonuments que tanca en son recinte, la historia y l’art s’hi ha descober sempre ab la més respectuosa veneració”).
Curiosament, Fraternidad Republicana, l’òrgan que es feia ressò del partit republicà del districte, no va entrar en polèmiques i es limitava a ressenyar en el número del 16 d’abril el ple de l’Ajuntament en què es feia lectura de la llei.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara