Palou: la reserva agrària de Granollers

El poble agregat a la ciutat l'any 1928 viu un procés per afiançar-se com a espai agrari de proximitat i amb identitat

Paco Monja (text) , Josep Prims (fotografies)

Per a molts vallesans en general i per a molts granollerins en particular, Palou es presenta com una de les portes principals de sortida i d’entrada de Granollers. Així ho constaten, també diàriament, els milers i milers de conductors que utilitzen la carretera del Masnou després de deixar l’Autopista de la Mediterrània AP-7 per entrar a la capital del Vallès Oriental. Granollers es presenta, una vegada iniciat el trajecte d’aproximació a través d’una recta flanquejada a banda i banda per un frondós arbrat i un florit parterre d’herbes, com un gran paratge amb unes quantes pinzellades bucòliques que ens fan recordar aquell municipi agrari que va ser en el passat, situat entre la serra de llevant i la serra de ponent, amb l’omnipresent Montseny de vigilant. La història del Palou antic ens diu que aquest municipi era citat l’any 924 com a Palatiolo en un document de donació d’un camp a favor del monestir de Sant Cugat i que el nucli primitiu es centrava al voltant de l’església parroquial de Sant Julià, consagrada el 1103.
El terme parroquial de Palou tenia trenta famílies entre els anys 1413 i 1421 i es caracteritzava per oferir una tipologia de nuclis disseminats. Les cases se situaven a la plana del Congost i a les serres que l’envolten. Hi destacava Can Bassa (1644) i la Torre de les Aigües, documentada ja al segle xiv i que fins al 1936 tenia la capella i la imatge de la Mare de Déu de les Neus, invocada pels beneficis de la pluja. Sempre fortament lligat al sector agrari i ramader, Palou era conegut al començament del segle xx per la producció de cànem. La competència del cànem italià i del jute indi van fer, però, que el seu conreu desaparegués l’any 1925.

L’annexió, un respir per a Granollers
L’Ajuntament de Granollers va aprovar la fusió de Palou en sessió plenària celebrada el 3 de maig de 1927, quan n'era alcalde en Paulí Torras: “Cal fusionar aquest municipi amb l’immediat de Palou per raó de la confusió d’ambdues edificacions i gaudi compartit de la majoria de serveis, alguns suportats exclusivament amb cabals d’aquest Ajuntament”. És en aquest context que hem de situar l’any 1928 (la data efectiva és l’1 de gener) l’agregació de Palou a Granollers, un municipi petit territorialment que necessitava amb urgència noves zones per poder planificar-hi el seu futur urbanístic i industrial. Aquell any, Palou comptava amb un total de 468 habitants i una extensió de prop de 10 km2, aproximadament el doble que la de Granollers. Els nuclis més importants eren per aquest temps: can Giró, can Muntanyola, can Torras, Camí de Sant Julià, La Fàbrica, El Junyent i Palou.
L’historiador Joaquim Ledesma indica que “l’annexió del terme de Palou, essent alcalde Julià Estrada, comportà per Granollers no només una major extensió de les terres de conreu, sinó també una important canvi qualitatiu en els productes agraris”. El fet que el municipi de Palou passés a formar part de Granollers i es convertís en una nova barriada va comportar, malgrat la unanimitat de l’acord, “fortes desavinences i unes relacions –ens recorda el geògraf Josep Homs– plenes de recels”. Durant el període de la Guerra Civil, els seus representants es van plantejar la possibilitat de segregar-se i esdevenir, de nou, el municipi independent que havia estat. Durant els anys seixanta i setanta, l'agricultura, la indústria (nous polígons com el de Sant Julià...) i els serveis van passar a compartir un mateix territori, minvant de mica en mica l’extensió de la barriada annexionada. Palou veia així com el seu territori es trossejava per tot arreu i comprovava també les dificultats que tenien els pagesos per viure de la terra “amb una agricultura gairebé de subsistència”, com recorda Joan Catafal, de can Malla.

Marca Productes de Palou
El reduït Palou rural que encara queda sense urbanitzar viu una situació d’impàs a l’espera, diuen alguns dels seus veïns (580 actualment), de temps millors. Els pocs pagesos que hi ha tenen problemes per viure de la terra i la majoria de les hectàrees que es conreen (fonamentalment de secà) són a través d’arrendaments a tercers de forma precària. És a partir d’aquí i d’aquesta nova situació que s’han generat noves propostes, entre les quals el pla plantejat des de l’Ajuntament per fomentar la producció i la comercialització de productes de proximitat, considerat com a element clau per a dinamitzar el teixit agrari local. Un dels primers passos ha estat el registre de la marca “Productes de Palou”, una iniciativa que dóna nom d’identitat especial a diverses mercaderies: mongeta del ganxet, cigrons, ous, calçots, enciams, tomàquets, mel, pollastres... i en la qual hi prenen part productors, restauradors i comerciants del municipi.
A la reserva agrícola, però, hi ha d’altres iniciatives que destaquen: les de can Nicolau (sector boví), can Ventosa (llet), can Mariné (ous), can Malla (arrendament d’horts), can Pep Julià (cria de pollets), restauració (La Rectoria de Palou, La Torre de les Aigües...). Tot això i molt més en un indret que, si fa o no fa i en el seu nucli principal, segueix mostrant uns espais agrícoles ben singulars a partir d’una fotografia molt semblant a la que presentava la zona fa cinquanta o més anys. Es tracta de la foto d’un paisatge que trepitgen i recorren cada dia gran quantitat de persones que descobreixen les singularitats d’un Palou encara agrícola quan passegen o practiquen fúting pel Passeig Fluvial, satisfets de poder comptar amb un pulmó verd ben prop de casa. D’aquesta manera, Palou, que encara compta amb algunes entitats ben característiques com l’Associació de Veïns i el Consell de Poble, es troba entre el passat ja conegut i el futur encara per endevinar. La mestra palouenca Lluïsa Salvador (1939), que va néixer al barri Torras, a Can Julian, i que viu al barri de Sant Josep, ha dit al respecte: “M’agradaria que Palou es conservés com sempre l’he conegut. Verds els camps a la primavera, daurats a l’estiu i ocres a la tardor, amb els seus camins i caminets que comuniquen els camps, les masies i les cases”.
Palou: la reserva  agrària de Granollers

Can Junyent amb la Torre de les Aigües.

Una imatge del centre de Palou, amb un plafó explicatiu.

Por dels pagesos a ser una reserva

La constitució dels nous ajuntaments democràtics l’any 1979 va servir per resituar nous aspectes relacionats amb un creixement urbanístic i industrial que es presentava, en molts casos, caòtic i complicat. Les noves mirades al territori es van centrar molt especialment, en el cas de Granollers, en Palou. Als anys 80 i 90 les queixes per part dels seus habitants es van fer més que patents. Els tractors van sortir a la carretera i es van fer notar a la Porxada. Els nous impostos i el major control del territori per part de l’Ajuntament no els agradaven gens ni mica. Els pagesos van mostrar la seva disconformitat amb pancartes al crit de “volem viure de la terra” i “no volem ser una reserva verda”.
Demanaven que l’Ajuntament mirés també cap a Palou a l’hora de parlar de millores i serveis (telefonia, gas, conducció d’aigua, un Centre Cívic, el condicionament d’alguns locals com les antigues escoles...). I volien també una millora dels camins rurals i més seguretat en tot el seu territori. Els nous projectes municipals van passar de les paraules a les lleis i es van concretar en un negociat Pla d’Ordenació Urbà Municipal (POUM) que es va fer després de tenir en compte l’opinió dels palouencs i que possibilitava, entre d’altres coses, “la rehabilitació d’alguns habitatges i la realització en les antigues dependències de les cases d’activitats de baix impacte mediambiental”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara