De dispesa i retour-âge a la Fonda Europa

Eugeni Xammar va fer llargues estades a l'establiment granollerí durant els seus quinze anys darrers de vida, on es va retrobar amb el seu amic Josep Pla

Vicenç Relats (text)

Fent honor al seu ofici, el fondista Ramon Parellada proposa d’asseure’s a fer l’àpat del migdia per parlar d’Eugeni Xammar i de les seves llargues estades a la Fonda Europa per poder-ho fer “havent dinat”. Un veritable plaer, no cal dir-ho. Assegura que la fórmula tan catalana de quedar “havent dinat” o fins i tot “ben dinat” és imprescindible per parlar del periodista cosmopolita que durant una dècada llarga –de primers dels seixanta i pràcticament fins que va morir el desembre de 1973– va estar vivint a dispesa a l’Europa en estades de mig any, que combinava amb la seva residència a Ginebra, on encara feia traduccions per a organismes internacionals.
“Xammar deia que l’origen del veritable coneixement no era la fam, que suposadament fa desenvolupar l’enginy de la gent per poder atipar-se, sinó que sorgia després d’un bon àpat i del cafè, quan es té una visió cosmogònica del món”. Era dels que “lligava la taula i la paraula” i que “havent dinat/ben dinat treia el millor de si mateix”, explica Ramon Parellada, que el 1968 era un vailet de tretze anys, que va viure moments impagables al costat “d’aquell home de món, a qui no faltaven maletes”. Entre altres coses, va ser el seu professor de francès,
per encàrrec del seu pare. “Em va regalar un diccionari i un llibre de butxaca, De la Lune a la Terre, que em feia llegir i que després comentàvem tot sopant”, explica en Ramon, que recorda el seu mestre de luxe com un “gran bon vivant, a qui li agradava menjar bé i triar els plats dins la cuina”. Era un “primeríssima forquilla, que havia deixat els calés als millors restaurants del món”.
Qui avui és el propietari de la reconeguda fonda granollerina, creada el 1771 i portada per set generacions de la mateixa família, també té presents les passejades que feia com a copilot de Xammar amb el seu “cotxu”, un Citroën Stromberg. El deixava a l’aparcament que hi havia a la plaça del darrera de l’Europa, on hi havia hagut l’estació de tren. “Quina pèrdua més gran que va ser treure l’estació de França del centre de la ciutat!”, es lamenta Parellada, que assegura que Granollers “va fer a l’inrevés que Sant Cugat, Sabadell o Terrassa,que van dur el tren al mig de la ciutat”.
Un cotxe “espectacular, entapissat de pell i amb una olor de benzina i tabac que marejava”, des d’on donaven voltes – sobretot fins a l’Ametlla– “per un Vallès pagès ben endreçat, que era una preciositat absoluta, que posaries a la cassola”. Un cotxe tan espectacular com el mateix Xammar, tot un senyor, “vestit amb americana de pota de gall i llacet al coll”, que es feia mirar en aquella capital comarcal que encara ruralejava.
Les estades de Xammar a l’Europa van anar molt lligades a les de l’escriptor Josep Pla, amb qui eren bons amics des que tots dos havien escrit cròniques periodístiques des d’arreu d’Europa, poc després de la primera Guerra Mundial. Tot i les desavinences que havien tingut pel col·laboracionisme de Pla amb el franquisme, entrats els anys seixanta, a l’Europa van refer la seva antiga amistat. Fins al punt que durant molts anys van compartir una taula de Nadal antològica. Pla s’hi allotjava des de mitjan de desembre i fins passat Reis, i a Xammar ja l'hi trobava i encara s'hi quedava unes setmanes més.

Una taula inigualable
El dinar de Nadal era un veritable espectacle. A més de Xammar i la seva esposa, Amanda Fürstenwerth, i de Josep Pla i la nombrosa colla dels Parellada – l'àvia, els pares, el Ramon i els seus set germans–, també s’hi trobaven dues famílies més d'aire aristocràtic: els Cottet i els Vinyamata.
Fernando Cottet era un home ric, d'origen francès i amb casa al Passeig de la Garriga, que es va fer capellà en quedar vidu i que viatjava amb un capellà secretari personal -Mn. Jaume Mor, de Mollet-, una majordoma i un xofer.
"Eren els Cottet, que anaven en un pack, amb una majordoma que semblava la Castafiore del Tintin", explica el Ramon. El matrimoni Vinyamata eren uns parents dels Parellada, amb residència al castell de Teià, amb el títol de comtes d'Alba de Liste.
“Era una taula inigualable on tant s’hi parlava de Macià i Cambó com de la guerra de Cuba, com de la marxa de Mussolini sobre Roma o de la inflació monetària i la deflació del marc alemany, que tenia molt preocupats tant Xammar com Pla”, explica el Ramon, que en recorda “un nivell dialèctic d'estil i d’alt voltatge”.
Xammar va enviudar als inicis de 1969 i es va tornar a casar poc després amb una seva secretària de la UNESCO, amb qui es portaven una pila d'anys, Francine Mesne. “Pla li retreia que Xammar tenia un retour-âge, que volia dir un cert retorn a l’edat del pavo”.
A l’Europa, Xammar hi va ser un estadant agraït, que hi era tractat com si fos a casa seva. “Tenia una habitació doble que separava l’alcova del despatx, on treballava bona part del dia en les traduccions que enviava a Suïssa”, recorda el Ramon. “Feia dispesa de se-
nyor a preu de viatjant”, assegura. Tanta va ser l’amistat que Xammar va fer amb els Parellada de l’Europa que al seu testament els va nomenar marmessors de la seva obra, fet que van descobrir quan els en va assabentar l’editor Jaume Vallcorba. “Com que no ha tingut gran obra publicada i no ha generat cap dret d’autor, no s’ha liquidat res, però suposa tot un honor”, confessa
Ramon Parellada.
De dispesa i <i>retour-âge</i> a la Fonda Europa

Ramon Parellada, al menjador de la Fonda Europa. Foto: Ivan Giménez.

Una imatge de la Fonda Europa, als anys en què Eugeni Xammar hi feia llargues estades. Foto: Arxiu Fonda Europa

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara