Monedes de la República Catalana del 1640-1652

Quan Caldes de Montbui, Granollers i Terrassa durant la Guerra dels Segadors van ser tallers monetaris

Miquel Crusafont i Sabater (text i fotografies)

On es fabriquen les monedes? Si atenem al model actual, direm que a la Casa de la Moneda i que aquesta es situa habitualment a la capital de l’Estat. Aquest és el sistema centralitzat, el més habitual avui, però això no vol dir que en alguns moments històrics no hi puguem trobar models descentralitzats, tant o més eficaços. Aquest va ser, per exemple, el predominant durant segles a Itàlia i encara més als Països Baixos i aquest va ser també el que es va utilitzar a Catalunya en els primers anys de l’espai republicà que es va crear al llarg de tota la Guerra dels Segadors.
Que Catalunya prengués aquest model en el moment en què assajava de sortir del marasme autoritari i ruïnós d’una monarquia espanyola a la deriva, no té res d’estrany. Itàlia i els Països Baixos havien estat sempre terres dedicades al comerç i amb un fort poder de les oligarquies que el dirigien. I aquests eren, també, els eixos de l’economia i la política catalana des de l’època medieval.
Molts historiadors han oblidat tot això i en veure sorgir durant la Guerra dels Segadors trenta tallers monetaris a Catalunya han parlat de desordre i desgavell. Res més lluny de la realitat. La descentralització es va fer ordenadament, generalment amb l’autorització dels estaments catalans representatius i amb dos objectius clars: facilitar la captació de la moneda d’argent i tenir recursos en els centres on s’havia de destinar recursos per al finançament de la guerra. En qualsevol cas, el model descentralitzat va durar escassament dos anys; l’argent aviat va deixar de fluir davant de les dificultats del comerç i les incerteses de la guerra i les autoritats catalanes el varen anular quan els tallers locals es van posar a batre moneda menuda i de poc valor, que entrava en col·lisió amb la moneda barcelonina.
La plata emesa pels tallers descentralitzats, seguint els models de Barcelona, va continuar circulant al llarg de tota la guerra amb completa normalitat, mentre que els numeraris locals de coure varen haver de ser retirats.
Corresponen a aquesta breu etapa descentralitzada les monedes d’argent i aram fetes a Terrassa, les d’argent fetes a Granollers i les d’aram fetes a Caldes de Montbui. Vegem ara cada cas en particular.

Terrassa, un municipi dual
Terrassa era, en aquell temps, un municipi dual. D’una banda hi havia la Universitat de la Vila, centrada en el castell urbà, i de l’altra la Universitat forana, que comprenia, especialment, l’entorn rural. Val a dir, però, que ambdues compartien un mateix batlle i que la Universitat forana feia les seves reunions al castell. Aquestes interrelacions ajuden a explicar una certa simbiosi en l’actuació dels dos municipis.
La Universitat de la Vila va demanar permís a la Generalitat per a batre moneda per poder pagar els soldats que havia de sostenir i va emetre peces d’argent de cinc rals segons el model barceloní. Les seves emissions varen començar a finals del 1641 (els primers passos es van fer el 2 de desembre) i quan al març del 1642 es varen prohibir les emissions descentralitzades, va aturar l’encunyació, després d’haver emès gairebé 1.000 quilos de plata. Acusada d’haver batut il·legalment peces d’aram, la seva causa va ser sobreseguda ja que va provar que només havia emès argent, segons l’autorització que havia rebut. Es coneixen grosses peces de cinc rals d’argent dels anys 1641 i sobretot del 1642, de factura força correcta, fetes a Terrassa i de mans de la Universitat de la Vila. A l’anvers porten les armes catalanes i la menció del Principat de Catalunya i al revers la llegenda CASTRVM TARRA (o TARRAS) i l’any.
La història monetària de la Universitat forana és una mica més tortuosa. També a finals del 1641, però una mica més tard, el 22 de desembre, varen acordar emetre monedes, però no pas d’argent sinó d’aram. Barcelona, que fins llavors havia fet la petita moneda en peces d’un diner i de dos diners (anomenats ardits), en començar la guerra es va posar a emetre també peces de sis diners, dits sisens, amb un breu aliatge de plata. Terrassa va copiar completament aquest model (incloses les armes de Barcelona del revers), fent, però, les peces d’aram pur i canviant el BARCINO CIVITAS i l’any, de les peces barcelonines per la llegenda VNIVERCIS TARACA, i sense any.
Quan al març del 1642 es varen trobar amb les prohibicions dels amonedaments descentralitzats, no tenien ni tan sols una autorització, com els de l’altre municipi. Fou llavors quan, havent fet una forta inversió en equipament i de segur un bon aplec d’aram, van decidir, probablement d’acord amb l’altre municipi, de batre les monedes amb la llegenda CASTRVM TACA (o TARCA) i la data de 1642. Que unes i altres peces sorgiren del mateix taller s’ha pogut demostrar quan s’ha trobat un sisè amb el revers VNIVERCIS i un altre amb CASTRVM TACA que tenen el mateix encuny d’anvers. Per tant, no es tracta que els dos municipis fessin aram sinó que tot va sortir del taller de la Universitat forana. Això descarta també que les peces amb CASTRVM TACA siguin de Tagamanent, com també s’havia arribat a dir. És probable que l’existència d’aquests sisens amb llegenda CASTRVM TARCA, tan semblant a la dels cinc rals de la Universitat de la Vila, CASTRUM TARRA fos la raó de l’acusació a aquesta darrera d’haver fet monedes d’aram sense permís.
La pressió de les autoritats catalanes contra els amonedaments d’aram es va anar fent més feixuc i una de les coses que més irritaven les autoritats de Barcelona era l’ús del seu escut. Això degué portar els terrassencs a variar l’escut i, finalment, a batre amb data endarrerida del 1641 i altra volta amb l’escut barceloní per simular una primera emissió amb aquesta data.
Certament, si les primeres gestions de la Universitat forana per a fer moneda varen començar el 22 de desembre del 1641, difícilment haurien pogut batre sisens dins d’aquell any i menys una quantitat important de peces com ho demostra la relativament nodrida evidència actual d’exemplars amb aquesta data. Cal dir que Terrassa no va ser pas l’únic municipi català que va batre amb data endarrerida per a eludir les prohibicions del març del 1641.

Cinc rals d’argent a Granollers
Granollers també va emetre grosses monedes de cinc rals d’argent. En un principi, el 13 d’agost del 1641 es va dirigir a la Generalitat exhibint els seus privilegis per a batre moneda menuda i proposant batre sisens d’aram, també amb l’argument de la necessitat de sostenir les despeses bèl·liques. És molt probable que l’alta institució els convencés de que batessin monedes d’argent de cinc rals i les seves meitats a fi de facilitar l’afloració de la plata en el mercat monetari. Granollers va arribar a emetre unes 65.000 peces de cinc rals, de molt bona factura, de fet les millors que es varen fer a Catalunya durant la guerra, però va acabar per exhaurir l’argent i es va plantejar de batre sisens de coure i després diners del mateix metall, però no coneixem cap moneda d’aquests valors. Les peces de cinc rals porten a l’anvers les armes catalanes i la llegenda al·lusiva al Principat de Catalunya i al revers una creu cantonada d’anells i grups de tres punts (com la plata barcelonina), la llegenda VILLA GRANVLLARI i l’any, que por ésser el 1641 o el 1642.

Sisens batuts a Caldes de Montbui
Qui sí que va batre sisens va ésser Caldes de Montbui. Els primers acords per a fer moneda són del 15 de novembre del 1641 i es proposen encunyar peces de cinc rals d’argent i diners d’aram. Se sap que un tal Antic Pau n’havia fets uns motlles i que més endavant Pau Gual havia fet fer encunys i preparat un molinet, probablement per a fer els diners, però res d’això va prosperar. Finalment el 23 de febrer ja del 1642 es va posar en marxa la fabricació dels sisens o peces de sis diners, també d’aram i ja no es parlà més de les monedes de cinc rals de plata ni dels diners. De fet, els sisens són les monedes que ens han arribat. Els sisens de Caldes porten a l’anvers l’escut català i la llegenda al·lusiva al Principat de Catalunya i al revers les armes de Barcelona (Caldes podia invocar que tenia la consideració de carrer de Barcelona) i la llegenda VILLA CALIDAR, a voltes amb el seu calder heràldic al començament de la llegenda. Com hem dit, el mes de març es varen proclamar les prohibicions de les monedes descentralitzades i la fabricació es degué aturar, de manera que els sisens de Caldes són avui d’una raresa força alta.

Un moment delicat
Des del 1642 fins al final de la guerra, només va batre moneda d’argent i sisens la ciutat de Barcelona, fora d’alguna excepció com ara Girona que va emetre fins als inicis del 1646. L’experiment descentralitzat era bo, si es treballava amb plata, però dolent si s’inundava el mercat de moneda de coure sense cap contingut d’argent i, per tant, per la mentalitat de l’època, sense valor. És per això que la plata va poder anar circulant mentre que els sisens locals varen ésser rebutjats per tothom i es varen haver de vendre a pes de metall. Només alguns tallers municipals que tenien llicències anteriors per a batre diners varen seguir emetent moneda municipal en diners, però no pas sisens. En qualsevol cas l’experiment descentralitzat no va comportar cap desgavell monetari. Els problemes varen sorgir al final de la guerra quan també Barcelona va deixar de batre argent i va anar llençant sisens d’aram amb un contingut cada cop més baix d’argent i unes quantitats cada cop més grans. I el cop mortal es va produir al final de la guerra quan aquesta moneda “revolucionària” va ser declarada il·legal. Llavors sí que la gent hi va perdre molts diners.


Bibliografia:
- CRUSAFONT i SABATER, M., Història de la moneda de la Guerra dels Segadors (Primera República Catalana) 1640-1652, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (Institut d’Estudis Catalans). Barcelona 2001, amb un interessant i aclaridor pròleg de la professora Eva Serra.
Monedes de la República Catalana del 1640-1652

Anvers d'una peça de sis diners o sisè de coure de Caldes de Montbui.

Peça de sis diners o sisè de coure de Caldes de Montbui.

Peça de sis diners o sisè de coure de Terrassa.

Peça de cinc rals d’argent de Barcelona, model per a les emissions descentralitzades.

El poder d’una República

En el nostre estudi sobre la moneda de la Guerra dels Segadors hem defensat que Catalunya va ser al llarg de tot el període 1640-1652 una república de fet, malgrat el reconeixement de l’alta sobirania dels reis francesos. Els catalans controlaven totes les claus del poder; el fisc, la moneda, la justícia... Els francesos només varen dirigir, i encara en part, les operacions militars. La Generalitat de Catalunya va ser el veritable element de govern. La República Catalana no va durar una setmana, com s’ha dit reiteradament, sinó tot el temps de la guerra.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara