(Re)construint el mapa vallesà

L’existència d’un àmbit jurisdiccional comú, la històrica sotsvegueria del Vallès, ens subministra avui una completa foto fixa dels Vallesos a través de mapes plens de pobles que van ser

Diego Sola (text)

Ningú no estima el seu poble perquè sigui gran, sinó perquè és la seva pàtria. Ho va escriure Sèneca, d’origen hispà, al segle I, molt abans que el seu amo i senyor, l’emperador Neró, el forcés a llevar-se la vida. El filòsof i escriptor romà apel·lava a la força creadora del propi poble, capaç de forjar el tarannà i els horitzons de tot fill. No sabem si Josep Aparici, nascut a Caldes de Montbui la calenda de maig de 1654, tenia present les paraules de Sèneca quan elaborava el seu mapa general de Catalunya de 1720, però sense cap mena de dubte era un fill molt orgullós de la seva vila. “Caldas, Patria del Autor”, pregona aquest funcionari reial al mapa que dedicà a Felip V, al costat d’una il·lustració minúscula de l’església parroquial de Santa Maria de Caldes, ben ubicada al bell mig de l’univers vallesà. Aparici, una d’aquelles personalitats vallesanes totalment sui generis, servia la monarquia des del regnat de Carles II, i era d’aquella mena de catalans avesats a escriure memorials i propostes de tota mena per modernitzar el país i embarcar-lo en noves empreses. Com, per exemple, enviar els catalans a conquerir la ribera de l’Amazones: una de les seves idees més peculiars. Durant la Guerra de Successió, conflicte en què finalment va prendre partit per Felip d’Anjou, va recórrer tot el país recaptant els donatius de les viles a les corts de 1706 de l’arxiduc Carles i, aprofitant tanta suor de cavall i carruatge, va compilar tot de croquis que van acabar conformant el seu complet mapa català de 1720. Els dos Vallesos administratius actuals són cartografiats dins d’una mateixa frontera: la històrica sotsvegueria del Vallès, que tenia origen en la mateixa divisió administrativa del segle xiii amb capital, precisament, a Caldes, la històrica capital vallesana molt abans que Terrassa, Granollers o Sabadell reivindiquessin capitalitats de qualsevol mena, per molt que el sotsveguer es va traslladar a Granollers a mitjan segle xiv i allà s’hi va quedar fins als decrets de Nova Planta (1716).

El Vallès, des de la plana fins a la muntanya
L’edició que reproduïm en aquestes pàgines, entre d’altres mapes, es correspon amb l’acolorida impressió de 1769, apareguda gairebé quatre dècades després de la mort d’Aparici. El mapa sobreposa dues divisions administratives: la vella de les sotsvegueries, liquidades amb la Nova Planta, i la nova dels corregiments, importada des de la França borbònica pels ministres francesos del nou rei. El Vallès, ben conegut per l’autor, és una atomització de pobles i termes. Alguns, fins i tot, sense parròquia pròpia, com és el cas de Valldarió (l’actual Valldoriolf, a la Roca del Vallès, que avui inclou també la Torreta, a tocar de Granollers), però amb suficient identitat pròpia, població i consciència de ser com per ser coneguts com a llocs particulars. No hi ha un criteri estricte per determinar què era un poble i què no: al marge de les consideracions d’organització comunitària al llarg dels segles (de les universitates baixmedievals a les municipalitats de l’estat liberal), cal assenyalar la importància de l’autoidentificació col·lectiva amb un terme, un indret, capaç de viure sota dinàmiques socials pròpies i espais comuns i compartits que propicien relacions de veïnat. Pertinença i veïnat. L’església parroquial acostumava a ser en la pràctica totalitat dels casos aquest espai de socialització però, filant prim, no tots els pobles en tenien (l’acabat d’esmentar Valldorió o la quadra de Mogoda en són exemples). Les parròquies, com a demarcacions territorials eclesiàstiques, han estat a casa nostra la base per a la creació dels municipis moderns, en tant que aglutinadores de veïnats (i pobles) al seu voltant. La completa relació de pobles que van ser d’aquesta carpeta ha estat compilada fent confluir les fonts cartogràfiques que dibuixen els nuclis de població al Vallès al llarg dels segles i les fonts documentals que recullen el vast llegat parroquial de la regió.
El resultat és un Vallès gran territorialment multiocupat, des de la plana fins a la muntanya. Els motius d’ocupació han estat diversos com també les circumstàncies que portaren els primers habitants d’una contrada a instal·lar-s’hi. Per exemple, en el cas de la vall alta del Congost, a la frontera nord del Vallès, la por al pillatge, fa mil anys, va portar a la fundació de parròquies i pobles en llocs enlairats: Vallcàrquera o Bertí són exemples paradigmàtics a banda i banda de la vall. Pobles que, d’altra banda, per isolats que quedessin, van perllongar la seva condició independent fins ben avançada l’edat moderna. A Vallcàrquera hi vivien més de tres-cents veïns encara a començaments del segle xix i a Bertí, una cinquantena. Ambdós pobles encara són habitats avui dia, tot i que molt modestament. Els seus veïns són els darrers moradors de la contrada. Res els destorba excepte el pas ocasional dels excursionistes. Més a Vallcàrquera que a Bertí, situat el primer en una pista principal d’accés al parc natural del Montseny per la banda del Figueró. Les identitats locals mai no passen de moda perquè són la primera identitat col·lectiva que, després de la família, coneix l’individu, ja des de petit, quan recorre repetidament els mateixos espais, places o carrers, camins o boscos. Urbanitzat o ruralitzat, l’entorn local vesteix l’individu i el seu ser des del començament. Segons dades de la World Values Survey, una macroenquesta global que pretén estudiar els canvis en els comportaments socioculturals de les persones, un 51% de la població del món s’identifica en primer terme amb el seu poble o comarca. L’empremta del nostre poble en nosaltres mateixos és fonda. La globalització no ho ha canviat gens, sinó que ha contribuït a reafirmar el sentiment de pertinença dels individus a un racó peculiar. Les petites pàtries es rebel·len contra la seva desaparició i les identitats locals actuen com a reforçadores de la cohesió social.
Això ho tenia ben present Francesc Torras Villà (1883-1979), alcalde de Granollers a la dècada dels anys deu del segle passat. L’any 1929, essent diputat provincial, inaugurava la carretera que unia Canovelles i Granollers. Només un any abans, Palou havia estat absorbit per l’ajuntament granollerí. Però els pobles mai no deixen de ser-ho si així ho volen els seus veïns: “Mai no negueu la vostra humil ascendència”, va dir Torres Villà als canovellins, encoratjant-los a reivindicar el seu poble, que ha preservat la independència fins a l’actualitat. “Penseu –va concloure– que al món val tant aquest poblet humil com la ciutat més gran de la terra”.
(Re)construint  el mapa vallesà

Detall de la representació del Vallès al mapa del calderí Josep Aparici. Foto: © Institut Cartogràfic de Catalunya

El Vallès, en un mapa del 1769

Josep Aparici, autor de la Nueva descripcion geographica del principado de Cataluña havia estat funcionari, entre 1688 i 1700, del darrer rei de la Casa d’Àustria, Carles II. A partir de 1702 i, per tant, ja en plena Guerra de Successió va esdevenir recaptador d’impostos per tot el Principat, cosa que li va permetre tenir-ne un coneixement ben concret i recollir dades amb la intenció de confeccionar i publicar un mapa del Principat. Paradoxalment, Josep Aparici, defensor de la causa felipista, va tenir la ocasió de fer el mapa ben aviat, una vegada acabada la Guerra. Així, l’any 1720, va elaborar el mapa Descripción y Planta del Principado de Cataluña echa por Joseph Aparici, dedicat a Felip V, del qual se’n va fer una nova edició l’any 1769, afegint-hi algunes informacions noves.

Foto: © Institut Cartogràfic de Catalunya

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara