Jaume Farré

Fill de les escoles de la mancomunitat, supervivent de la guerra, artista, de Santa Maria de Palautordera

Teresa Fargas (text) , Ramon Vilageliu (fotografies)

Justament l’any en què va néixer Jaume Farré, el 1913, Joan Palau i Vera, mestre de l’Escola Mont d’Or de Sant Gervasi de Cassoles, seguint un impuls inefable de millora i de progrés pedagògic, va anar a Roma, convençut que el I Curs Internacional Montessori havia de canviar la manera d’afrontar l’educació dels nens i les nenes d’aquell inici de segle. Un nou segle que, per tota una jovenalla de mestres era prometedor: Rosa Sensat, Dolors Canals, Mercè Climent, Celestina Vigneaux o Alexandre Galí van anar incorporant a la seva activitat educadora les idees d’aquella metgessa i pedagoga italiana, Maria Montessori. Realment, els mètodes educatius de Montessori els feien somiar en un món més just, en què les persones havien de créixer abraçant uns valors educatius nous integrats en una manera d’entedre el món més creativa. Una educació nascuda de la mateixa experiència sensorial i incitada per una llibertat immersa en un entorn ric, ple de propostes actives.
El segle xx que acabava de néixer i l’esperança de modernitat de tots aquells mestres, amb la il·lusió de qui se sap capaç de fer canviar les coses, va anar quallant: a l’any 1915 ja funcionaven a Catalunya quinze escoles que seguien els mètodes Montessori i el mateix Alexandre Galí, que n’havia dirigit una a Vallparadís, a Terrassa, va esdevenir el principal representant del noucentisme pedagògic. Una generació de nenes i nenes que van poder créixer en aquell entorn educatiu,encara ara ho recorden, amb una llunyana fruïció. “Recordo molt clarament el meu pas per l’escola Montessori de la Mancomunitat de Catalunya”, explica Jaume Farré, rememorant aquells anys feliços. “Em queden coses, encara ara, de l’escola”, diu, i remarca que “ens tractaven d’una manera que les coses que apreníem ens quedaven per sempre: ens tractaven com a persones lliures, amb criteri i capacitat creativa i això feia sentir-nos com a persones de debò”. “Encara tinc algun llibret de la Montessori”, insisteix amb pulcritud.

Un segle d’il·lusió i trencament
Però tot se’n va anar en orris ben aviat: la dictadura de Primo de Rivera, poc després del seu cop d’estat de l’any 1923, va tallar de soca-rel totes aquelles llumenetes d’esperança. Desmuntada la Mancomunitat, les escoles varen ser abolides per la seva catalanitat, inherent a la seva condició d’escoles pedagògicament avançades i, per tant, vinculades a les necessitats de la canalla i respectuoses amb la seva personalitat. Jaume Farré Antonio, tercer fill de Ramon Farré Climent i Laura Antonio Deunosajut, havia viscut una infància plàcida al carrer Cabanyes del Poble Sec de Barcelona. Aviat, però, la feina del pare els va portar a viure a diferents pobles de Catalunya: des de Bellcaire d’Urgell a Molins de Rei. Amb tot, aquella espurna que havia fet néixer l’escola de la Mancomunitat havia entrat com una falca dins del jove Jaume i, home d’esperit despert, de seguida va començar a treballar i, alhora, a estudiar el que realment havia de ser la seva vocació: “vaig començar a Llotja (l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts) a aprendre a dibuixar”. Jaume Farré, doncs, va aprendre l’ofici d’escultor tallista, un ofici nascut de la vocació i que l’ha acompanyat tota la vida. “Sempre m’ha agradat treballar perquè la feina que he fet és artística. He estat un home d’art: ja de ben jove em mirava el Dalí, Picasso o Rossinyol”. I des d’aquesta joventut esglaiadora que rememora en Jaume, en destaca un moment rutilant. “Érem una colla d’amics que fèiem una carrossa per la rua per les festes del passeig de Gràcia, a Barcelona, i una amiga d’ella, la va convidar, per carnaval”. Parla de com va conèixer a qui havia de ser la seva dona i que l’ha acompanyat tota la vida: la Camil·la Villanueva Salarich, “és una joia”, diu amb emoció. Era l’any 1936, en Jaume tenia 23 anys i ella en tenia 15, “la Camil·la era molt maca i pèl-roja, cridava molt l’atenció”. Arravatat, es va enamorar d’aquella bellesa i tot hauria anat d’una altra manera si no hagués esclatat la Guerra civil. Una altra vegada, el soroll de sabres va tallar en sec la vida d’aquell jove que es va sentir cridat a posar la seva vida al servei de la República i va anar, voluntari, al front de l’Aragó. Tres anys després, ferit i malalt, va tornar. La guerra va acabar ben aviat i la Camil·la i el Jaume es van casar. Un mes després l’exèrcit, espanyol, insidiós, l’obligava a fer el servei militar: un any a Saragossa durant el qual va néixer la seva primera filla, la Maria Teresa.

Un Vallès de carboners
Segurament, com a reflex de l’educació que havia tingut, en Jaume Farré ha valorat sempre la vida natural i de ben jove havia format part d’aquells centres excursionistes que incitaven el jovent a conèixer el país, a estimar-lo. “Era soci del Centre excursionista de Gràcia i havia fet moltes excursions”, explica. D’aquelles excursions en destaca que “el Montseny l’havia fet moltes vegades, fins i tot hi venia tot sol a fer alguna excursió. Recordo que hi havia carboneres i els carboners vivien enmig del bosc, en una barraca, i només baixaven al poble els diumenges. Jo parlava amb ells i, forçosament, eren una mica feréstecs perquè la vida que duien era molt dura”.
La seva, de vida, tampoc ha estat senzilla. Havent muntat el seu propi taller de marcs artesanals de fusta, el va encapçalar fins que, en edat de jubilació, el va cedir a un treballador en qui va dipositar tota la seva confiança, en José “que era molt bona persona i encara ara em truca. Era un taller que m’havia costat tirar endavant i que quan vaig adonar-me que m’havia fet gran vaig pensar a cedir-l’hi”. Ho és, de generós, “molt bona persona, és”, diu la Camil·la, asseguda al seu costat al jardí de la casa de Santa Maria de Palautordera on han viscut feliçment els darrers quaranta anys. “Sempre he estat content. De fet, costa menys estar content que estar trist; és més natural”. En Jaume, home ben educat.
Jaume Farré

La seva joia. Jaume Farré té dues filles, l’Esther, que també viu a Palau, i la Maria Teresa. A més, té cinc néts i vuit besnéts. I, com ell explica, “una dona que és una joia”. Setanta-tres anys després d’haver-se casat amb ella, recorda que va ser en el moment d’anar-se a casar que va saber que la seva Camil·la havia estat inscrita al registre civil com a Adelaida. Però sempre ha estat la Camil·la, un nom que li escau. Virgili, a l’Eneida (segle i aC), parla de Camil·la, capitana dels llatins que, a mitja batalla “exulta com una Amazona, i tan aviat escampa amb la seva mà una pluja de dards, com maneja, incansable, una destral de dos talls”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara