Santiga, la perpetuïtat vallesana sota fulla d’heura

Sota runes mil·lenàries de la parròquia de Santa Maria l'Antiga, a Santa Perpètua de Mogoda, la nostàlgia del món rural sobreviu al costat de poligons industrials

Ernest Vilàs Galindo (text)

El paratge de Santiga, a Santa Perpètua de Mogoda, amaga la història del municipi de Santa Maria l’Antiga, una parròquia vallesana desapareguda del nomenclàtor oficial el 1847, engolida per la febre reorganitzadora de l’estat central. Amb una vintena escassa de famílies, Santa Maria l’Antiga va ser obligada a incorporar-se al municipi veí de Santa Perpètua de Mogoda. Javier de Burgos impulsava la creació de les províncies i l’agregació dels petits municipis per millorar l’administració local. El clau va ser reblat el 1887 quan des del bisbat de Barcelona va ser certificada la unió canònica de les parròquies de Santa Maria l’Antiga i de Santa Perpètua de Mogoda.
La incorporació de Santa Maria l’Antiga va dotar els perpetuencs d’un espai on perviu encara un món rural que ja ens queda llunyà. Malgrat tot, Santiga acull un dels pocs espais agrícoles que queden a Santa Perpètua de Mogoda i ha estat un espai d’activitats culturals i d’oci per a la població local i veïna de forma tradicional.
Els veïns de Sabadell, Polinyà, Barberà o Ripollet han tingut a Santiga un territori de referència des d’antic. En un principi el motiu era bàsicament religiós, partint del fet que el 1622 va ser trobada la figura de la marededéu de l'Heura, enmig d'un canyar proper a la riera. Finalment, però, aquest tipus de reunions esdevenien actes socials multitudinaris. El llibre de visites parroquials dutes des del bisbat conserva el record d’alguna d’aquestes antigues trobades. El 1756 el bisbe va oficiar 130 confirmacions a l’església amb una població santiguenca total de 80 veïns. Evidentment, molts dels joves provenien de pobles de l’entorn. El 1781 hi havia a la parròquia una “obra pia per dotar joves casaderes” generosament sostinguda per Manuel Bonet, de Ripollet, i amb Polinyà s’organitzaven processons conjuntes fins a la creu del padró que delimitava els dos termes.

Aplecs multitudinaris
La més popular de totes, sens dubte, va ser el repartiment de l’almoina de pa que en “estas parroquias”, diu la documentació de 1781, era costum fer “de tiempo immemorial” el segon dilluns de Pasqua de resurrecció. Aquesta almoina de pa mutaria en l’actual festa de Santa Prisca, celebrada al gener, en la qual es beneeix un panet que s’entrega als assistents com a ofrena a la santa romana perquè protegeixi les collites del mal temps i les faci fructíferes. En les trobades originals del segle xviii s’aplegaven a la plaça de Santiga més d’un miler de persones i els joves aprofitaven l’avinentesa per festejar i fer gresca, la qual cosa enutjava el mossèn de l’època que no sabia com aturar els ímpetus juvenils.
Semblava que la desaparició de la parròquia havia d’extingir la força tel·lúrica d’aquest territori de trobada natural entre pobles, però no va ser així. Pocs indrets del Vallès contenen l’encant del temps aturat com a Santiga i el seu entorn. Aquesta va ser la raó de l’atenció que va cridar als paisatgistes del segle xx con Joan Vila-Puig. Ell i molts d’altres van saber retratar la bucòlica nostàlgia del món rural que a Santiga ha sobreviscut, miraculosament, al costat dels polígons industrials.
El territori actual de Santa Maria l’Antiga és també un racó de natura al mig del Vallès. La tradicional activitat agrícola conviu amb una abundant vegetació de ribera al llarg de la riera de Santiga. Saücs, desmais, àlbers, oms, alzines i roures són el refugi d’una rica i variada fauna d’aus i petits mamífers. Aquestes virtuts van fer a l’antic municipi mereixedor d’una especial protecció pel consistori perpetuenc. El 1999 l’Ajuntament va realitzar un Pla especial d’ordenació i protecció del medi natural de l’àrea de Santiga i en diferents anys el patrimoni ha estat distingit amb figures de protecció: el castell és un Bé cultural d’interès nacional i l’església és un Bé cultural d’interès local.
Tots aquests elements fan de Santiga un espai simbòlic per a Santa Perpètua i els seus veïns de manera que actualment el territori de Santiga acull una bona quantitat d’activitats culturals al costat de les religioses que li són pròpies. Seguint amb la tradició paisatgista, l’Associació d’Amics de Santiga organitza des de fa vint-i-cinc anys el concurs de pintura ràpida al qual segueixen la Festa de l’Arbre, l’homenatge al poeta i els concerts de tardor. L’agrupació sardanista organitza l’aplec de Santiga i el CREM ofereix visites comentades a l’església.
Santiga, la perpetuïtat  vallesana sota fulla d’heura

Uns pintors pintant l’església, als anys 60. Foto: Pere Riera

La Perpètua i la Santiga, gegants de Santa Perpètua de Mogoda, a la porta de l'església de Santiga. Foto: Martí Vilàs Ruano

El Grup de Gitanes perpetuenc ballant a la Plaça de Santiga amb el Castell de Mogoda al fons. Foto: Josep Ponsa Vilatarsana

Una imatge tardoral de Santiga, amb tot l’esclat de colors. Foto: Josep Ponsa Vilatarsana

Contacte amb la natura

Santiga ha estat i és una destinació d’excursionistes del rodals des d’antic, a la recerca d’un contacte proper amb la natura i el patrimoni, com ho testimonien els arxius del Centre Excursionista de Sabadell. L’església, que amaga una vil·la romana del segle I d. c., i el seu entorn catalitzen l’essència de l’extinta parròquia de Santa Maria l’Antiga destil·lant en benefici de l’actual Santa Perpètua de Mogoda una bona part del seu patrimoni arquitectònic, natural, festiu i tradicional. Això justifica l’interès d’una visita detinguda ara que el recinte religiós ha estat restaurat i llueix esplèndidament.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara