De remences a rendistes: Els Pineda de Riells del Fai

El mas de la Pineda pot documentar-se des del 1207, amb un escrit en el qual Berenguer Pineda demana el canvi de lloc d’un molí a Sant Miquel del Fai

Abel Camp Cordomí (text)

La Pineda és un dels grans masos del poble de Riells del Fai i està emplaçat en un dels paisatges més bells del Vallès, la Vall de Sant Miquel del Fai. Els Cingles del Perer i els Cingles de Bertí flanquegen el mas per cada costat. A la manera de conjunt escultòric, la Roca de Migdia, el Roc del Belloter i la Roca Rodona obren la porta a la vall. Al seu fons hi transcorre el riu Tenes, omplint d’aigua els abundants i bells gorgs i tenyint de verd les seves vores, amb frondosa vegetació de ribera. A la riba esquerra, La Font i el plàtan de la Pineda –catalogat com a arbre monumental– originen un racó de gran bellesa i valor patrimonial. Alçat en un replà, Sant Miquel del Fai fa de teló de fons i des dels seus dos salts es precipita l’aigua, que dóna vida al seu pas.
L’altra cosa que ha permès l’aigua durant la història és aprofitar-ne la seva força a través dels molins. La Pineda n’havia arribat a tenir tres –el Molí de Dalt, el Molí de Baix i el Molí del Camp del Corb– dedicats a moldre farina i oli. Dels tres, El Molí de Dalt encara conserva tota la seva maquinària. Mentre que el Molí de Baix, és una de les masoveries de l’heretat, que encara avui és habitada.

Una masia de grans dimensions
La Pineda és una masia de grans dimensions, amb un cos principal i d’altres d’auxiliars adossats, com són la capella, les masoveries, corts i magatzems disposats en forma d’u amb un pati central tancat per un barri. Està situada a la riba esquerra del Riu Tenes i arran de les seves parets hi passa l’antic camí de Sant Miquel del Fai.
No cal dir que un conjunt d’aquesta dimensió es va construir en diferents fases. El cos principal de la masia és producte de la unió de dues estructures sobreposades. La distribució interior dels espais confirma aquesta tesi, en no existir una uniformitat i una mateixa coherència en la concepció dels espais de cada estructura. Així, és al 1797 quan es va recréixer la casa orientant la façana a migdia, amb una planta rectangular amb tres cossos perpendiculars a la façana principal i amb una disposició interior a partir de planta baixa, pis i golfes. La reforma de la casa culminaria el 1800 amb l’estucat de la façana principal que presenta una decoració esgrafiada en vermell a partir de franges, motius geomètrics i entre les obertures de la planta noble i les golfes, una sanefa composta per un pi coronat per una aurèola, per tal de destacar el símbol de la casa, el pi dels Pineda. Dels cossos auxiliars en destaca la capella, erigida al segle xix, dedicada a la Immaculada Concepció de Maria, molt ben conservada i amb l’interior pintat amb tímides decoracions a cop de fuet, disposades a la manera de sanefa, pròpies del modernisme.

Una llarga història
Pere Pineda Masip és l’actual propietari i és també la persona que coneix més bé la història del mas, en haver-ne començat un estudi exhaustiu a partir de la documentació del mas que es va poder salvar de la Guerra Civil i a través d’altres fons dipositats en arxius diversos. Haver viscut i conegut de primera mà la manera d’explotar el mas a l’antiga, li atorga un coneixement que, alhora, el converteix en dipositari de l’essència del mas. En Pere Pineda, quan parla del mas i de la seva història, ho fa des de la consciència de coincidir amb una línia evolutiva en comú en la història dels masos del nostre país, sense singularitats a nivell nacional, però si preponderant a nivell local, pel fet de ser un dels grans masos de Riells del Fai i que reunia la major part de les riques i fèrtils terres del Rieral de Riells del Fai. És categòric en l’estima al mas i la seva història. Una estima que, segons ell, li ve llegada pels seus avantpassats com un tret distintiu de la família Pineda que al llarg del temps s’ha sentit lligada a la terra i la casa. És una afirmació que no fa de manera gratuïta, sinó que la sustenta a partir d’un text que es troba en la base d’un arbre genealògic conservat a la casa i realitzat per Joan Pineda Paré el 1900: “Pide a Diós el descanso eterno de la gloria para sus antepasados y la bendición a los hijos y descendientes para que conserven lo legado por sus antepasados moral y materialmente.” Aquest tret distintiu no el limita a una qüestió de sang dels diferents hereus i pubilles Pineda, sinó que també el trasllada sobretot a les viudes dels hereus, que en quedar soles lluiten sense desmai pel futur de la propietat i dels seus fills. Pere Pineda ha comprovat com això passa en tres ocasions, als segles xvii, xix i xx.
La Pineda es pot documentar des del 1207, amb un document on Berenguer Pineda demana el canvi de lloc d’un molí a Sant Miquel del Fai. Malgrat això, és evident que l’origen del mas és anterior. Al mateix temps Berenguer Pineda esdevé la primera baula, de moment localitzada, fins a arribar a les vint-i-cinc generacions de la família Pineda. El cognom ve donat per la propietat, que havia contingut una part de bosc important, el Bosc de la Pineda, compost fonamentalment de pins, és a dir una veritable pineda, i d’aquí l’origen del cognom. No cal dir que juntament amb la terra i l’aigua, disposar de bosc tenia un gran valor econòmic per a qualsevol mas, en convertir-se en una unitat d’explotació després de la crisi baix-medieval, especialment si era una pineda ja que es treia profit tant de la llenya com dels pinyons. Aquest mateix document ja ens dóna pistes sobre la vinculació del mas amb Sant Miquel del Fai. A partir del segle xi, amb la feudalització, les terres lliures pràcticament van desaparèixer i van passar a mans dels senyors, bé a canvi de protecció o bé per la seva pressió. En el cas de Riells del Fai, la majoria de masos depenien de Sant Miquel del Fai. Així, Sant Miquel tenia el domini directe i cedia el domini útil al pagès a canvi d’una entrada i un cens fix anual perpetu. Aquesta relació quedava reflectida en un contracte d’emfiteusi o establiment. Amb el temps, les condicions d’aquests contractes van empitjorar amb càrregues addicionals al cens, com haver de cedir parts de la collita, serveis personals, el monopoli en l’explotació dels molins per part del senyor i, per acabar-ho d’empitjorar, els mals usos.
La crisi de finals del segle xiv va fer que la situació es tornés insostenible, fent esclatar el camp català amb la Guerra dels Remences (1462-1472), coneguda també com la Guerra civil catalana. Els pagesos demanaven l’abolició de la remença i dels mals usos. Els Pineda, juntament amb els Camp i els Madella, van ser els caps remença de Riells. El 1484 es va iniciar la segona fase de la guerra, més centrada en l’abolició dels mals usos que es va tancar amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486) i que va posar fi al conflicte de manera definitiva. La Sentència va posar fi als mals usos, permeté l’accés al domini útil dels masos rònecs i aportà l’estabilitat necessària per tal que millorés l’economia pagesa durant els segles xvi i xvii. Amb aquest context favorable, els anomenats pagesos grassos –com ara els Pineda– van convertir els masos en unitats de producció d’un territori concret, alhora que ampliaren les masies o bé les bastiren de bell nou.
Els Pineda van restar lligats a l’explotació de l’heretat fins al segle xix, moment en què els grans conflictes i tensions amb els propietaris veïns provocades per l’aigua, van fer que Joan Pineda i Paré aprofités el casament amb Teresa Carrancà Plantada, el 1885, per establir-se a Granollers, primer al carrer Barcelona i, a principis del segle xx, al carrer Ricomà, fundant can Pineda de Granollers. Joan Pineda és, doncs, l’últim Pineda que va néixer i que va tenir com a primera residència la masia de la Pineda.
Al segle xix les terres van deixar de ser explotades directament per la família Pineda i es van arrendar a veïns del poble de Riells o bé es van explotar mitjançant les masoveries que es van construir. Així, una part important de la població va acabar arrendant terres de l’heretat de la Pineda. El 24 de juny, Sant Joan, i el 26 de desembre, Sant Esteve, eren els dies que es cobraven els arrendaments, arribant-se a reunir al pati del mas unes quaranta persones. Aquest costum de cobrar els arrendaments en aquestes dues dates i de manera presencial es va celebrar fins al 2011. Els arrendaments, com és lògic, es van deixar de cobrar durant la Guerra Civil, però després de la Guerra les terres es van continuar treballants pels mateixos arrendataris.

Els conreus del mas
Els conreus del mas, des de sempre, s’han dividit en conreus de regadiu i de secà. Entre els de regadiu, el tomàquet pometa –conegut com a tomàquet de Riells– i la mongeta del ganxet han estat i encara són els seus conreus més apreciats. Pel que fa al secà, l’olivera i la vinya han estat els principals conreus. La vinya va adquirir una gran importància durant el segle xviii ,com a la resta del camp català, per la producció d’aiguardent. Estenent el conreu de la vinya, en feixes de pedra seca fins els límits verticals de la cinglera. La fil·loxera al segle xix s’encarregà d’aturar l’extensió del seu conreu. Des del 1994 la família Pineda ha tornat a encarregar-se de l’explotació. Actualment, els productes en què s’ha concentrat la producció són la mongeta del ganxet i l’oli.
De remences a rendistes: Els Pineda de Riells del Fai

A la imatge, una impressionant perspectiva de la Pineda, envoltada de Cingles. Foto: Ramon Vilageliu

Una fotografia de l’arxiu familiar del casament l’any 1920 dels avis de Pere Pineda.

En una imatge actual davant de la Pineda. Foto: Ramon Vilageliu

Una masia, cinc masoveries i dos recs

El mas La Pineda es composa per la masia, cinc masoveries i dos recs que travessen l’heretat; de les masoveries nomes dues estan habitades, La Font de la Pineda –avui restaurant– i el Molí de la Pineda. Dels dos recs, el del Camp del Corb, és exclusiu del mas. L’aigua i els sols fèrtils d’al·luvió són el principal valor del mas. Els paisatge i els conreus queden determinats per la presència de l’aigua. Així, on arriba l’aigua, els conreus són de regadiu i allà on no hi arriba, els conreus són de secà. Això fa que en poca distància i sense transició, es passi, per exemple, dels camps de mongetes del ganxet als camps d’oliveres. Al mateix temps, és l’orografia de la vall estreta que determina el pas de l’aigua, respectant el preceptiu desnivell mínim per la seva circulació. D’aquesta manera, els camps de regadiu situats a cada costat del riu, en pocs metres són superats per les primeres feixes d’oliveres i conreus de secà, alçats per una escala feréstega de murs de pedra seca que es perden, sense solució de continuïtat, fins a la cinglera.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara