Entre l’Ametlla, Granollers i la música

Els llargs estius que passava a l’Ametlla tocant la terra de manera activa, li va oferir un ramell de volences i amistats per tot el poble

Genís Tura i Pou (text)

La vinculació de la meva família amb els Xammar es remunta al segle dinou. Eugeni Xammar va néixer el 1888 i, aleshores, la meva àvia paterna, Teresa Puig i Cariteu, era l’amiga i dama de companyia de la seva mare. A més, el nostre mas, can Garró, era a tocar de la casa pairal dels Xammar –can Xammar nou, avui can Millet. El mateix Eugeni Xammar ho explica a la primera pàgina del llibre Seixanta anys d’anar per el món: “Pel portaló obert a la banda esquerra de la porta gran de can Xammar, tancat i barrat cada dia a entrada de fosc, vam sortir a l’era la meva mare i jo, acompanyats de la Tereseta de can Garró, amiga i servidora fidel de la meva mare fins el dia que va sortir de casa nostra per a casar-se amb un dels nois més ben plantats i amb més bona veu de l’Ametlla; en Ciril Tura de can Feliuà”. El meu pare, Genís Tura i Puig, va néixer l’any 1901 i va compartir infantesa amb l’Eugeni fins al punt que, a banda dels onze anys que es portaven, tota la vida Xammar va considerar el meu pare com un germà de llet, atès l’afecte que professava a la Teresa Puig, que el va cuidar en els anys d’infantesa.
La vinculació de l’Eugeni amb l’Ametlla té, al meu entendre, dos fonaments. L’un va ser la seva extrema catalanitat i arrelament a la terra que va demostrar al llarg de la seva vida, per lluny que estigués i en els moments més difícils i a voltes inoportuns, sense importar- li les conseqüències. El segon, crec, és el fet que a pesar d’estudiar a Barcelona, els llargs estius que passava a l’Ametlla tocant la terra de manera activa –pel seu gust a caminar i conversar, així com el contacte amb la pagesia tan propera a la immensa finca familiar, no com a actor sinó com a espectador curiós– li va oferir un ramell de volences i amistats per tota l’Ametlla que va fer que, tot i la llunyania física, Xammar visqués una presència intangible i constant d’afectes, que feia implícita la seguretat del seu retorn.
Quan el meu pare, Genís, va tenir la primera filla, Xammar li va regalar unes arracades originals i sempre que venia pel Vallès anava a saludar els amics de l’Ametlla: com la Josepa Puig, mare d’en Josep Prat; el flequer; la meva tia paterna Rita Tura, veïnes i amigues de la infantesa. Una germana d’en Josep Prat, la Mercè, es va casar amb Josep Badia i Moret el qual va materialitzar el retorn final de l’Eugeni Xammar a l’Ametlla. Va col·laborar amb ell estimulant i redactant primer les seves memòries i recuperant després la figura i obra del polifacètic escriptor. El caliu esmentat es tanca amb un ramell d’altres famílies com els Plumé, els Carbonell, els Moret, els Maragall i molts d’altres que admiraven l’obra i mantenien el caliu de l’ametllatà més universal.

De les estades a Granollers
El meu primer contacte personal amb Xammar va ser a Granollers. El meu pare tenia un estanc a la plaça Maluquer i Salvador, a tocar de la Fonda Europa, i l’Eugeni a les darreries de la seva carrera internacional s’hi hostatjava mentre madurava la idea de comprar i bastir un mas a l’Ametlla per a viure la seva última etapa. Encara fumava, no recordo si amb pipa, però sí que li agradaven els puros Havanos en els quals era un entès. Recordo que recitava una màxima que li vaig explicar més endavant a Josep Badia: “De la Havana fumaràs, Partagás y nada más”.
El Xammar en estat pur i actiu escrivia diàriament i abastament unes cròniques que trametia via correu amb destí a Suïssa per una delegació de la UNESCO o la FAO. Els voluminosos sobres s’havien de pesar i segellar adequadament, la qual cosa feia el meu pare a l’estanc, moment que aprofitaven els dos per fer petar recordances i desitjos pel futur, ja que els dos somiaven de tornar a viure a l’Ametlla del Vallès...
Un dia, per les festes de Nadal, el meu pare li va donar a llegir una nadala que jo havia escrit. En acabar, Xammar li diu al pare: “digues al teu fill que baixi”. Jo que baixo i em trobo aquell tros d’home de cabells llargs blancs i cara de molt emprenyat que em diu: “noi, en aquest poema hi ha més faltes d’ortografia que versos. Per escriure has de conèixer a fons la llengua i fer com jo, que fins somio en alemany i en anglès” . Em va deixar planxat i astorat, però, des d’aleshores la meva admiració pel personatge va ser infinita...
Si insòlita era la seva figura, què no dir de la senyora Amanda Fürstenwerth, alta i espigada com ell i amb un geni endimoniat, que feia anar de corcoll tots els grums i empleats de l’Hotel Europa. De vegades discutien, en alemany. Xammar Déu n’hi do, però sempre acabava bé. Pla descriu molt bé que Xammar era més anglès que germànic i, evidentment, a pesar de la forta personalitat, era més diplomàtic. La senyora Amanda, en canvi, era molt germànica...
Uns anys més tard (1970-1971), jo –metge pediatre– estava amb el doctor Salvador Jané, adjunt del servei de pediatria i neonatologia de l’Hospital General de Granollers. Assabentat un dia que Eugeni Xammar estava ingressat a planta amb una fractura de fèmur, vaig anar a l’habitació i me’l trobo xerrant amb en Josep Badia, que portava un magnetòfon, alhora que prenia notes de la fluïda conversa que vessava d’aquell home venerable. Quin català més acurat i quina precisió de memòria! A Josep Badia no li calia fer gaires correccions, només tenia feina a reconduir el fil de la història, ja que Xammar tenia tendència a l’anarquia (meravellosa anarquia la seva) i saltava dècades i llocs amb la seva gràcia natural... Hi vaig tornar mantes vegades per delectar-me en la lliçó d’història contemporània contada i salpebrada amb la fina ironia del mestre, fins que vaig decidir anar-hi sol per conversar amb aquella llegenda vivent. M’hauria agradat parlar de poesia (jo ja era un poeta reconegut i premiat) i del fet que ell va influir en el meu desig d’aprendre a escriure un català acceptable. Amb tot, no vaig gosar tot pensant que el seu magisteri estava a anys llum per damunt de la majoria que gratàvem tinta i paper.

Un melòman apassionat
Xammar, però, em va donar el fil de la conversa en parlar de la veu del meu avi Ciril Tura i del bé que hagués cantat el paper d’Artur en els Puritans de Vicenzo Bellini... Era el meu tema favorit, l’òpera! A través d’ella vaig conèixer la faceta del Xammar melòman, apassionat i entès...
El primer que em va sorprendre va ser que, havent viscut tant de temps a Alemanya, Wagner no el va seduir mai i es declarava bellcantista bellinià i sobretot devot de Verdi, que el fascinava.
Havia entrat en el verisme per Puccini i va ser present en l’estrena liceista de la Bohème. Abominava la sarsuela i deia, per exemple, que el nostre Amadeu Vives s’havia malmès en la seva etapa madrilenya, en la qual va escriure sarsueles com Maruxa. Era així de contundent i rigorós, de tal manera que en la seva època de crític musical era implacable fins al punt de ser, potser, el primer a dir que la música de Felip Pedrell era difícilment digerible, la qual cosa li va confirmar en una carta el mestre Enric Morera, reblant la intuïció que no la saviesa musical del senyor Eugeni. Em va parlar de la música de piano, dels pianistes que ell va escoltar en directe a Barcelona, Jan Paderewski i Emil Sauer. Aquest últim havia estat deixeble de Franz Liszt i estava casat amb l’espanyola Angèlica Morales. Venia sovint a Barcelona i Xammar conservava una gravació magnetofònica del Carnaval de Venècia que em va deixar copiar i que conservo com un tresor preuat.
Si m’ho permeten, el gust musical de Xammar es pot adscriure en el romanticisme més pur, la qual cosa embolcalla la seva corporeïtat física i la seva vida, fet que va deixar en els que el vàrem conèixer i tractar un aroma indeleble de terra, bosc i cel blau on voleien els seus cabells blancs...
Entre l’Ametlla, Granollers i la música

Eugeni Xammar va passar llargues temporades a can Feliu, cosa que li va permetre ser a prop de la gent de l’Ametlla. Foto: Arxiu Josep Badia

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara