Jaume Barberà:

“L’únic imputable a la ciutadania de la crisi social que vivim és que ens hem desimplicat”

Amb trenta anys a Televisió de Catalunya, de la qual va ser un dels fundadors l’any 1983 i on ha fet gairebé de tot, Jaume Barberà i Ribas (Mollet del Vallès, 1955) ha reforçat un perfil periodístic propi des que el març de 2009 va estrenar un estil especialment combatiu al capdavant d’un programa de converses –Singulars, al Canal 33–, que ha donat veu a persones alternatives i sovint silenciades i que ha acabat pretenent “informar per inconformar”. Un objectiu que manté en la temporada actual amb un programa reconvertit amb el nom de Retrats. Després d’haver recollit algunes de les entrevistes més destacades de Singulars en un llibre -Singulars: escoltar per aprendre-, s’ha convertit en autor d’èxit amb S’ha acabat el bròquil, un volum en el qual és ell mateix qui parla sense embuts sobre el paper del periodisme, de "la crisi del capitalisme de casino" i del procés d’emancipació que viu Catalunya. Va començar la seva carrera periodística a Mollet, on l’any 1981 va ser l’impulsor de la ràdio local, després d’haver-se foguejat com a corresponsal del diari AVUI i de La Hoja del Lunes, tot i que es guanyava la vida fent de mestre de català i d’anglès. Amb ell parlem de periodisme intencional i de les convulsions socials i polítiques que viu la societat catalana, però també del Mollet on va néixer i on –amb la seva dona i els seus dos fills– ha viscut sempre, encara que es mira el seu poble amb un cert distanciament.

Vicenç Relats (text) , Màrius Gómez (fotografies)

Com recordes el teus inicis periodístics a Mollet, on l’any 1981 vas promoure el naixement de la ràdio municipal?
Jo llavors feia de corresponsal de l’AVUI, també escrivia a La Hoja del Lunes i em sembla que ja treballava de mestre. Diria que el primer article que es fa en premsa en contra dels peatges a les autopistes, si més no del de Mollet, el faig jo a l’AVUI, a mitjan o finals dels anys setanta. Si m’equivoco, que em perdonin les persones que l’haguessin escrit abans.

Ja era un article fet “en contra” del peatge o “sobre” l’oposició al peatge?
Reflectia alguna protesta pel peatge, però jo ja hi anava totalment en contra, ja que és una salvatjada més que hem de patir els del Vallès Oriental i per extensió tots els catalans. Ara diuen que hi haurà més rebaixes. No em serveixen. El que han de fer és treure’l. Qui pagarà les autopistes “fallides” de Madrid?

I Ràdio Mollet, com es crea?
Va passar que l’Ajuntament de Parets havia creat la seva ràdio municipal i jo, que coneixia molt l’alcaldessa d’aleshores –la primera de la democràcia, l’Anna Bosch–, la vaig trucar i li vaig dir que no podia ser: que era inacceptable que Parets tingués una ràdio municipal i els de Mollet, que érem més, no tinguéssim la nostra. Ella em va dir que si volia fer-la i tirar-la endavant li presentés una proposta, que si es podia pagar i era assenyada la farien. Vam quedar així. Vaig sortir molt content de la reunió amb l’Anna i de seguida vaig telefonar als altres corresponsals de premsa que hi havia a Mollet. Vaig considerar que la ràdio no era una cosa senzilla que pogués fer una sola persona –i a més jo treballava–, sinó que l’havíem de compartir amb els altres corresponsals. Recordo que hi havia en Josep Cot de La Vanguardia, l’Antonio Rabal, que em sembla que ho era d’El Periódico, i el Joaquim Elcacho, que em sembla que era del Mundo Diario. Vam ser aquests quatre qui vam escriure les bases fundacionals i, de fet, recordo que jo em vaig copiar les de Parets i punt. Després, els quatre vam anar a presentar el redactat final i a partir d’aquí l’Ajuntament va acordar crear Ràdio Mollet–emissora municipal, que es va inaugurar el 21 de gener de 1981, per Sant Vicenç, patró de Mollet. La ràdio es va instal·lar a l’edifici municipal on ara hi ha Correus, que és on hi havia hagut el primer institut de batxillerat. Un Institut que jo, amb moltíssima altra gent, vaig lluitar per tenir, en ple franquisme. A la plaça de l'antic ajuntament, allà on ara hi ha la font republicana, hi havia un sortidor i sovint m’hi podia trobar enfilat en una manifestació. Vaig ser una de les cares visibles de la lluita per aconseguir un institut a Mollet.

“Vaig dir a l’alcaldessa que no podia ser: que era inacceptable que Parets tingués una ràdio municipal i els de Mollet, que érem més, no tinguéssim la nostra.”


Això devia ser a primers dels setanta, quan Mollet devia tenir poc més de 20.000 habitants i el batxillerat no era tan estès...
Sí, era a primers dels 70. Hi va haver bones mobilitzacions populars. En vaig participar en una altra i també em va tocar anar amb l’alcalde: la de l’aigua. Hi havia barris que no tenien aigua, així és que els vam ajudar a protestar i a aconseguir-la..

Ser als orígens de la ràdio local devia ser tota una experiència...
Sí que va ser-ho, però ja vaig entendre rapidíssimament que aquesta era una democràcia al servei dels partits polítics, una partitocràcia, vaja, on havien de col·locar la seva gent. Jo tenia molt bona relació amb l’Anna Bosch, però no era del PSUC ni vivia de la política. I llavors aquí van portar una persona del PSUC, a qui devien favors o l’havien de col·locar. No és que jo aspirés a ser el director de la ràdio. Jo era mestre i tenia feina i no podia ser-ho, però de seguida van col·locar gent de partit, quan el que hauria correspost és que ho haguessin dit a alguns d’aquells companys que ho havíem iniciat. No recordo què feien llavors els altres, però potser els hauria interessat. Això va ser una desil·lusió, però després aquests sistemes de funcionament s’han reproduït exponencialment. Per això els partits polítics s’han transformat en agències de col·locació de la seva gent més que no pas en eines de canvi. Tenen poca ideologia i només algunes cosetes per anar vivint. Això ho vaig veure ben aviat, quan encara era un il·lús i no feia pas gaire que ocupàvem la plaça de l’Ajuntament perquè volíem un institut, en ple antifranquisme.

Com era aquella lluita al final de la dictadura?
Molt de carrer, amb 'enfrontaments' amb la Guàrdia Civil, que venia a reprimir i havíem de refugiar-nos a l’església, que era un lloc on no podien entrar. La vegada que més van carregar recordo que hi havia els meus pares i tot, que no hi venien mai, pobres... Va ser una càrrega perquè no volíem desallotjar la plaça, en demanda de l’institut, tot i que l’alcalde Jaurrieta no ens volia escoltar. Al final ens va cridar i ens va fer pujar a l'ajuntament i ens va dir que havíem guanyat però que la vida donava moltes voltes. Vam acabar així. No sé si en aquell moment jo militava a les Joventuts Comunistes o ja n’havia sortit, però sí que tenia una inquietud de lluita política antifranquista. Com molts d’altres, era un cert activisme, però anava amb el lliri a la mà.

Entre les teves primeres cròniques hi devia haver les de la lluita ecologista contra la gran ciutat planificada a Gallecs, oi?
Aquesta lluita –que va ser certament sonada– no la vaig viure gaire, no sé per què. Possiblement em va agafar lluny, perquè potser era a l’estranger o fent la mili. No ho sé.

De fet, als 19 anys, l’any 74, te’n vas a un quibuts, a Israel.
Sí, als 19 anys me’n vaig anar gairebé dos anys fora, vivint primer a un quibuts, a Israel, després a Londres i després vaig haver de fer la mili. Abans els ajuntaments passaven llista per anar a la mili i recordo que amics meus deien que en Barberà no hi era. I quan vaig tornar em van avisar que em buscaven...

Tenies fascinació per l’Estat d’Israel i per la causa sionista?
No especialment. Hi vaig anar a petar perquè treballava en una empresa, a Mollet mateix, on a l’oficina hi havia un home molt cosmopolita, que rebia el Jerusalem Post, i que em va dir que havia d’aprendre llengües i marxar d’aquí i que podia començar anant a un quibuts com una primera base. Me'n vaig informar i em va agradar el que eren els quibuts com a punt de partida d’aquell viatge iniciàtic i hi vaig anar a treballar sis mesos. Treballava com un boig i hi feia de tot –de pagès, de pescador...– i em van tractar molt bé. Havíem d’anar escortats, la gent portava armes. Aquella aventura em va ensenyar què és estar sol, la solitud, la llunyania del teus, la necessitat de ser solidar-hi i de fer grup... A partir de la necessitat hi vaig aprendre moltes coses, que a vegades és com s’aprenen més. I a Londres, igual. Hi vaig anar sense ni un duro, amb el desacord dels meus pares, que em van deixar marxar, però que em van dir que no em donaven ni un duro. Vaig haver de vendre’m un SEAT 600 de tercera mà que tenia per pagar-me un viatge d’anada i tornada d’Israel a Barcelona a través d’Itàlia, perquè Espanya no tenia relacions diplomàtiques amb Israel. I després, a Londres, hi vaig anar a rentar plats i a estudiar com un malalt.

Quan tornes estudies magisteri i no periodisme.
Sí, estudio magisteri, però abans havia fet tres anys de sociologia a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials (ICESB), tot i que per tres assignatures no me’n vaig treure la diplomatura. Vaig fer magisteri perquè a Mollet vam ser dels primers a ser professors de català d’Òmnium. Anàvem a les escoles a ensenyar català i ens feien fora dels claustres. Quan feia de mestre feia magisteri i després vaig entrar a TV3 i aquí la meva vida va canviar per complet.

Ets dels cent primers de la casa i entres de ple al periodisme per la porta gran...
Sí, havia estat corresponsal de premsa, havíem iniciat la fundació de la ràdio i una revista municipal a Sant Fost de Campsentelles. Tenia una certa experiència, però al periodisme, certament, hi entro de cop per la porta gran, si es pot dir així.

Una de les primeres cares d'aquells inicis va ser el malaguanyat Lluís Diumaró, periodista granollerí, que va morir molt jove, fent un reportatge a Alemanya sobre la caiguda del mur de Berlín. Com el recordes?
Amb en Lluís no ens coneixíem, però vam fer amistat molt aviat. Era una persona molt íntegra, humil i clara. Era un molt bon professional. La notícia de la seva mort, juntament amb dos altres companys, va ser molt dura. Molt dura. La seva mort em va afectar.

Què ha significat TV3 per al país?
Sense el que ha significat TV3 possiblement la Catalunya que coneixem avui no seria la mateixa. TV3 ha cohesionat el país, ha donat idea de pertinença, ha parlat amb la teva llengua, ha mirat el món des de Catalunya i ha creat al seu entorn una indústria audiovisual molt potent.

“Un ha de ser un mateix i en la mesura que sigui fidel a si mateix serà més veraç i la gent se’l creurà més.”


I en plens ajustos pressupostaris, com veus el futur de TVC?
És una situació complicada. Jo, per exemple, en sóc un acomiadat biològic. Aquest estiu es va fer un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació), que ara en diuen PAC (Procés d’Acomiadament Col·lectiu), i finalment això es va reconduir cap a una cosa execrable que és l’acomiadament de tota la gent gran. Això va ser votat pels treballadors de la casa. Dic que és execrable perquè les societats no es poden construir a partir de la segregació. I quan es prenen decisions en funció de característiques biològiques no estàs construint una bona societat. Quan s’arriba a la conclusió que el que cal treure de les empreses és la gent amb més experiència vol dir que s'està fent i construint un país malalt. I això és el que es fa a totes les empreses quan s’acomiada la gent gran. No se’ls acomiada perquè siguin golfos, ineptes, lladres, delinqüents..., no. Se’ls acomiada per un fet biològic, perquè són grans i cobren més. Jo sóc un d’aquests i el 2016 m’acomiadaran perquè tindré 61 anys. Estic a la llista. Parlen de voluntarietat perquè, si hi ha voluntaris que volen marxar i un vol quedar-se, et poden substituir però, si no n’hi ha, te’n vas al carrer, amb la teva indemnització. I si et pots jubilar perquè has cotitzat prou anys, bé, i, sinó, a fotre’s. Jo hauré cotitzat 44 anys quan m’acomiadin i no sé què faré. Però no parlo pel que m’afecta a mi sinó pel fet que estem construint una societat profundament malalta si acomiadem la gent gran. Perquè quan la gent és gran està totalment indefensa, perquè a aquestes edats no podrà tornar a treballar mai més. No parlo de TV3 sinó de totes les empreses que acomiaden la gent gran. L’última reforma del Partit Popular va a buscar això: abaratir l’acomiadament i posar en safata de plata el cap de totes les persones amb cabell blanc. Són uns asocials, uns psicòpates. Aquesta és la realitat.

Després d’haver presentat telenotícies, debats, magazines matutins..., el 2009, amb Singulars, fas tot un canvi d’estil, cap a un periodisme de to combatiu. Què et fa arribar aquí?
Jo sempre he estat així, però a mesura que et vas fent gran les coses se t’aguditzen, tant les bones com les dolentes. Si ens prenem la molèstia de repassar les introduccions que jo feia quan presentava el TN Nit, ja hi veurem una mica això. No eren les entradetes convencionals i clàssiques. Penso que no hi ha comunicació sense personalitat i a mi no m’interessa l’encefalograma pla. Quan em reuneixo amb alguna persona i li faig confiança i la miro, me la vull creure. Si no, posa’m un robot, que ja n’hi ha. Un ha de ser un mateix i en la mesura que sigui fidel a si mateix serà més veraç i la gent se'l creurà més.

Però hi ha un desencadenant en aquest canvi d’estil en què prens partit per donar veu als silenciats?
Sí, ho pots ben dir, prenc partit; prenc partit a favor de la justícia i en contra de la golferia. Així de clar. I això no és opinió, eh? Al programa em baso en fets rigorosos i veraços que és la norma del periodisme: aquest és el fet i això és el que faig.

D’acord, hi vens de mena, però quin és el desencadenant?
El desencadenant és veure que la majoria de la classe política s’agenolla davant les exigències del sector del capitalisme financer i de casino i això significa perdre tot el que els nostres pares ens han llegat. Per tant, davant d’una pèrdua de drets, el periodisme només pot escopir cap amunt i fer petons als de baix. No hi ha cap altra alternativa. Tu has de decidir amb qui estàs: si vols continuar fent taquigrafia o si vols explicar què passa i per què passa.

Això és passar del "periodisme reverencial al periodisme referencial"?
El periodisme reverencial és el periodisme que no ho és. Hi ha una frase que no sé de qui és i que m’agrada molt: “jo no tinc la paraula llogada”. El periodisme reverencial té la paraula llogada i el referencial no la té. Aquesta és la gran diferència. Aquesta bogeria de llicenciats en periodisme que surten cada any de la universitat han de decidir què volen fer: si ser taquígrafs o escriure o mirar amb una intenció. Així ho pregona el mestre Kapuscinski i em sembla que és l’únic periodisme que es pot fer. L’altre dia el govern del PP va publicar al BOE que els malalts crònics -per exemple de càncer- s’hauran de pagar el 10 per cent dels seus medicaments, cosa que no és acceptable. Si no ho és, s’ha de denunciar, contrastant-ho al mateix temps amb altres coses com que la mateixa ministra que va fer això (Mato) es va gastar no sé quants diners en confeti per una festa dels seu fill, en una factura que va pagar un pájaro (Bárcenas) que ara és a la presó. Això no es pot tolerar i la feina dels periodistes no és cap altra que correspondre a la confiança que ens fa la societat, perquè en som intermediaris.

“Amb en Lluís Diumaró no ens coneixíem, però vam fer amistat molt aviat. Era una persona molt íntegra, humil i clara, un molt bon professional.”


Amb molt èxit d’audiència –també a les xarxes socials-, Singulars ha volgut donar veu a aquesta informació crítica...
Singulars ha volgut donar la veu a especialistes no coneguts que poguessin explicar la realitat o oferir un discurs que no fos l’oficial. És el que ha fet Singulars. La veritat és que no em podia imaginar l’èxit que ha tingut, perquè és un èxit impropi d’un segon canal, com és el 33. Ha esdevingut un fenomen i s’ha convertit en programa de referència per a moltes persones. Però la gràcia és que els entrevistats que vénen al programa, que és de 50 minuts, acaben parlant 42 o 45 minuts, perquè jo només hi faig petites intervencions. Això és insòlit en televisió. El convidat ve i s’explica i intervé amb els seus gràfics. La gent ha anat entrant en aquest format i ha sentit des de la televisió que paga un discurs que coincidia amb el seu i s’hi ha identificat, ja sigui en qüestions econòmiques, polítiques, de sobirania, nutricionals. Per mi ha estat un privilegi rebre-hi uns convidats com els que hi han vingut.

És la quota que la TV pública dedica a la dissidència, que gasta un to ben diferent dels Informatius, per exemple?
Aquest és el problema dels informatius, si de cas. Jo faig un programa basat en el periodisme intencional i que consti que no se m’ha interposat cap querella en quatre anys, cosa que deu voler dir que totes les dades que s’han dit o donat no són motiu de querella. Jo faig la meva feina i que els altres facin la seva. Dormo amb la meva consciència. De tota manera, també cal entendre que un informatiu és molt més complex que un programa. A la televisió pública, als informatius, és obligat que tot es miri des d’una major distància. En canvi, el gènere d’un programa com el meu se’t permet menys distància. Són programes molt diferents. Si jo ara presentés un telenotícies, evidentment hauria de ser un telenotícies d’autor i possiblement hauria de rebaixar bastant el to, perquè és un telenotícies. Això en una televisió pública, perquè en una privada podria fer el que em permetés l’amo, per bé o per mal, perquè n’hi ha que han canviat com un mitjó.

Ets sents una rara avis en el món comunicatiu?
No, de cap manera. Amb tot, també s’ha de dir que treballo en una televisió pública i que ja estic acomiadat biològicament i, per tant, les coses les puc dir sense por a què passarà demà. Al llibre em pregunto per què hi ha tanta corrupció a Catalunya i a Espanya i si hi té alguna cosa a veure la mena de periodisme que fem i hem fet.

I la resposta és?
Que sí que la té, i tant! Molt! La democràcia espanyola i la catalana és de poca qualitat i alguna cosa hi té a veure el periodisme que s’ha fet i es fa. Els periodistes hem de fer la nostra feina, que és clara i només té dos condicionants: rigor i veracitat. Allò que es diu ha de ser cert i incontestable, una dada contrastada, i t’has d’aproximar tant com puguis a la veritat.

Informar per inconformar, doncs?
Exacte. Això és el que ha de fer el periodisme. I jo ara em sento amb més capacitat que mai per fer això, perquè m’hi han ajudat els convidats que han vingut al Singulars. No estem patint una crisi. El que hi ha és un canvi de model, una crisi sistèmica. I ens costa d’acceptar-ho i de creure-ho i confiem en els "brotes verdes" i que tornarem a consumir i a viure com abans. Mentida. S’ha acabat. Ens costa d’entendre-ho, però això s’ha acabat.

I vindrà, doncs, el decreixement?
No, no vindrà el decreixement, perquè per tot això caldria que el consens fos tan gran dins de la mateixa classe política i amb la societat. El que hi ha és un empobriment generalitzat de la immensa majoria de la població i la precarietat absoluta. El cert és que el precari ha substituït el proletari, que anem a una societat amb menys drets. I com a periodista ho he de denunciar.

La diagnosi i la denúncia de la corrupció i de la precarització social estan fetes, però com es combaten?
S’han de combatre amb implicació. L’única responsabilitat que jo imputo a la ciutadania de tot el que ha passat és que ens hem desimplicat. La democràcia espanyola és una partitocràcia al servei d’una casta. Les classes dirigents espanyoles, la mateixa classe dirigent que ha ocupat l’Estat i l’ocupa des de fa segles és una gent que només et dóna endarreriment. I la caiguda del franquisme i l’arribada de la democràcia amb la Transició el que fa és legitimar tot això, amb la col·laboració inestimable del PP i del PSOE. És una democràcia de molt baixa qualitat, perquè els partits el que fan és ocupar totes les institucions de l’Estat i aquest és un problema terrible. La Transició espanyola va ser una capitulació amb honor. S’havia de fer amb ruptura, no amb reforma. Jo vull ruptura, no reforma, perquè amb la reforma sempre hi hem perdut. Crec que per als que vivim a Catalunya l'única solució és la independència perquè, si l’entenem com una eina, ens possibilitarà transformar la societat i fer una nova constitució, on es prohibeixin per exemple els acomiadaments biològics. No tenir la independència significaria que nosaltres continuaríem empobrint-nos amb un percentatge més elevat que el de la resta de l’Estat, pel nostre dèficit fiscal. I ho dic sense cap mena d’animadversió contra res espanyol.

Ets, doncs, un independentista conjuntural?
No, però en aquests moments la independència és l’única sortida –també per a la regeneració democràtica–, si vols evitar d’anar on va Espanya, que no té cap projecte de futur. Els polítics de la Moncloa no tenen cap altre pla futur per a Espanya que un genèric “crecer”, sense que sàpiguen com. Aquest és el problema. La nostra independència és per supervivència..

Ara el procés està engegant i es veu fort al carrer. És imparable o la “casta dirigent” és capaç d’aturar-lo?
Mira, hi ha molts catalans que viuen molt bé de la dependència. I quan parlo de casta també parlo de casta catalana, eh? La qüestió de tenir o no la independència es podrà reduir finalment a la voluntat. Si el poble continua mobilitzat com fins ara, la tindrem i, si es fa enrere, no la tindrem. Quan tot aquest procés va començar vaig dir que era indispensable fer país i no partit, ja que per fer aquest viatge es requereix el màxim d’unitat possible. Com hem pogut veure, s’està fent més partit que país i la desunió es bastant gran, encara que queda un nucli, fins ara majoritari, que tot fa indicar –al setembre de 2013– que tirarà endavant els seus compromisos. Pel camí caurà, entre d’altres, la Unió Democràtica de Duran Lleida, que no vol de cap de les maneres la independència de Catalunya. Proposen una història com és la confederació, que no expliquen com s’aconsegueix, perquè com a mínim cal modificar la Constitució. Però bé, si la societat civil continua mobilitzada, s’aconseguirà. Si nosaltres volem, no hi ha qui aturi un poble.

La independència és doncs un gran revulsiu social?
Defenso una independència inclusiva, perquè la nostra reivindicació no es basa en qüestions ètniques ni de superioritat de cap mena. Jo, per exemple, considero que el castellà també és la meva llengua i sóc dels que diu i defensa que en una Catalunya independent el castellà també ha de ser llengua oficial. Ha de ser un projecte inclusiu perquè nosaltres no som sinó és l’altre. El nostre objectiu ha de ser la cohesió i la justícia social per poder construir un futur més equitatiu i just, amb tot el que això significa, que pugui plantar cara al salvatgisme que significa considerar que la desigualtat és un valor positiu. Avui els màxims dirigents que van portar a la fallida els bancs que han estat rescatats amb els diners dels impostos de tots no han estat empresonats sinó que encara avui són més rics que ahir. I, mentrestant, una dona amb càncer de mama se li ha de fer pagar el 10% de la medicació que rep. Això no és normal ni acceptable

“La independència de Catalunya és per una qüestió de supervivència.”


Toca, doncs, plantar-se...
Nosaltres hem de decidir què volem per al nostre futur. Jo tinc dos fills i el gran, de 29 anys, és víctima de la “mobilidad exterior” que diu la impresentable ministra de Treball. Al meu fill, extraordinàriament format com tants d’altres, el seu país no li ha pogut donar feina i és al Brasil. El meu fill petit no vull que hagi de passar pel mateix camí. No sé quin llegat podrem donar als nostres fills. Potser el més valuós que els puc llegar possiblement sigui la dignitat, que és el que em van llegar els meus pares. Un ha de decidir què vol llegar als seus fills. Una societat amb menys drets, que és on anem? Una societat més injusta de la que hem viscut? Aquestes preguntes ens les hem de fer com a ciutadans.

Aquest capitalisme financer i de casino que descrius, està una mica escampat internacionalment. Com s’hi fa front?
Jo no sóc polític i simplement faig una anàlisi del que veig i intento dir el que passa a través del periodisme. Els ciutadans són els que han de prendre una decisió mirant qui voten, implicant-se en moviments socials, veïnals, etc. Perquè si es deixa tot en mans d’aquesta classe política perdrem tots els drets. Ara mateix, la nova presidenta d’Andalusia és una dona que no ha treballat mai, que no sap què és fitxar, perquè no ha fet res més que viure de la política. Així no es pot anar. Tinc una idea més romàntica de la política. Si no és transformació, potser val la pena quedar-se a casa.

Angela Merkel, qui decideix que tot Europa apliqui l’austeritat, acaba d’arrasar a les eleccions d'Alemanya. Què vol dir això?
Sí, Merkel ha arrasat a Alemanya, però val a dir que la gran reforma que ha permès els minijobs va ser d'Schroder, socialdemòcrata, que va tallar moltes de les conquestes socials. No conec prou Alemanya, però no pot ser que la classe treballadora i mitjana hagin de pagar les nits de festa, droga i rock and roll del capitalisme financer i de casino, en connivència amb la classe política.

Aquestes crítiques al "casino financer" les fas després d’afeccionar-te a la borsa i d’haver-te'n fet analista. Jugant-hi vas descobrir-ne els paranys?
Gràcies a uns estudis com a analista vaig entendre com funcionava. Jo també vaig invertir en borsa i vaig perdre uns dinerets que després vaig recuperar. A borsa només s’hi pot anar si pots perdre una determinada quantitat de diners i això no et fa canviar en absolut el teu ritme de vida. Si no tens els diners suficients, no pots anar a borsa i aquest era el meu cas. Però tenia interès per descobrir aquest món i vaig veure què era estar dotze hores davant d’una pantalla d’ordinador intentant analitzar gràfics per fer quatre euros. Vaig tenir accés a informes confidencials i vaig poder veure informació privilegiada que anunciava que el sistema financer espanyol no era solvent, a diferència del que deien els seus governants.

Després de l’èxit del llibre S’ha acabat el bròquil, en prepares un altre. Per on anirà?
A S’ha acabat el bròquil ja dic que el bròquil s’ha acabat en tots els sentits. A mi el que més em motiva ara és poder fer entendre a la ciutadania que el que hi ha és un canvi estructural, de model. No tornarem als nivells pre-crisi. No tornarem al 2006. I el model que ens tocarà viure és molt més en precari, si els grans poderosos mundials no decideixen que hem de tornar a viure del crèdit desaforadament per créixer. Però vaja, tant de bo m’equivoqui .., i a veure si pot tornar el meu fill.

Com has vist canviar Mollet? Ha passat de ser un poble treballador a una ciutat residencial?
Sóc un mal observador de Mollet perquè hi dormo i poc més, perquè no hi faig vida. Conec la gent de quan era petit i encara... Com molts altres pobles del Vallès, Mollet va rebre desenes de milers d’habitants d’altres zones de l’Estat espanyol i si aquest pobles no tenen una burgesia sòlida i amb inquietuds culturals, es transformen en ciutats dormitori que perden la seva identitat. Som en un lloc que és com el Triangle de les Bermudes: tenim a 9 quilòmetres Granollers; a 9 quilòmetres, Sabadell i a 18, Barcelona, ciutats amb qui Mollet no es pot comparar i això no permet reforçar la seva personalitat.

Un cert caràcter dormitori és força comú a tot el Vallès d’avui, accentuat pel boom residencial dels darrers anys. No és exclusiu de Mollet...
No, no, per això remarco que està situat en un triangle. Mollet és un poble tan extraordinari que alguns –els que en viuen, els polítics– n’estan molt cofois perquè diuen que “som ciutat”, mare de Déu senyor! Què significa ser ciutat? Tenim metro per anar a Barcelona, les activitats culturals, els serveis? Ens han tret el peatge? No, el que no tenim són cinemes.

Però té un món associatiu potent, el teatre de can Gomà, el Centre d’Estudis Molletans, el Museu Abelló...
Sí, d’acord, bona feina fa la gent del Centre d’Estudis Molletans i els que organitzen fires d’artesans i altres actes, com els que són en associacions diverses. Però intentem fer comparacions amb altres “ciutats”: quina oferta té Mollet per als joves el cap de setmana? El Museu Abelló és molt interessant, però no pots agafar els nanos de 12 anys, que el diumenge a la tarda anirien a veure una pel·lícula al cinema, i portar-los al Museu. Quan jo era jove Mollet tenia tres cinemes i ja sé que el cinema ara pateix una crisi, però és que a Mollet ja fa molts anys que no hi ha cinema. Potser l’Ajuntament podria pensar què fa o pot fer la gent jove de Mollet, quina oferta té. Qualsevol persona que entri al poble per l’antiga N-152 podrà veure el Mollet-ciutat, és a dir, l’immens edifici de l’ajuntament. Bé, no em facis massa cas. Abans t’he parlat de rigor i de veracitat, i m’he oblidat l’honestedat. Per ser honest, no he fet un estudi de Mollet per parlar-te’n amb autoritat.

Més que una burgesia potent potser té la personalitat pròpia d’un poble treballador, fet amb molta immigració...
Sí, però aquí hi ha pocs golfos; la gent s’ha d’espavilar per guanyar-se la vida. El caràcter treballador el trobes a tots els pobles, no és una singularitat. Perquè a Catalunya qui no treballa no menja. Aquí la gent sempre s’ha hagut d’espavilar per guanyar-se la vida. Catalunya no seria el que és si centenars de milers de persones de fora de l’Estat no haguessin vingut aquí a treballar com uns negres.

“Els dirigents dels bancs rescatats amb els diners de tots no han estat empresonats i encara són més rics.”


Els teus pares eren treballadors molletans clàssics, no?
I tant! El meu pare era de Reus i la meva mare de Mollet. Eren treballadors. Classe obrera catalana pura i dura. El meu pare havia arribat a treballar setze hores diàries, en dues fàbriques alhora: la farinera Serra i al mateix temps a la Fàbrica de Gel i després a la farinera Morató. Jo, per veure’l, li havia de portar l’esmorzar a la fàbrica al matí, abans d’anar al col·legi, que era l’única estona que el podia veure. I el cap de setmana se n’anava a l’hort. Van ser uns grans pares, que a mi i el meu germà ens van ensenyar poques coses, però molt valuoses: la dignitat, a pagar els deutes i a ser persones rectes. Són valors importants que ja m’agradaria a mi de saber fer arribar de la mateixa manera als meus fills. Ara tot és més difícil, però hi som.

Mollet ha tingut una singularitat, que és tenir tres alcaldesses seguides, cosa gens habitual...
Sí, però això no vol dir res. No marca el gènere sinó la ideologia. Perquè una altra singularitat és que les dues dones que més mal han causat a l’Europa dels segle XX i XXI, de moment, es diuen Margaret Tatcher i Angela Merkel. Que governi una dona no té perquè ser millor. Dit això, és propi d’estúpids discriminar la dona. Però fixem-nos que les tres religions monoteistes beneeixen i estimulen aquesta marginació. I és que les “escriptures” han estat escrites i interpretades per homes, uns homes que el que volen és el paper de “cuidats” i a les dones els fan ser les “cuidadores”. Quin paradís, no?

I tu quina mena d’actitud has pres amb el teu poble? T’hi has implicat?
No, per la meva feina. Des de fa trenta anys me’n vaig molt d’hora al matí i torno cap al tard i hi tinc una implicació mínima. Ja n’hi vaig tenir molta quan uns altres no li tenien. No segueixo particularment la seva vida social, però ara estic molt content perquè Mollet ha fet una gran campanya d’instal·lació de radars a les carreteres i als carrers per posar multes. Ara en tenim molts. Tenir radars deu ser sinònim de ser ciutat, però tenir cinemes no. Tenir radars, més enllà dels necessaris en punts on hi ha hagut una alta sinistralitat, és com els que pensen que manen o ens diuen que manen. Jo només veig càstig, i no em refereixo precíasament a Mollet. Càstig per dir que hi són. Mentrestant, la ciutadania es va allunyant de la política o busca a veure si sorgeix algun salvador.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara