35 anys de lluita ecologista a Sant Llorenç del Munt

La Coordinadora per a la Salvaguarda del parc natural es va organitzar contra la urbanització massiva de finals del franquisme, a partir dels nuclis excursionistes i ambientalistes de Sabadell, Terrassa i Castellar

Raül Aguilar Cestero (text) , Coordinadora Salvem Sant Llorenç (fotografies)

Cal parar qualsevol nova urbanització que es pretengui fer en el Vallès i per tant també a Sant Llorenç. Ja s’ha trencat l’equilibri però cal evitar que empitjori
Pau Vila (geògraf i pedagog, 1881-1980)
Diari de Terrassa, 12/10/1978

Ens podem imaginar com seria el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac si desenes d’urbanitzacions s’estenguessin muntanya amunt fins arribar als cingles de la capçalera de la Mola? Què en quedaria del que avui és el Parc Natural de Sant Llorenç? Realment, poca cosa, oi? Doncs aquesta era la realitat urbanística que estava planejada i sancionada per la legislació franquista l’any 1978 i que tenia el seu origen en els anys i l’esperit del desarrollismo franquista de la dècada anterior.
En aquells plans urbanístics aprovats en l’àmbit municipal a poblacions com Matadepera o Castellar del Vallès –dins de la zona de pre-parc, com deia la legislació del Parc Natural de Sant Llorenç–, hi havia projectada la construcció d’una ciutat dispersa per a entre 60.000 i 80.000 habitants. Això significava urbanitzar gairebé tota la muntanya fins al cim de la Mola.
I és que el que ara coneixem com a Parc Natural de Sant Llorenç va ser ideat en ple franquisme, l’any 1972, com una reserva de sòl urbanitzable ajustada als interessos dels propietaris i promotors urbanístics de l’època, sobretot de Terrassa i Matadepera, que juntament amb l’oligarquia local franquista portava dècades enriquint-se amb l’expulsió dels pagesos arrendataris de la zona per construir-hi urbanitzacions destinades a les classes benestants. Per això, segons la primera normativa del Parc Natural, les parcel·les havien de complir requisits especials, només a l’abast de determinades butxaques, com ara ser superiors als dos mil metres quadrats o no aixecar-se per sobre dels tres pisos d’alçada.
En aquell context de fortes agressions al territori vallesà i en plena ebullició política de la Transició va néixer, l’any 1978, un dels primers moviments socials de caràcter netament ecologista de Catalunya i de tot l’estat espanyol: la Coordinadora per a la Salvaguarda del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. La Coordinadora es va crear formalment el 30 d’agost de 1978, però els seus integrants es van començar a organitzar i a actuar uns anys abans.

Entitats excursionistes
El desembre de 1977 la Unió Excursionista de Sabadell (UES) va fundar la Secció Natura amb l’objectiu de promoure la defensa del patrimoni natural de Sant Llorenç. A nivell més científic, a Sabadell també hi havia el Grup de Sabadell de la Institució Catalana d’Història Natural que havia fet un estudi important sobre l’entorn natural de Sant Llorenç. Un procés semblant es va viure a Terrassa, on també es va formar un grup ecologista molt potent –el Servei d’Informació i Protecció del Medi Ambient (SIPMA)–, amb gent molt preparada com el biòleg Àngel Arisó i Campà. Aquest grup acabaria fent possible que a Terrassa hi hagués la primera regidoria de medi ambient d’un Ajuntament democràtic a partir de 1979. Com a entitat històrica i de pes la ciutat comptava, a més, amb el Centre Excursionista Terrassa (CET) i una important afició a l’excursionisme per la muntanya de Sant Llorenç. A Castellar, per la seva banda, hi havia la Secció Excursionista de l’Ateneu Castellarenc (SEAC), de la qual naixeria el Centre Excursionista de Castellar del Vallès (CEC), i un potent moviment veïnal i sindical que, com a Sabadell i Terrassa, sentia cada vegada més oposició a la construcció de noves urbanitzacions a l’entorn natural del seu terme municipal.

Primeres accions de protesta
La primera acció urbanística a la zona de pre-parc que va despertar la contestació popular va ser la urbanització del Girbau, a Sant Feliu del Racó, dins del terme de Castellar. A principis de 1978, les màquines van començar a obrir camins en aquell indret força enlairat i això va provocar que diverses persones del Casal de Cultura de Castellar, del SEAC, de les associacions de veïns i dels partits i sindicats recentment legalitzats es rebel·lessin contra aquella nova agressió a la muntanya.
El context polític de l’estiu de 1978 era ja molt diferent del de només uns anys abans, en ple franquisme, i això va possibilitar les mobilitzacions de la Coordinadora i de tot l’incipient moviment ecologista català (lluita antinuclear, fundació DEPANA, revista Userda, etc). La gent de Castellar va convocar una reunió per estudiar quines accions es podien emprendre per aturar les màquines al Girbau i van convidar-hi els primers activistes ecologistes de Sabadell i Terrassa. Poc després, aquells contactes donaven lloc al naixement de la Coordinadora.
Aquell incipient moviment ecologista de defensa de Sant Llorenç va iniciar una ronda d’entrevistes i contactes per intentar aturar les obres. Es van entrevistar amb els promotors urbanístics, com l’Antonio Barata, però aquests no van fer res. Després hi va haver una decebedora reunió amb els tècnics del Parc i de la Diputació de Barcelona, en la qual van confessar que no disposaven d’elements legals per aturar les obres a la zona de pre-parc, perquè eren totalment legals.
Durant l’estiu de 1978, les màquines comencen a obrir nous camins al Torrent de la Riba, a Matadepera, i això provoca noves reunions a Terrassa, en les quals hi participen gent del CET, el SIPMA, l’Ateneu i les associacions de veïns de la ciutat, així com de Sabadell i Castellar. Finalment, el 30 d’agost de 1978, tot aquest moviment s’aglutina en la creació de la Coordinadora, en la qual s’hi troba gent de molt diversa procedència (entitats excursionistes, científics, tècnics, partits polítics d’esquerres i nacionalistes, associacions de veïns, sindicats, etc.), que ara passen a integrar un moviment organitzat.

Aturada amb els ajuntaments democràtics
La campanya va culminar amb una gran festa popular, el 18 de novembre del 1979, al Coll d’Estenalles, organitzada per la Coordinadora amb el suport dels primers ajuntaments democràtics. Sota el lema Salvem Sant Llorenç, la Coordinadora va mobilitzar aquell dia prop de 4.000 persones. Un mes després, la Diputació va encarregar els primers estudis científics per procedir a la nova delimitació i normativa del Parc, i el febrer de 1980 suspenia les llicències d’obres i de parcel·lació de tota l’àrea objecte d’estudi. Aquesta va ser la principal victòria de la Coordinadora, salvar centenars d’hectàrees de bosc d’una urbanització segura, però no va ser l’única. La Coordinadora també va evitar altres destacades agressions al Parc Natural que es venien produint des de feia temps, com la celebració d’una prova del campionat del món de trial que causava grans prejudicis a l’entorn de la Mola i que, finalment, va ser traslladada a Olot l’any 1980.
Després d’aquelles victòries, les accions de la Coordinadora es van enfocar cap a lluitar contra d’altres agressions que patia el Parc com ara les tales d’arbres abusives, la cacera o l’obertura de pistes i denunciar projectes com la creació del macro-cementiri privat de Mura, a les Valls del Montcau, la instal·lació del Gran Casino de Terrassa a la Torre Salvans, el restaurant del Mas de la Mata o, més recentment, la construcció de la carretera del Mas de la Mata a Mata-Rodona, l’any 2007.
35 anys de lluita ecologista a Sant Llorenç del Munt

Una de les accions va ser penjar al Cap de Mort un missatge demanant ajut.

Una prova de trial al Parc Natural.

La paralització, fruit de la protesta

Una de les primeres accions de la Coordinadora va consistir en fer públic un manifest en què s’exposava la dramàtica situació legal del Parc, motiu pel qual es demana la congelació de totes les obres d’urbanització i l’estudi d’una nova delimitació i normativa del Parc. Es va engegar una campanya de recollida de signatures que ben aviat en va aplegar tres mil, així com l’adhesió d’un centenar llarg d’entitats, partits i centres universitaris. Després de nombroses reunions i gestions amb els primers alcaldes de la democràcia, elegits l’abril del 1979, els consistoris es van pronunciar clarament per la paralització de les urbanitzacions.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara