Darrera de les tradicions, dels fets considerats com a patrimoni gairebé inherent d’una comunitat, d’una ciutat, d’una comarca, sempre s’hi pot rastrejar el compromís i la dedicació de persones o entitats. És així, amb aquesta concreció, que es poden identificar interessos ben compartits i que donen l’impuls per fer possible una continuïtat de qui se sent hereu d’aquella llavor primerenca. Celebrar els trenta anys de programació ininterrompuda de dansa al Centre Cultural de Terrassa, esdevé, doncs, la constatació d’aquesta continuïtat: durant els vint-i-nou anys que precedeixen aquest temporada, l’escenari de l’Auditori Alfons Vallhonrat –una de les peces més importants del conjunt d’instal ·lacions del Centre Cultural– ha ofert la possibilitat de gaudir d’aquest autèntic “art del moviment” que és la dansa. I no ha estat poca cosa: 181 companyies de tot el món han representat 559 coreografies, 50 de les quals han estat estrenes mundials. Que aviat és dit!

Un fet insòlit
Joaquim Noguero, professor de periodisme cultural a la Universitat Ramon Llull i crític de dansa, explica en el llibre 25 anys de dansa, editat en motiu d’aquest aniversari de programació de dansa del Centre Cultural, que “a Terrasa hi trobem continguda, també, una petita gran microhistòria de la dansa a Catalunya, connectada amb la del món sencer”. I és que aquesta reiterada aposta per la dansa té un caràcter orgànic, ben lluny de les ventades sense contingut, fullaraca. La substància de cadascuna de les representacions, així, enriqueix el seu propi valor amb la presència de la resta d’espectacles que donen sentit al seguit de temporades que l’ha precedit. Alhora, es converteix en una baula, en una continuació d’un discurs artístic complex, divers. “A partir de la variada programació del Centre Cultural és possible traçar un mapa força complet del que ha estat la dansa del final del segle xix fins a l’actualitat”, rebla el mateix Joaquim Noguero.
I el mapa va començar a traçar-se l’any 1983 amb dues actuacions de dansa –el Ballet Clásico de Zaragoza i la companyia nordamericana Nikolais Dance Theater– que van obtenir un extreordinari èxit i que van marcar l’inici d’aquest trajecte. A partir d’aquest moment es va anar consolidant una oferta que es definia amb la intenció d’aconseguir “una programació molt eclèctica que combinés la dansa clàssica, la neoclàssica, la moderna i la contemporània sense oblidar cap estil o tendència, ni el més acadèmic ni el més avantguardista”, explica Eduard Vives i Noguera que va ser fins al 2010 el director artístic del Centre. I és que, com afirma Joaquim Noguero, “des d’un primer moment, en la programació de Terrassa hi ha hagut capacitat per distanciar-se d’una mirada massa tancada del que és la dansa”.

“Aquests nois de Terrassa”
Parlar de tradició en la programacio de dansa a Terrassa vol dir constatar que, amb la temporada que s’inicia aquesta tardor, el Centre Cultural ha arribat a la trentena temporada consecutiva i ininterrompuda d’oferta de dansa de qualitat. D’altra banda, a Terrassa, la tradició també l’hem de buscar en les profundes arrels i l’empenta dels esbarts populars i, fins i tot, del gust de la burgesia local a l’hora de visitar el Liceu barceloní i avesar-se a aquesta expressió artística.
Però, com sempre, hi ha noms concrets que fan decantar el gust i el capteniment cap a una manifestació artística o una altra. I en aquest punt, cal esmentar Joan Llongueras i Badia que, abans de la creació, dins l’Orfeó Català, de l’Institut de Rítmica i Plástica l’any 1913, ja havia iniciat a Terrassa la seva tasca pedagògica d’estendre el gust per la dansa i el ritme. Així, l’any 1908, el mateix Eugeni d’Ors , el pontífex del noucentisme, en un article titulat “Aquests nois de Terrasa”, n’havia fet un relat entusiasta: “Benvinguts sereu al si de la nostra Ciutat tèrbola –Barcelona–, nois de Terrassa, educats en el Ritme!”. I, encara, “Barcelona ha tingut la visió de la Gimnàstica ritmica flairant ensems tot el perfum dels lliris de Terrassa (...) En Llongueres és un essencial director del cor”. Llongueras, músic, pedagog de la música i poeta, va ser promotor a Catalunya d’un innovador sistema d'aprenentatge musical a través del ritme i el moviment, ideat per l'austríac Jacques Dalcroze. Aquest mètode, que representa un important revulsiu per a l'escena musical, va exercir durant el primer terç del segle xx, una clara influència en el sector professional de les arts escèniques. A Terrassa, Joan Llongueras havia fundat i dirigit del 1901 al 1918 l'Escola Coral de Terrassa i va dirigir (1912-18) l'Escola Municipal de Música, arribant, més tard, a fundar l’Escola Vallparadís juntament amb Artur Martorell i Alexandre Galí.
L’any 1911, ell mateix havia escrit a les pàgines de la revista Ciutat de Terrassa, amb èmfasi: “Ara mateix, en la Terrassa vella (...) el ritme fet espectacle, fet evocació, fet bellesa plàstica, fet joia a l’organisme, ha aparegut sobtadament. (...) Oh petits heralts del ritme! vosaltres heu posat una nova pedra als fonaments de la ciutat en construcció”. I, encara, com una premonició, “L’obra hermosa, d’aquest tan original com discutit Jacques Dalcroze, que vosaltres heu començada a Terrassa, ha de donar els seus fruits. Creieu-ho!” .
I després de Joan Llongueras, esclar, tants altres noms que representen un pòsit ric, una terra d’adob creatiu que, ara fa trenta anys, van servir de base per un fet ben concret i actual. Els trenta anys de dansa certifiquen sense matisos el compromís de tota una ciutat, de tot un país.
Això sí, amb noms i cognoms.