Tot un senyor i un savi

Era un conversador extraordinari, d’aspecte impressionant: un home alt, amb els cabells blancs, net, polit, amb corbatí. El que ell deia, anava a missa

Marta Bayo Badia (text)

Com vaig conèixer l’Eugeni? Un petit preàmbul per dir que vaig viure des dels dos anys amb en Josep Badia Moret, germà de la meva mare, que em va haver de fer de pare perquè el meu va morir a la Batalla de l’Ebre, el 1938, a la nostra malaurada Guerra Civil. Això em va donar l’oportunitat impagable de conèixer i conviure una mica amb l’Eugeni Xammar.
Dic una mica, perquè de fet, només van ser dos anys i nou mesos. Del març de 1971, en què ell va arribar de París malalt i amb una fractura de fèmur i el meu oncle Josep va tenir cura que estigués ben atès i aixoplugat, fins al desembre del 1973, en què va morir. Durant aquells dos anys i escaig, per nosaltres va ser com tenir un avi. Quins records en tinc? Extraordinaris, en el sentit que a mi em queia la bava quan el sentia parlar. Era un conversador extraordinari, amè i divertit. Què dir del seu aspecte? Impressionant. Un home alt, amb els cabells blancs, net, polit, amb corbatí. Anava vestit amb robes de colors ocres, xeviots, robes bones, de gentleman, comprades segurament al Regne Unit. Era fi i elegant. Era tot un senyor. I venia de l’estranger, i explicava coses de tot el món... Què més podia demanar jo, que era una noia inquieta i àvida de saber?

El que ell deia, anava a missa
Del seu caràcter puc dir -i recordo per damunt de tot- que no li podies rebatre cap asseveració. El que ell deia anava a missa. No s’hi podia discutir. Era un savi. En qüestió de música, una faceta més de la seva immensa cultura, era implacable. Era un filharmònic fidel i a mi em feia gràcia sentir-li a dir que Rubinstein només tenia la tècnica als dits però que no hi posava el cor, quan d’altra banda els diaris el lloaven com si fos un Déu. L’Eugeni no en podia sentir ni parlar. Per ell, el seu Déu en matèria pianística era en Svjatoslav Richter (ucraïnès). També em feia gràcia quan sortia amb una de les seves crítiques inapel·lables: “En Paderevsky, pobret, només va saber escriure una sola peça. El seu famós minuet. Per la resta, tot porqueria”, deia.
Sempre deia que ell no havia estat mai un bon estudiant i et donava un bon consell: “Nena, has d’anar per la vida amb els ulls ben oberts i les orelles ben afinades. Amb això sol i si et fixes en tot i ets inquieta i vols saber, arribaràs lluny”. Ell sí que va arribar lluny, perquè tenia una memòria d’elefant. Era extraordinari veure com als seus vuitanta anys traduïa documents treballant per la Societat de les Nacions a Ginebra i encara es guanyava la vida com un jovencell. Jo recordo que, fins que va caure malalt, sovint conduïa el cotxe i feia el recorregut de Ginebra a l’Ametlla i viceversa com aquell que no fa res, amb l’Amanda, la seva primera esposa. Anaven tirant, sense presses però arribaven a tot arreu.

L’home més savi de Catalunya
Tots els diumenges dinava amb nosaltres i jo sempre el retornava amb el cotxe a casa seva. Un dia portàvem el senyor Josep Maria Pi i Sunyer (jurista i advocat) i em va dir: “Nena, recorda sempre que has fet de xofer a l’home més savi de Catalunya”.
Com a periodista era agut i subtil i no se’n callava cap: al pa, pa, i al vi, vi. Tenia una cultura extraordinària. Havia viatjat i treballat a molts països, cosa que en aquella època no era gaire corrent. Sempre deia que a l’Argentina, a Buenos Aires, no s’hi hauria quedat mai a viure, però, per contra, parlava de Nova York amb fruïció. N’estava enamorat i deia: “Si jo hagués tingut deu anys menys, segur que m’hi hagués quedat per sempre”, deia. Pel que fa als idiomes parlava correctament l’alemany, l’anglès, el francès, i naturalment el català i el castellà, però ell estava enamorat, per damunt de tot, de l’italià, que tenia per l’idioma més dolç i musical del món. I el més destacable: va ser un catalanista de socarrel, defensor de la nostra terra, de la nostra llengua i de la nostra identitat.

Sempre l’Ametlla
Després es va tornar a casar, però no ho va encertar. Va viure a París tan sols un any, ja que després de cinc mesos, diguem-ne de lluna de mel, van començar les desgràcies. Va agafar un herpes zòster i es va trencar el fèmur. Una vegada operat, la seva segona dona, la Francine, el va embarcar en un avió per tal que morís a la seva terra.
Sempre recordaré amb emoció les moltes tardes de conversa entre el meu oncle Josep Badia i l’Eugeni, mentre anaven preparant i desgranant les seves memòries, que el meu oncle gravava en l’aleshores moderna cinta magnetofònica amb casset, que després li vam anar passant en net entre unes quantes secretàries - us recomano que, si no ho heu fet, llegiu el llibre Seixanta anys d’anar pel món, segur que en gaudireu. Aquest llibre crec que li va donar vida i també li va allargar, ja que una vegada acabat va semblar que es deixava anar definitivament cap a la mort.
L’Eugeni era un enamorat de l’Ametlla, sempre parlava de la seva infantesa feliç a can Xammar de dalt, la seva casa pairal que ell adorava. Després, quan se la van vendre a la família Millet, deia que l’havien volguda millorar, contractant el conegut arquitecte Raspall, que segons ell la va deixar “com una mona de Pasqua”. Un més dels seus punts de vista inapel·lables.
Tot i haver recorregut el món, en Xammar sempre va tornar a la seva estimada Ametlla, on finalment hi va venir a morir com diu en el darrer paràgraf del seu llibre, parlant del camí del Cementiri:
“És un camí que per sota l’ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets. Quan jo era noi, un cop a Can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més.”
L’Eugeni va morir el 5 de desembre de 1973, sense poder veure Franco mort, cosa que l’hauria complagut d’allò més i de ben segur que hagués dit una frase característica del seu bon humor. Quin goig haver pogut gaudir de la companyia, de la conversa, de la bonhomia i de l’estimació d’aquest gran home que va ser l’Eugeni Xammar.
Tot un senyor i un savi

Montserrat Roig amb Eugeni Xammar, en una entrevista que li va fer per a Serra d’Ord. Quan van acabar, Xammar va dir: “Aquesta mossa és extraordinària. Se’n sentirà a parlar”. I és ben evident que no anava gens errat. Foto: Pilar Aymerich Puig

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara