L’Hermínia Planes va quedar vídua tan sobtadament que es va sentir més atònita que no adolorida. El seu home, Alfons Niubó, era professor de química a la Universitat Politècnica de Barcelona, tenia cinquanta-dos anys i gaudia d’una salut excel·lent. Estimava l’esport –la bicicleta i la natació, en especial–, menjava sa, no fumava ni bevia; en els depriments dies de pluja i fred de l’hivern, preferia la piscina coberta i, després, un bon llibre de lladres i serenos, arrecerat al costat de l’Hermínia.
No tenien fills ni pensaven tenir-los.
No eren la parella perfecta, però estaven molt a prop de ser-ho.
I això que l’Hermínia era una dona molt singular: era muda. No sord-muda, sinó que tenia una malformació a la zona traqueal i paràlisi permanent a les cordes vocals. La seva oïda, però, era excel·lent. Tant, que, fora de caminar, i se’n feia uns bons farts, el que més li agradava era la música. Anava al Palau de la Música i l’Auditori, a concerts menors de la barriada (vivien a Sants), a sales modestes i, fins i tot, a concerts particulars quan en tenia ocasió. A casa, disposava de diferents dispositius que reproduïen tan fidelment com és imaginable la música, en tota la seva màgica lluentor.
Adorava la música barroca i el jazz.
Era un bon matrimoni potser perquè cadascú tenia les seves dèries i les seves afeccions i cap dels dos mai havia intentat arrossegar la parella a compartir una experiència en què aquest només fingiria gaudir-ne per respecte. O per companyonia. O per totes dues coses.
L’Hermínia era dissenyadora, especialitzada en samarretes –tenia bons clients a A Coruña, Nimes i Bristol–, i també fundes de mòbil, il·lustracions de revistes, anuncis o, en ocasions, portades de llibres.
L’Alfons va morir un matí de juny, fent la desena llarga a la piscina de la Facultat. Fou una mort sobtada: el seu cor va deixar de bategar i va quedar tan mut com la gola de l’Hermínia. Ella el va enterrar, va fer els tràmits, va donar la seva roba a Càritas, va escriure als amics i, després, potser passats quinze dies, va sentir el pessic del dolor a l’estómac i a la base del coll. I aleshores el va plorar, en la seva muda i, per tant tràgica, forma de vessar llàgrimes.
Dos mesos després, l’Hermínia es va adonar que havia de marxar. No sols del pis, sinó de Barcelona. Era una llàstima: tot el barri la coneixia i venedors i venedores de tota mena de mercaderies estaven avesats a llegir la seva llibreta on, amb lletra clara, escrivia què volia comprar. Però el dolor pot més que la comoditat, el costum o la fidelitat a uns carrers. El dolor pot fins i tot més que l’amor.
L’Hermínia va triar l’Ametlla del Vallès perquè hi havia anat un dia amb l’Alfons i uns companys d’aquest a tastar el famós filet de can Roca del restaurant La Masia. I se’n va enamorar.
De fet, podia permetre’s triar: es guanyava bé la vida, i l’Alfons li havia deixat uns sòlids estalvis. Així doncs va anar a llogar un pis al carrer Sebastià Bassa, el va moblar, hi va penjar cortines, va instal·lar els múltiples estris reproductors de música i. sobretot, el seu sofisticat sistema informàtic des d’on executava i enviava els seus dissenys. Després va passejar per tot el poble, barri a barri i carrer a carrer. Era perfecte. Només calia adaptar-s’hi. No és la nostra espècie la més hàbil a l’hora d’adaptar-se?
I aleshores es va adonar que trobava encara més a faltar l’Alfons. Però tot i això ja no tornaria a la ciutat. Li agradava l’Ametlla i intuïa que ella li agradava a l’Ametlla; s’hi va acostumar abans del que pensava: a més, i fins i tot les distretes dependentes del súper llegien amb naturalitat la seva llibreta de comandes.
L’Hermínia tenia quaranta-sis anys, però no n’aparentava més de trenta-cinc. Era alta i esvelta, portava el cabell curt, amb ondes naturals a tots dos costats i suaus reflexos vermells, aquests sí, obra de perruqueria. Tenia la pell fresca i els ulls color mel, les mans petites i la cintura i els pits d’una adolescent. L’Hermínia era una dona molt bonica.
Portava sempre un petit xiulet, molt potent, penjat al coll, amb una cadeneta, per si calia cridar l’atenció d’algú. Malgrat els informes mèdics, mai li van concedir el carnet de conduir, per aquella rutina funcionarial amb què hom encasella les persones: si ets muda és que ets sorda. Però a ciutat mai li va saber greu, caminadora com era i defensora del transport públic. Ara, a l’Ametlla, s’adonava de les dificultats que tenia sense cotxe i estava pensant a practicar la bicicleta, com feia l’Alfons, però se li trencava el cor cada cop que ho intentava. Fins i tot recordava l’olor de la suor d’ell quan venia de pedalar. A més: els mesos de fred, de què serveix una bicicleta? Pensava, doncs, a comprar-se una motocicleta –que, en ser més ràpida, s’exposava menys a les inclemències del temps–, tot i que sentia una estranya repulsió claustrofòbica pel casc. De moment, ja havia trobat roba tèrmica per afrontar l’hivern sobre dues rodes.

* * * * * * * * * *

Avui ha anat a la farmàcia, a comprar Ibuprofeno, car se li ha acabat la caixa i a la nit té maldecap. Sobretot quan acaba de plorar, arraulida al sofà, tot intentant suportar algun programa de televisió.
Fa un dia rúfol i sembla a punt de ploure. L’Hermínia vol anar, en sortir de la farmàcia, a la botiga de flors a comprar un parell de testos per al balcó. Enfila les galeries per anar a parar al Passeig de l’Ametlla. Aquesta nit, pensa, prement el paquetet de la medecina, escoltaré Händel. Ningú com Händel per enlairar-te el cor. I somriu un xic, en recordar que això li ho havia “dit” diverses vegades a l’Alfons. Però a ell, la música... Bé, el jazz encara, però s’adormia als concerts. Les persones civilitzades, n’està convençuda, no han de forçar ningú a estimar el que no estimen. Ni tan sols als infants a l’escola. Als infants, si de cas, se’ls ha de convèncer, però no se’ls ha de vèncer.
Sempre ha cregut en el respecte mutu.
Fins i tot ara, que se sent tan sola, tan frustradorament sola, tan deprimida i amarga, tot i tenir un àmbit serè i un poble preciós al seu voltant.
A les galeries hi ha un bar. No hi ha entrat mai. El cafè és més bo a casa, fet com a tu t’agrada. I beure a soles... més val fer-ho quan no et veu ningú. En el bar, avui, hi ha un individu sinistre. No té nom, ni fitxa policial, però l’han llogat per “pelar” un veí de l’Ametlla carregat de deutes i que treballa com un boig per sortir del forat en què ha caigut. Té una petita empresa de transport i es diu Ramir Fuentes. I ara mateix surt de Jocadi, a les galeries, de comprar el diari.
El sicari és assegut al bar, espiant a través de la paret de vidre. Quan el veu, s’aixeca. Treu de la butxaca una arma –una de menuda: una Smith&Wesson del 40– i apunta, de la porta estant, al clatell de Ramir Fuentes. Just en el moment en què l’Hermínia entra a les galeries.
El sicari està d’esquenes a ella, però la víctima no la veu, perquè està capficat llegint la portada del diari –El Punt Avui. L’Hermínia sent el terror circulant per les cames, pels braços, per les venes del coll. No val de res que gesticuli. Esbatana els ulls i ràpidament estira la cadeneta del coll i es posa el xiulet a la boca. Vol avisar l’home, vol que aixequi el cap, vol que s’aparti, que s’amagui, que es tiri al terra. No sap què vol: tot és una cadena de reflexos.
I xiula. Un xiulet agut llarg estrident. Ramir aixeca el cap, sorprès, però el sicari, de l’ensurt, es gira i dispara. També ell és una cadena de reflexos. Quan estem espantats, les nostres fibres nervioses actuen sense demanar permís al cervell -el sistema central-, on pensem, i on patim, on estimem i on deduïm. On prenem les decisions que exigeixen reflexió.
Dispara la Smith &Wesson i la bala va a parar just al bell mig del pit de l’Hermínia. En aquell moment comença a ploure i la pluja fa un soroll sord i humit.
De seguida una multitud de cames, de crits, de trucades, de sirenes. De seguida, un criminal que fuig en el seu cotxe abans que ningú tingui temps a aturar-lo. Ramir cau de genolls al costat del cos abatut d’aquella desconeguda. Ell encara no ho sap, però ho intueix: aquella dona ha fet anar un xiulet, com un implacable àrbitre en acabar un partit de futbol o en assenyalar un penal. I algú ha disparat i després ha arrencat a córrer. I ell ha salvat la vida. En uns instants, tot i el pànic i l’ensurt ja ha deduït què ha passat. I s’inclina sobre la desconeguda, que és bonica. I que encara és viva.
Li pregunta, la toca, li diu coses.
L’Hermínia té els ulls oberts i intenta cridar, amb la mirada espantada del qui veu la cara lletja de la mort: sóc muda. Això és tot el que vol dir: sóc muda.
I mor.