La Creu Alta, de poble a barri de Sabadell

El municipi integrat a Sabadell el 1904 per un canvi de cromos polític conserva dins de la ciutat trets propis dels tallarets

Manel Camps i Bósser (text) , Arxiu Creu Alta (fotografies)

El dia 5 d’abril de 1904, el poble de Sant Pere de Terrassa, al qual pertanyia la Creu Alta, desapareixia legalment, en quedar derogada la Mandatòria amb què Carles IV havia autoritzat el naixement d’aquest municipi a la part forana de Terrassa el 7 d’agost de 1800, amb un terme molt ampli que s’estenia des de les esglésies romàniques de Sant Pere fins a l’actual carrer Les Valls de Sabadell.
L’1 de juliol següent, la partició del terme municipal i l’agregació d’una part de Sant Pere de Terrassa a Terrassa i l’altra a Sabadell es va fer efectiva, amb la qual cosa moria un poble i naixien dos barris, el de Sant Pere, a Terrassa, i el de la Creu Alta, a Sabadell. Acabava així un plet secular entre ambdues ciutats per les terres que, històricament, les han separat.
Van ser dos polítics, un republicà i l’altre monàrquic, els que es van posar d’acord per defensar els seus respectius interessos electorals i van fer desaparèixer el poble de Sant Pere de Terrassa. L’un era Alfons Sala i Argemí, més tard Comte d’Egara, industrial monàrquic i conservador, diputat a les Corts pel Districte de Terrassa, al qual pertanyia Sant Pere de Terrassa. L’altre, Francesc Pi i Arsuaga, republicà federalista, diputat a les Corts pel Districte de Sabadell, i fill de qui va ser ministre de Governació i president de la Primera República espanyola, Francesc Pi i Margall. La iniciativa va ser d’Alfons Sala i tots dos van acordar promoure a les Corts la Proposició de Llei que era necessària per fer desaparèixer Sant Pere de Terrassa, el municipi que s’interposava entre Sabadell i Terrassa.
Per a Sala, la Creu Alta, la part del terme de l’antic poble de Sant Pere de Terrassa que feia frontera amb Sabadell, era un focus creixent de republicanisme i, per tant, de vots contraris a la seva opció monàrquica. No li convenia tenir-la al seu Districte electoral, atès que el candidat republicà per Terrassa, Josep Roca i Roca, podia arribar a tenir moltes opcions d'arrabassar-li l'acta de diputat i calia debilitar-lo com fos.
Per aquest motiu, i pensant en pròximes conteses electorals legislatives i en la necessària expansió del terme de Terrassa, Sala no va dubtar a pactar amb el representant dels republicans federals de Sabadell i a accelerar també les gestions a Madrid per a la desaparició del municipi de Sant Pere de Terrassa i l'agregació de la republicana Creu Alta a Sabadell i de l’actual barri de Sant Pere –nucli més conservador– a Terrassa.
Josep Roca i Roca, terrassenc, periodista, escriptor i polític. Introductor d'Alejandro Lerroux a Catalunya, va ser l'oponent republicà al comte d'Egara a les eleccions a diputats a Corts per Terrassa l’any 1903. No volia perdre la Creu Alta per assegurar-se així els vots dels seus correligionaris. Va pressionar tothom: diputats, Pi i Arsuaga i el mateix Nicolás Salmerón, president de la Unió Republicana, però no se’n va sortir.

Març de 1904: un poble desapareix
El 16 de març de 1904, les Corts van aprovar la Proposició de Llei de l’agregació i el 5 d’abril següent va quedar derogada la Mandatòria de Carles IV que autoritzava el naixement del municipi de Sant Pere de Terrassa. El 30 de juny, el governador civil de Barcelona, Juan Sánchez Guerra, va rebre la comunicació del Ministre de la Governació en la qual se l’informava que l’endemà, primer de juliol, l’agregació era efectiva. “Des del dia 1 de juliol –deia la llei publicada a la Gaceta del 6 d’abril– entra en efecte l’agregació de l’Ajuntament de Sant Pere de Terrassa, segons els límits nous dels termes municipals acordats pels ajuntaments de Sabadell i de Terrassa”.
Mentre els propietaris rurals estaven satisfets, els comerciants de la Creu Alta s’enfilaven per les parets perquè amb l’agregació s’esborrava la línia fiscal que els permetia competir avantatjosament amb els comerciants de Sabadell. D’altra banda, el veïnat de Sant Cugat considerava la incorporació del municipi al Partit Judicial de Terrassa com a perjudicial i vergonyosa.
La partició del terme municipal de Sant Pere de Terrassa va comportar per a Terrassa un increment de 425 edificis i 1.265 habitants. Per a Sabadell, la incorporació de 767 edificis més i 3.050 habitants nous al cens de la vila. Sabadell i Terrassa van incrementar les recaptacions per consums i amb això van millorar les seves finances, però una de les riqueses més importants es trobava en el subsòl del que va ser l’antic poble de Sant Pere de Terrassa: l’aigua. L’aqüífer existent assegurava el subministrament necessari per a les dues ciutats.

L’evidència d’una vida anterior
Més d’un segle després que la Creu Alta (Sant Pere de Terrassa) deixés de ser poble, encara hi perviuen evidències d’aquella altra vida anterior. Els carrers estrets, algunes cases velles i tota la trama urbana del nucli antic ho palesen ben bé. Algunes edificacions, encara ben vives, com els antics safareigs públics, avui convertits en biblioteca municipal, o les velles escoles, avui seu de l’Associació de Veïns del barri, també en són una bona mostra. Alguns carrers o places ho recorden, com ara el carrer de Joan Picañol, l’últim alcalde de Sant Pere de Terrassa, la plaça de la Creu Alta o la plaça d’els Tallarets.
Es mantenen així mateix ben vius en la memòria i en la vida creualtenca alguns exemples del costum que hi havia de posar motius o sobrenoms a persones, famílies i establiments del barri, com ara ca l’antic, cal morenitu, ca l’enredos, cal pare, cal canyes, ca la roja o el soldabidons, la Carmeta dels diaris, la Maria del vi, el ros de la farina, la patim-patam, la perla negra, etc.
Els de la Creu Alta, avui encara, són coneguts com a “tallarets”, el sobrenom que els sabadellencs van posar o imposar als habitants d’aquell antic poble avui barri. Sobre l’origen del mot hi ha dues versions principals: si provenia dels ocells del mateix nom que poblaven els camps de la plana creualtenca, o si l’origen era el verb tallar, atès el nombre de carnisseries que hi havia aleshores a la Creu Alta. De fet, la pronuncia més nostrada era taiarets, perquè hi havia el deix de convertir “tallar” en “taiar”. Sigui com sigui, avui encara ser un tallaret o tallareta és ser de la Creu Alta.
La Creu Alta, de poble  a barri de Sabadell

L’església de Sant Pere de Terrassa, a principis del segle XX.

Diverses mostres de la vigència de la Creu Alta a l’imaginari col·lectiu.

Les antigues escoles.

Una imatge de la Festa Major de la Creu Alta d’abans de la desaparició com a municipi, l’any 1904.

L’àpat de Can Viver

La tardor de 1902, a la masia de can Viver de la Torre Bonica, antiga finca de can Maduixer, propietat aleshores de l'exbatlle de Terrassa, Josep Viver, va tenir lloc un dinar, durant el qual el diputat Sala va oferir a Pi i Arsuaga els vots i els impostos republicans de la Creu Alta a canvi dels vots conservadors de Sant Pere i va acordar amb el diputat republicà de presentar conjuntament el projecte legal de partició del muncipi i l’agregació simultània a Sabadell i Terrassa, respectivament.
Alfons Sala, que era un gat vell de la política, va establir també una “compensació adequada” per a Terrassa en el pacte formalitzat amb el mesell Pi i Arsuaga, consistent en la segregació de Sant Cugat del Vallès, que aleshores pertanyia al partit judicial de Sabadell, en benefici del partit judicial de Terrassa.
La Proposició de Llei per a la partició del municipi es va presentar a les Corts el juliol de 1903. La comissió promotora de la llei estava integrada pels diputats Miguel Morayta, el Comte d’Egara, Hilario del Camino, el Marqués de Jerez de los Caballeros i Pi i Arsuaga, que n'era el Secretari. El president era Antonio García Alix.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara