Sant Cugat i els seus veïnats

El Valldoreix actual és l’agregació de diverses urbanitzacions residencials del segle XX, que engloben antics termes medievals, sense continuïtat històrica

Domènec Miquel (text)

Les parròquies han estat un factor d’identificació comunitària, però fins el 1885 els termes parroquials i els municipals no sempre han coincidit i això era molt important a l’hora de fer fogatges o pagar l’impost del delme.
Després de la conquesta de Barcelona pels francs, l’any 801, la frontera amb l’Islam va quedar estabilitzada al riu Llobregat. Les terres més occidentals del Vallès quedaven exposades a les ràtzies enemigues i van restar com a franqueses comtals. El territori sota el Collserola es coneixia genèricament amb el nom d’Aqualonga, dins el qual es van formar unitats menors a mesura que es van anar colonitzant, les quals es van integrar en el terme del castell d’Octavià. Aqualonga, doncs, era un concepte més geogràfic que administratiu. El seu temple parroquial va ser destruït pels almoràvits i traslladat a Valldoreix al segle xii.
Dins d’Aqualonga, Canals va mantenir una certa personalitat pròpia pel fet de tenir un castell comtal, venut el 1306 a l’abat, que n’esdevingué senyor. La seva demarcació va sobreviure com una Quadra, però el seu batlle estava sotmès al d’Octavià. Sempre va ser un poblament de masies disperses, sense nucli i dividit entre dues parròquies, Valldoreix i El Papiol. Masses coses en contra per arribar a ser un municipi. El Valldoreix actual és l’agregació de diverses urbanitzacions residencials del segle xx, que engloben antics termes medievals, sense continuïtat història.

Urbanitzacions amb tren
Amb l'arribada del tren a Sant Cugat, el 1917, a Valldoreix es van formar una sèrie d’urbanitzacions que no van comptar amb un planejament general. Quan va existir una certa densitat d’estiuejants, el 1931, van assolir un baixador propi de En la dècada de 1950 els veïns, temporals o fixes, van reclamar a l’Ajuntament de Sant Cugat que hi posés ordre, el qual no va tenir capacitat per fer-ho. Llavors van decidir organitzar-se pel seu compte. A desgrat dels informes jurídics negatius, van aconseguir formar una Entitat Local Menor (ELM). Tot i això, la major part dels problemes no se solucionaren fins l’etapa dels ajuntaments democràtics. Per justificar la seva autonomia, els nous veïns van reivindicar ser els successors de la Quadra de Canals, a despit que feia més de cent anys que havia desaparegut i que només era una part del seu territori. La Vall de Gausac és la de Sant Medir, en plena serra de Collserola. Al segle x existia la vil·la de Cercèdol, amb parròquia, Sant Vicenç, i castell, el de Riquer. Després de l’atac dels almoràvits va esdevenir la Quadra dels Vilanova, centrada per la fortalesa de la Torre Negra, de poblament dispers, amb batlle propi, però sotmès al d’Octavià. Tant Cercèdol, com Sant Medir o Campanyà, mai van tenir un nucli i les seves parròquies responien a estratègies d’uns moments determinats que amb el pas dels anys van perdre sentit i es van dissoldre en l’entitat superior a la qual mai havien deixat de pertànyer.
A partir del segle xvi, les disputes entre els Erill, senyors de Torre Negra, i l’abat van ser constants i no es van acabar fins que els monjos els van comprar tots els drets, entrat el segle xviii. Tot i així, va seguir elegint batlle propi fins a la seva unió definitiva amb la vila, el 1846. Els pagesos de la Quadra se solien reunir a l’esglesiola de Santa Maria de Gausac, regida per un prior nomenat pel monestir. Mai va tenir la consideració oficial de parròquia, tot i que en algun document un pagès ho digui.

Sant Medir, un aplec molt arrelat
Sant Medir va ser parròquia en temps medievals i després sufragània de Sant Pere d’Octavià. Era un veïnat de sis masies esparses. La singularitat és que no pagaven delme al paborde, sinó al prior del monestir. La llegenda de Sant Medir que fonamenta la presència de l’esglesiola és la cristianització d’un antic lloc de culte pagà a la fertilitat. Els veïns van aprofitar el temple per estalviar-se l’hora de camí que hi ha fins a la parròquia de Sant Pere. Copatró de Sant Cugat, Sant Medir congrega cada 3 de març un concorregut aplec que ve d’antic. La celebració comença el vespre anterior, quan els més joves fan nit al voltant de l’ermita. L’endemà és tradicional que els vilatans s’apropin caminant fins a l’ermita, tot i que s’hi arriba amb vehicle. Els romeus acostumen a fer ofrena d’un ciri a la imatge del sant. S'hi fa un gran dinar popular, amb sardanes, gegants i actuacions castelleres.
També és tradicional repartir faves entre els congregats en record de les que conreava el sant i que la llegenda afirma que porten sort. Fins i tot l’alcalde o alcaldessa de Sant Cugat obsequia els gegants de la ciutat amb una fava de record, que penja al seu vestit de manera ben vistosa.
Sant Cugat i els seus veïnats

Una imatge de l’aplec de Sant Medir de l’any 1898. Foto: Frederic Bordas i Altarriba, Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Pobles, municipis, parròquies

La proposta d’aquesta carpeta de Vallesos és agosarada i requereix que, abans de res, ens posem d’acord amb el significat de les paraules. Si diem poble, en sentit geogràfic, ens estem referint a una realitat física, a una petita agrupació d’habitatges menor que una ciutat i que una vila. L’existència d’un nucli urbà, però, no significa que sigui un municipi, que és un concepte administratiu canviant en el temps. Resulta complex projectar una realitat actual fent-la retrocedir al segle X, simplement perquè les nocions eren unes altres.
En un context rural com el vallesà, sempre han existit unitats administratives formades per diverses agrupacions o pobles esparsos pel territori, de la mateixa manera que altres tenien una concentració entorn a la parròquia i un conjunt de masies disperses. El nucli principal i la resta formaven una sola universitat (universalitat dels veïns d’un terme) i pertanyien a un únic Consell General, integrat per la totalitat dels caps de casa.
Un municipi, que és una divisió administrativa, no té perquè tenir poble, en el sentit precedent d’agrupació d’habitatges i pot estar format per masies disperses en el territori.
El que configura els actuals municipis són els antics termes jurisdiccionals, els quals no tenien perquè coincidir amb els parroquials. El terme del Castell d’Octavià, per exemple, que esdevindrà municipi de Sant Cugat del Vallès, tenia una parròquia urbana a la vila, Sant Pere, i una de altra de rural, Sant Cebrià de Valldoreix. Sant Medir era sufragània de Sant Pere i Santa Maria de Campanyà ho era de Sant Cebrià. Tot i això, tenia masies que eren terme parroquial de Vallvidrera, de Sant Feliu de Vilamilans i terres que pagaven delme a Rubí. I Can Fatjó dels Aurons, al terme de Cerdanyola, era parròquia d’Octavià. És justament la creació dels municipis moderns al segle XIX el que fa rectificar els antics termes parroquials per fer-los coincidir amb els civils.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara