La resurrecció d’Eugeni Xammar

Que el govern de Catalunya hagi batejat amb el seu nom el pla de comunicació internacional és una notícia excel.lent. Un pla amb un nom així no pot fallar

Quim Torra (text)

Sense tenir presents els conceptes de modernitat, catalanisme i esforç tampoc no es comprèn la immensitat de la derrota que l’inici de la guerra civil va suposar pel país, només comparable a la desfeta de 1714.
De corresponsal a Londres, Xammar escriurà: “... els primers trets d’alemanys i belgues al voltant dels murs de Lieja, van ferir alguna cosa que els esperits ingenus gaudíem creient-la invulnerable: la independència de criteri”. Al final de la seva vida reconeixerà: “Soc d’una intransigència que tothom té dret de qualificar de salvatge”. I en una carta a “Quaderns”, l´any 1947, advertia: “Tractantse de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.
Gelós de la seva llibertat, nacionalista granític, sense ni una fissura al llarg dels anys, i professionalment exigent. Ningú com Xammar no representa millor aquella Catalunya.
És indestriable el Xammar periodista –i “diplomàtic- del Xammar catalanista. Separarlos és trair-los.
Des dels primers escrits al setmanari “La Tralla” fins als darrers i antològics a l’exili, Xammar travessarà el paradís perdut català, sobrevolant el futur. Viatjarà per mig món, treballarà en desenes d’oficis per guanyarse la vida, escriurà en diaris catalans, espanyols, anglesos, francesos, sud-americans i nord-americans, emprendrà una breu, però interessantíssima carrera diplomàtica, col·laborarà amb el govern del President Irla i acabarà els seus dies com un traductor competent i anònim, però ben pagat, a la UNESCO, l’OMS i al Banc de Desenvolupament.

Memòria desapareguda, articles perdurts
Durant anys, però, Eugeni Xammar restà oblidat, la seva memòria desapareguda, els seus articles perduts.
Només la insistència d´un ametllenc il·lustre, Pep Badia, va aconseguir arrencarli, finalment, les seves tan esperades Memòries. Catalunya, aleshores, va redescobrir aquell Chateubriand oblidat que semblava sorgit de l’ultratomba. Però va ser un retorn lent, com si no ens acabéssim de creure del tot que ens trobàvem davant d´un dels grans narradors catalans de tots els temps.
I va arribar Periodisme, un recull d’articles que va seleccionar Badia també, on s’entreveia ja l’envergadura del personatge. L´Ou de la Serp i les Cròniques des de Berlín confirmaren que, junt amb Josep Pla i Gaziel, Xammar és un dels tres grans del periodisme català.

El baluard íntegre
Els darrers anys han anat perfilant un personatge extraordinari. El Xammar periodista total, amb la seva complexitat i fins i tot el seu bilingüisme alimentari, el musicòleg de El Poble Català i Teatràlia i el dandi cronista social de La Publicidad, el primer Xammar de La Tralla i el darrer d’El Be Negre o Foc Nou, el satíric polític, el cronista de la primera guerra mundial i el reporter tot terreny i arremangat del seu diari, La Publicidad, entrevistant Ministres estrangers o fent les cròniques de les eleccions a Figueres. I sobretot, els anys de Berlín, uns anys i una ciutat que Xammar viurà apassionadament, veint com l’ombra del totalitarisme feixista s’enduia per davant un passat de llum i d’intel.ligència que Alemanya havia sabut anar creant com cap altre país. El seu compromís polític durant els anys de la República el portaran a col.laborar en tasques diplomàtiques tant a Berlín, com posteriorment a París i Estocolm. Consumada la derrota republicana, assumeix, críticament, la defensa dels valors de la llibertat i de la democràcia, a l’exili, en el qual ell també continua el combat. “Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya". Fins que arribin els grisos i distants anys cinquanta i seixanta, anys allunyats de cap compromís polític, de retorns puntuals a l’Ametlla i a Granollers, però on sempre hi són presents el seu compromís cívic per Catalunya i per la seva llengua i la seva cultura. Serà sempre un baluard, íntegre, radical.

Udols permanents
I vet aquí que el setembre de 2012 es feia públic que el govern de la Generalitat aprovava el “Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar” amb l’objectiu “d’impulsar la projecció internacional de Catalunya a través d’un contacte permanent i fluid amb els mitjans de comunicació d’arreu del món”. El Govern, afegia la nota de premsa, “considera imprescindible establir aquest canal permanent de comunicació amb els professionals de la informació per assolir una acció exterior eficaç, coherent i coordinada amb tots els actors que actuen a l’escenari internacional i per garantir un “diàleg proper i continu amb els generadors d’opinió internacionals”. Nogensmenys, a l’hora de batejar el programa Internacional de comunicació més important del país, s’escollia el nom d’Eugeni Xammar.
I és que com es podia perdre un moment com aquest, el mestre Eugeni Xammar? El periodista que, sobrevolant el futur, com diu en Francesc Canosa, va viure 60 anys fora de Catalunya però que no va deixar de pensar en ella ni un moment; l'home que el 14 d'abril de 1931 es posava disciplinadament i sense condicions a les ordres del President Macià en un telegrama enviat des de Berlín; el ciutadà que mai, ni una sola vegada, va prendre cap mena de precaucions quan parlava de Catalunya. Com s'ho podia perdre, el vell llop de l'Ametlla, tot això, quan el seu país fa pessigolles a la independència amb la punta dels dits?.
Ell va ensenyar-nos, amb els seus udols, la Catalunya que un dia uns quants van obsedir-vos a voler convertir en una pàtria culta i civilitzada i que era la meva, i la del meu pare i la del meu avi, i la de tots nosaltres, que havíem perdut. Un prodigi de catalanisme i cosmopolitisme, difícil fusió que costa tant de trobar en el nostre país i que pocs com ell encarnen de manera tan brillant i abassegadora. He tingut el privilegi de resseguir els més mínims detalls de la seva vida, el seu compromís, la seva gosadia. En l'edat d'or dels perdedors que va ser aquella postguerra, Xammar va reinventar-ne l'èpica. Es pot perdre, sí; es pot fracassar, també; però mai no es poden sacrificar els principis ni acotar el cap davant de les renúncies dels ideals. Va postular la integritat i la coherència, com els valors més importants amb què defensar una causa. No va arronsar- se mai per les immenses dificultats amb què es va trobar, mantenint-se amb lleialtat al projecte de país que necessitàvem i, sobretot, va gosar enfrontar- se a la dictadura amb insolència democràtica. Claudi Ametlla el qualificaria d'almogàver, amb to burleta. Jo penso que l'honora. Que el Govern de Catalunya hagi batejat amb el nom d'Eugeni Xammar, (amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, els tres millors periodistes del país), el seu Pla de Comunicació Internacional és una notícia excel.lent. Un pla amb un nom així no pot fallar. Som molt a prop, molt, més que mai, de fer realitat el que un dia, ell i el seu amic Pla, en unes cartes des de Berlín, van afirmar, probablement amb un vas de whisky, un puro i una Remington al davant: “Tot el que un català pot arribar a ser a la vida és ser català”.
La resurrecció d’Eugeni Xammar

Eugeni Xammar en una imatge ben seva. Foto: Arxiu Josep Badia.

Eugeni Xammar en una imatge publicada en el reportatge fet per Montserrat Roig. Foto: Pilar Aymerich

Per damunt de les malvestats dels temps

A Eugeni Xammar només l'interessava Catalunya. Fart de tantes pors i renúncies va escriure: “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència”. I encara em plau de citar: “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida-republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni -menys que res- monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.” Per damunt de tot, la llibertat de Catalunya! Així ho va fer fins al final.

Foto: Arxiu Josep Badia

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara