Marc Ribas

Cuiner televisiu, exfondista, dibuixant, artista en construcció

Marc Ribas va arribar a una cuina com per accident perquè, de fet, volia ser pintor o il·lustrador. Per guanyar diners va començar a fer-ho als caps de setmana en un restaurant de Sabadell on feia doblet a la nit en un bar musical de la mateixa família que ostentava el negoci. Amb la dèria al cap de fer dibuixos, però, va treballar de fondista –que resulta que és l’ofici dels que fan els paisatges de fons que passen corrents a l’horitzó dels dibuixos animats: boscos esclarissats, castells, muntanyes, turons– i treballava subcontractat per un il·lustrador que rebia encàrrecs d’arreu del món, sobretot dels Estats Units.
Però també va fer portades de novel·la romàntica. Si us heu preguntat mai qui pot ser l’autor d’aquells homes fornits i virils que agafen una donzella amb cara d’esglai i cabelleres sinuoses pot ser que sigui en Marc Ribas. I encara va fer publicitat i retrats a l’oli i tot se li donava prou bé però s’avorria perquè no acabava de poder fer el que volia: als retrats la gent sempre vol sortir-hi més alta, més prima, més guapa, més jove i això distava molt del que ell pretenia fer pinzell en mà.

Cuina i avorriment és un oxímoron
El Marc Ribas avui és una cara coneguda perquè omple les televisions de les llars cada dia feiner a l’hora de la sobretaula. Allí hi fa plats per tots els gustos, totes les habilitats i per a tots els públics amb un aire desimbolt, camises de quadres, aspecte desenfadat com si tot fos tan fàcil. Intercala consells i no es cansa de donar idees per trencar els motllos a la cuina: donar a conèixer espècies de peixos poc comuns, alternatives per fer àpats saludables, opcions interminables perquè els plats sempre siguin molts i diversos, perquè del que hi ha per la nevera es pugui aprofitar tot, no calgui llençar res.
En aquesta vida una mica desbocada que porta, entre rodatges, receptes i fogons, segueix sent la mà dreta de l’Artur Martínez del restaurant Capritx de Terrassa, amb estrella Michelin, a qui segueix l’estela i ho fa, al seu parer i amb ple convenciment, perquè és un dels millors entre els millors. De fet, assegura que se li va plantar un dia al davant i li va dir: vull treballar amb tu. Cobraràs poc, treballaràs molt, la cuina és petita, ja saps com va això, diu que li va dir. D’acord. Doncs d’acord i endavant. El millor entre els millors, diu el Marc. Paraula de xef.
I és que l’experiència del Marc és llarga i rocambolesca. Va marxar al Brasil uns quants anys, a Matogrossa, en plena Amazònia, en un hotel ecològic enclavat en una illa fluvial, a 7.000 quilòmetres de casa. Un país ric i exuberant, amb molts sabors, moltes olors, moltes textures, tots els colors: al·lucinant. Un ventall de menges infinites i peculiars, com el Pakub, un peix de la família de les piranyes, que s’alimenta de fruits secs i té gust de fruita seca. Però quan se’n va cansar, va tornar cap a Sabadell. Havia estalviat i decideix emprendre un projecte propi, La Bohèmia, a la Creu Alta, un bistro amb l’ànec i el foie com a especialitat, un tiquet mig de 50€ i tot només uns mesos abans de l’esclat de la crisi. Boom! Tanca, hi perd calers, decideix reinvertar-se i invertir en la millor empresa del món que té a l’abast: ell mateix.
En aquesta operació torna a Terrassa, on ja havia viscut abans de marxar al Brasil, i comença a treballar al Capritx. Amb l’Artur i els seus projectes: el Matís Bar, al COAC, potser aviat un nou restaurant en un hotel de Barcelona. Al Matís és on s’assabenta que TV3 busca un xef per al nou format de Cuines i, després de badar una mica, se n’hi va i es guanya un càsting que estava pràcticament tancat. Una mica descarat, una mica insolent, ganxo amb la càmera. Convenç i surt de l’anonimat. Per això cada dia sedueix públics.

Un viatge infinit
Què deu resultar irresistible per a un xef. La resposta a la pregunta em sembla un dard automàtic per a periodistes previsibles: un moniato al forn. Un ou ferrat, que és tan difícil fer bé. Un tomàquet amanit amb oli i sal. És molt possible que sigui un apunt foteta, però cola perquè ho justifica amb un somriure i ressaltant que sempre busca sabors purs i poc alterats, al contrari de quan ha de treballar, perquè si no a casa sembla que també treballis. I hi torna amb la recepta més essencial: a la cuina ho pots fer tot sense avorrir-te, és un viatge infinit. Per això n’ha fet la seva feina. Marc Ribas, cuiner, en lluita permanent contra l’avorriment.
Marc Ribas

Cuinar és sempre un acte d’amor. Marc Ribas Beltrán (Girona, 1976) és l’encarregat de divulgar receptes fàcils i assequibles a l’espai Cuines de TV3 des de la passada temporada. És nascut a Girona, però ha viscut a Sabadell, a Ourense, a Berga i, actualment, ho fa a Terrassa, d’on diu que és, sobretot, perquè aquí hi arrela l’Ona, la seva filla. Cuinar és sempre un acte d’amor, diu. Ell, que n’hi va ensenyar sa mare. Que ho fa cada dia en una de les franges horàries de més audiència de TV3 amb plats que a vegades són especials, de festa, com una crema de col i flor amb tòfona, però també amb coses essencials: una pizza margarida, un sandwitch club original, unes patates braves. I assevera: no cal fer cuina mol·lecular a casa, ni espumes, ni aires, ni esferes... Una mica de sentit comú. I adverteix, la cuina ha de ser realista, a casa no es llença mai res, no pots ser verdader si davant d’una càmera tires la meitat del carbassó que necessites per fer un plat. I, el més important, en acabat: ens ho mengem tot. Perquè per això cuinem, per ser una mica més feliços.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara