Quan al riu Ripoll es vivia en coves

Més de 4.000 veïns de Sabadell provinents de la immigració van refugiar-se en baLmes a la timba entre 1940 i 1962

Cesc Prat Fernàndez , Anna Cabeza Butés (text i fotografies)

Entre 1940 i 1962 a quatre punts de les costes del riu Ripoll hi va haver coves que van servir d’habitatge. Es trobaven al marge dret del riu, el que toca al pla de Sabadell. Eren moments de forta immigració a la ciutat, amb persones –majoritàriament del sud de la península– que venien en part a treballar en el tèxtil i les indústries auxiliars. El 1950 Sabadell tenia 60.000 habitants, mentre que el 1960 n’hi havia més de 105.000. Els nous sabadellencs havien de buscar una llar on fos. Van créixer les estades, es van omplir les pensions, es van expansionar els barris, va augmentar enormement el nombre de cases autoconstruïdes i es van habitar coves a la timba del riu. Algunes ja hi eren des de la prehistòria, però d’altres es van excavar, ampliar o habilitar en aquell moment.
L’any 1946 es creu que hi havia 186 coves, 114 de les quals es feien servir. El 1952 consta un mínim de 201 unitats, amb 908 habitants i una mitjana de 4,5 persones per cova. El 1955 l’Ajuntament va comptabilitzar 279 coves, 169 de les quals estaven habitades. Les xifres varien, perquè en la majoria dels casos les persones s’hi estaven provisionalment fins que trobaven un habitatge en més bones condicions. Joaquim Sanesteban i Virginia Domínguez estimen que durant aquells anys van viure a les coves dels marges del Ripoll entre 4.000 i 5.000 mil persones.
La superfície de les coves variava molt, però anava des dels cinc fins als vint-i-cinc metres quadrats. Les petites tenien una sola cambra. Però també n’hi havia amb un espai de sala d’estar i la cuina prop de l’entrada i, a l’interior –separada amb una cortina–, una altra cambra que feina d’habitació. En algun cas fins i tot van habilitar una cuina a l’exterior per disposar de més espai. Les condicions d’habitabilitat eren mínimes: el terra no estava pavimentat i el sostre generalment era baix. No disposaven d’electricitat, ni de gas ni d’aigua corrent. Per això es valoraven les més properes a les fonts. S’il·luminaven amb llums de carbur primer i amb petroli, més endavant. No tenien gaire mobiliari i els matalassos solien ser fets de palla i fulles de blat de moro. La roba es rentava al riu.

El cop definitiu
L’any 1951 hi va haver unes esllavissades a la timba del Ripoll, que van portar l’Ajuntament a prohibir de viure en coves i barraques. El consistori va promoure que els habitants es desplacessin a l’incipient barri de Torre-romeu i els va facilitar materials perquè s’hi construïssin una llar. Altres van anar a parar a barris com els de Ca n’Oriac, Can Puiggener, la Plana del Pintor o Campoamor. Al llarg dels anys cinquanta el municipi va fer passos per eliminar les coves, però no se’n va sortir.
Les riuades de la tardor del 1962, que van afectar tota la comarca –i a les quals Vallesos va dedicar el dossier del seu número 3–, van ser el cop definitiu per a les coves. La gent que estava prop dels cursos fluvials van ser els més perjudicats, perquè la riada no solament portava aigua, sinó arbres, animals i estris varis que s’enduien tot el que tenien davant.
Aquella tragèdia va deixar oficialment 32 morts a Sabadell. Les riuades van comportar la correcció d’algun meandre del riu, la construcció de murs de contenció i de nous ponts per travessar el Ripoll i l’arranjament de camins. D’altra banda, els aiguats van despertar el sentiment de solidaritat de la població, que va facilitar medicaments, aliments i roba a la població afectada. Els efectes de les riuades van ser devastadors i l’administració no va poder suportar tenir gent vivint en condicions tan pèssimes, per la qual cosa va aprofitar l’ajuda del Govern estatal per eradicar la vida a les coves dels marges del Ripoll.

Més de vuitanta elements patrimonials
El tram sabadellenc del riu Ripoll allotja una vuitantena llarga d’elements patrimonials documentats. Es tracta, d’una banda, d’edificis d’abans de la industrialització, com ara molins fariners, drapers i paperers, fargues d’aram, pous de glaç i forns de calç. Per tot aquest conjunt d’elements es diu que el Ripoll és un dels cursos fluvials amb més edificis preindustrials dels Països Catalans, alguns dels quals encara es troben dempeus avui. D’altra banda, la resta d’elements patrimonials comptabilitzats són ben diversos. Com la séquia Monar –o séquia dels molins, que fa mil anys que rega les hortes–, edificis modernistes com la Caseta de les Aigües, la fàbrica dels Nois Boixons o la Llanera i altres de més recents, com la Bassa –una de les piscines més grans d’Europa–, les Pistes d’Atletisme i l’element més modern: la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya.
Quan al riu Ripoll  es vivia en coves

Una imatge de 1957 on es poden veure les coves a sota de la Masia de Sant Oleguer. Foto: Joan Canudas Vila / AFUES.

L’esllavissament de terres a Sant Oleguer de l’any 1951. Foto: Pere Lartuna Serra / AFUES.

Una imatge actual de la timba amb el centre sanitari del Parc Taulí a sobre i el llit del Ripoll. Foto: Cesc Prat.

Els quatre sectors amb coves

La Cobertera i el carrer del Metge Mir
Estaven situades a la timba, entre els carrers de Quevedo i del Metge Mir, encara que a la part central del barranc no se n’hi havien excavat perquè era terreny reomplert. Com que el terreny d’aquesta zona tenia un pendent fort, només hi havia un rengle de coves, a la part alta de la costa, amb un caminet que les comunicava. L’any 1946 aquest sector allotjava unes 23 coves, mentre que l’any 1955 n’hi podia haver una seixantena. Avui només n’hi queden dues.

El Taulí i Can Puiggener
La majoria es localitzaven darrere del parc del Taulí, a l’inici del gran pendent que baixa cap al riu des del carrer de Francesc Izard fins al d’Agnès Armengol. Formaven un sol rengle en tres zones ben diferenciades: sobre el molí d’en Torrella, sota el Taulí i sota el barri de Can Puiggener. L’any 1946 hi havia un total de 37 coves habitades; el 1955 en quedaven 22, i el 1957 encara en 14 s’hi estava gent. Actualment resten una vintena de coves, situades just al darrere de l’hospital, a les cotes més elevades del pendent.

Sant Oleguer i Can Quadres
Es tracta de l’indret més important en nombre i densitat. En aquest sector hi havia dos nivells, amb coves distribuïdes en diferents rengles i comunicades per uns senders i uns graons creats pels mateixos habitants. Es trobaven entre el carrer dels Sentmenat i la ronda de Bellesguard, distribuïdes en quatre zones. L’any 1946 hi havia un total de 119 coves en aquest sector, però el 1957 només en quedaven 40. En aquest punt es van fer excavacions arqueològiques, que van determinar que durant la prehistòria els marges de Sant Oleguer ja eren habitats. L’any 2010 l’Ajuntament en va rehabilitar 5, perquè el públic les pugui veure; avui són un espai de memòria del Memorial Democràtic.

La Llanera
El sector de la Llanera, el menys significatiu numèricament, estava prop de la carretera de Castellar, entre Can Salvi i la Llanera Espanyola. N’hi havia mitja dotzena.

Una de les coves amb els seus estadants. Foto: Col·lecció Marc Castells / AFUES.

“Les coves s’omplien de llum quan hi naixia una nova vida”

La llevadora sabadellenca Francesca Solas va atendre parts a les coves del Ripoll

Francesca Solas va exercir de llevadora a Sabadell durant més de quaranta anys. És impossible fer el recompte de criatures que van arribar al món ajudades per la seva mà experta. Nascuda a la ciutat el 1935, va atendre el seu primer part amb només 18 anys, acabada de sortir de l’escola de llevadores de l’Hospital Clínic, i ben aviat es va iniciar professionalment fent substitucions i treballant majoritàriament en el que aleshores a Sabadell es coneixia com a barriades. L’avisaven sovint perquè anés a atendre les parteres que vivien a les coves del Ripoll. Aleshores el més normal era parir a casa i no en un hospital o clínica.
En el seu recull de records titulat Cinc pessetes (inèdit), Solas dedica força espai a explicar les seves vivències com a llevadora a les coves, una experiència que la va marcar i que recorda amb molta intensitat. “Les coves estaven distribuïdes de forma tan desordenada i eren tan iguals que no t’adonaves si passaves per un mateix lloc vàries vegades. Normalment intuïes que ja havies arribat al lloc correcte perquè al voltant s’hi concentrava un grup de gent que, imagino, venien a donar un cop de mà”, relata a Cinc pessetes. Les dures condicions de vida de les persones que hi habitaven contrastaven amb la calidesa i generositat amb què Solas era rebuda. “Eren gent amable, agraïda, solidària, es notava que apreciaven el que podies fer per a ells. En acabar el part, t’oferien galetes, alguna beguda calenta, potser dues, tres o cinc pessetes... El poc que tenien t’ho donaven”.
El primer part que va atendre a les coves no l’ha oblidat mai. “La primera vegada que vaig entrar en una cova vaig haver de fer un esforç per adaptar la vista a aquella foscor només trencada per la llum de carbur”, recorda. “Era un espai petit, amb la cuina, el llitet de la canalla, un braser per escalfar-se una mica a l’hivern... Sobre el llit de la partera havien posat la poca roba que tenien (jaquetes, jerseis, abrics) per fer una mica de gruix i “para empapar” (com deien ells). Al damunt jo els deia que em calia un llençol blanc net. Parien al llit on dormien, esclar”. Era tan jove quan va atendre el seu primer part a les coves que la partera, quan la va veure, de sobte va començar a cridar “¡Dios mío, nos han mandado a una nena!”. Solas creu que, efectivament, el pentinat de cua de cavall i serrell tampoc no ajudava a fer-la semblar més gran dels 18 anys que tenia, però que, lluny de sentir-se condicionada pel comentari, es va col·locar els guants esterilitzats i es va disposar a fer arribar la criatura amb tota seguretat. “És indescriptible el que vaig sentir, venint de fora i essent una desconeguda per a ells, vaig passar a convertir-me després en algú molt proper”. Aquelles coves fosques, on les condicions de vida no podien ser més miserables, “s’omplien de llum quan veien néixer una nova vida”.
La seva tasca la cobria la Seguretat Social i no s’acabava el dia del part, sinó que la llevadora havia de fer el seguiment del puerperi, és a dir, tenir cura de la partera (revisar els punts de l’episiotomia que els havia practicat) i també curar el llombrígol del nadó fins que queia. Solas anava, doncs, a les coves cada dia després del part per veure com seguien mare i nadó. “Els deia que em tinguessin a punt un pot amb aigua bullida per poder rentar la partera, després arreglava el melic de la criatura. Si era una primípara hi havia d’anar uns set o vuit dies, però si la dona ja havia parit altres vegades, amb quatre o cinc dies n’hi havia prou”.
Solas recorda que eren els marits de les parteres els qui l’anaven a buscar a casa –vivia a la plaça de Barcelona– quan semblava que començava el part i que, un cop acabat tot, l’acompanyaven de tornada. De vegades tot anava molt ràpid, “però també hi va haver parts en què passaven moltes hores esperant una dilatació que no arribava mai. Alguns parts han estat més complicats que altres, però de tots n’he après alguna cosa, tant humanament com professional”. De vegades podia tornar a casa amb taxi, d’altres ho feia asseguda al quadre d’una bicicleta, amb el feliç pare del nadó o algun altre parent com a conductor.
No tot va ser fàcil, de vegades hi havia parts que es complicaven i aleshores calia sortir corrents cap a l’hospital. “Una vegada em vaig trobar que el fetus venia de cara. Un part de cara no saps mai com pot acabar... Vaig dir que havíem d’anar corrents a la Clínica de la Santa Fe. De parts en què el fetus ve de peus també n’he viscut. En algun moment m’havia trobat que arribava a atendre la partera i veia que sortia un peu. Aleshores havia de posar la mà dins i maniobrar per mirar de treure l’altre peu”, explica Solas.
Des de 1953 i fins més enllà de 1962 Solas va atendre molts parts a les coves del Ripoll, a banda dels que feia en altres zones de la ciutat. Quan les famílies que vivien a les coves van ser reallotjades en pisos de Can Puiggener, la Plana del Pintor, Torre-romeu, Ca n’Oriac..., ella va continuar sent la seva llevadora. S’havia trenat una relació de confiança. Per a Solas, la feina de llevadora ha estat totalment vocacional i s’hi ha entregat amb passió. Ho descriu així: “Ajudar a néixer una criatura és una situació emocional molt intensa, un part és la cosa més maca del món. Has de tenir molta empatia, has de saber tractar les dones amb molt d’afecte i comprensió. He gaudit moltíssim amb la meva feina”.

Una imatge actual de Francesca Solas. Foto: Anna Cabeza.

El nostre pa de cada dia, denúncia social en ple franquisme

Resulta corprenedor contemplar El nostre pa de cada dia, el curtmetratge documental que dos cineastes amateurs sabadellencs –Joan Blanquer (guió i direcció) i Ramon Bardés (càmera)– van realitzar el 1950 per reflectir la duresa de les condicions de vida a les coves de Sant Oleguer. Si Las Hurdes van comptar amb la mirada inclement de Luis Buñuel i el seu documental Tierra sin pan (1932), el Sabadell que vivia en condicions infrahumanes i que el franquisme volia amagar com fos va quedar més que retratat a El nostre pa de cada dia. En ambdues pel·lícules, el pa apareix com a símbol de la gana i la injustícia social. La misèria es mostra sense filtres.
Fet amb pocs mitjans i sense sonoritzar, El nostre pa de cada dia va resultar massa incòmode per al franquisme i va acabar desat al calaix de la història.
L’original es conserva a l’Arxiu Històric de Sabadell, institució que l’ha digitalitzat i penjat a la xarxa. Es pot visionar a https://vimeo.com/174341999. La periodista Mercè Ibarz en va fer una anàlisi en el seu article «Un assaig neorealista: El nostre pa de cada dia (1950). Notícia d'un curtmetratge amateur recuperat», publicat a Formats (revista electrònica del Departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual, núm. 2. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 1998). Per a Ibarz, l’obra de Blanquer i Bardés “recull un inestimable i potser únic testimoni cinematogràfic de quan a Sabadell, encara a l'any 1950, a la industrial i industriosa Sabadell convivien, en un mateix pla visual, el camp i la ciutat, el blat i la indústria, les coves i l'automòbil”.
L’article es pot consultar sencer a: http://www.raco.cat/index.php/Formats/article/view/57138/343085.

L’espai museïtzat de les coves de Sant Oleguer Foto: Cesc Prat.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara