Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) és el president d’Òmnium Cultural des que el desembre de l’any passat va encapçalar la junta que va substituir Quim Torra. Un dels rostres més presents de la societat civil i una de les veus més abrandades – i conciliadores­– del procés polític i social que viu Catalunya.
Aquest empresari i activista va fundar, fa quinze anys, Aranow Packaging Machine, una empresa de disseny i fabricació de maquinària per a l’envasat flexible que exporta el 95% arreu del món. Una fàbrica a Sentmenat, als peus del Puig de la Creu, que entronca amb la tradició industrial de la Riera de Caldes d’antics fabricants de mecànica per a la indústria tèxtil que es van veure obligades, fruit de la crisi dels 70, a convertir aquell coneixement en solucions per a noves realitats industrials. Amb més de vuitanta treballadors, cada dia aixeca la persiana i evoca aquest instint – que reivindica Cuixart – de les possibilitats d’espavilar-se i prosperar que, en certa mesura, demostra com ha funcionat l’ascensor social a Catalunya.
Fill de pare català, originari de Badalona, i mare murciana, a Santa Perpètua era, sobretot, el fill de la Maruja de can Sagal, la carnisseria popular del centre del poble, on sa mare hi va treballar tota la vida. Va ser el tercer fill d’aquest matrimoni de classes humils que van fer del treball una manera d’entendre la vida i una via per oferir, tant al petit Cuixart com a les seves germanes – Neus i Esther – l’oportunitat d’un futur millor. Convençuts d’això, i amb molt esforç, van dur-los a l’Escola Tabor, molt compromesa amb la promoció de la cultura catalana.
Jordi Cuixart, nascut l’any 1975, és un exemple d’allò de moltes famílies catalanes que van posar “Jordi” als seus fills com un vincle amb el país de destí. Els seus pares i les seves germanes parlaven en castellà però, en canvi, a ell li parlaven en català. És el que explica com un procés de “castellanització del pare en un entorn fabril i una catalanització de la mare en un entorn més popular”. Un mixt que a casa seva –com a tantes altres llars del país – va desenvolupar-se des de la normalitat. Una normalitat esperonada per la influència del tiet Navarro, germà gran de la seva mare, llibreter, activista cultural, “un dels clàssics altres catalans que pregonava Paco Candel”, poeta discret que admirava Lorca i Machado, i va acabar establint coneixences amb Miquel Martí i Pol i Salvador Espriu.

Santiga, entre el cor i el record
Santiga, un petit llogaret dominat per l’església romànica de Santa Maria l’Antiga i quatre masies, és també un indret especial en el paisatge memorialístic dels Navarro. Quan Josep Navarro s’instal·la al número 8 del carrer Rectoria, els estius d’en Cuixart es debaten entre l’estel·la intel·lectualitzada de l’oncle i els seus fills, vinculats a l’esplai i als grups de teatre amateur, i la filiació amb un paisatge encara ruralitzat, cada vegada més constrenyit pels espais industrials que l’encerclen. Aquí s’hi organitza la Festa de l’Arbre i això permet la coneixença amb els grans poetes del moment que, edició rere edició, hi assisteixen i participen de la Paret dels Sentiments amb inscripcions de versos i petites obres ceràmiques d’artistes locals que homenatgen les seves obres.
Una herència espiritual, d’ideologia política i de militància amb el país que explota mentre cursa FP de matrius i motlles a l’Escola Industrial de Sabadell. Aquell pas obre horitzons i dinamita els límits de Santa Perpètua que, tot i assemblar-se a la societat catalana, havien atenuat la complexitat del país: perifèries de classes treballadores, centres urbans de petita burgesia i classes menestrals i una manera transversal d’entendre el catalanisme que abordava diferents posicionaments polítics. S’implica amb l’esplai El Refugi, fa teatre amateur amb el Grup Tàndem i El Perpetuenc a les ordres, fins i tot, del també il·lustre convilatà David Selvas, però la carrera teatral acaba aquí.
Ja era independentista quan l’any 92 es va produir la ràtzia del jutge Garzón i això el va abocar a participar en l’acte del Palau de la Música per demanar la llibertat dels detinguts. Comença aquest camí de la reivindicació en fronts diversos, que parlen d’un activisme constant: moviment dels insubmisos, oposició al pla urbanístic municipal i al traçat del TGV, defensa d’Els Gallecs, organització de camions d’avituallament cap a Bòsnia, campanyes de la CAL. Això, mentre treballava des de petit a la carnisseria fins que un client se’l va emportar a escombrar la fàbrica. Així va bregar-se d’experiència a Volpak i, més tard, a Mespak una potència mundial d’envàs i embalatge. Finalment, amb menys de vint-i-cinc anys, va ser director general de STE i va donar vàries voltes al món: un assaig complet per saber “què s’ha de fer i què no en una empresa”, que desembocà en la fundació d’Aranow.