La conca del Besòs: de rius morts, a nets... i de nets, a vius!

Els nostres rius han passat de ser clavegueres a cel obert als anys setanta a espais recuperats que la gent ha de cuidar

Sergi Mingote (text)

“De joves, ens banyàvem al riu”. No podria enumerar les vegades que he sentit aquesta frase al llarg de la meva vida. Sobretot fa anys, quan ni jo, paretà de naixement, ni els meus veïns de qualsevol municipi vallesà, podíem passar al costat dels rius de casa nostra sense tapar-nos el nas. Se’m feia pràcticament increïble que en algun moment, aquelles aigües brutes, contaminades i pudents, haguessin pogut convidar al bany.
Uns quants anys després, hem tornat a recuperar la història, però ha estat un procés lent que encara avui hi continua.

La degradació
Les dècades dels seixanta i setanta es va produir a Catalunya, i especialment al Vallès, un importantíssim desenvolupament industrial, acompanyat d’un gran augment de la població. Perquè ens puguem fer una idea d’aquest creixement, només cal fixar-se en una xifra: els poc més de 82.000 habitants que tenia la conca del Besòs (exceptuant Barcelona) a inicis de segle xx, enfront del milió que érem quan vam començar el segle xxi. Aquesta indústria es va instal·lar prop de les lleres dels nostres rius, normalment al que anomenem primera terrassa fluvial. Es tractava d’una superfície plana, de baix preu, sense ocupar i amb un gran avantatge: la seva proximitat a l’aigua. Les empreses agafaven aquest bé tan preuat de pous de l’aqüífer o, fins i tot, feien captacions directes del riu. A més, aquesta ubicació els oferia la possibilitat de poder desfer-se de les aigües residuals que generaven els seus processos productius d’una manera ràpida i econòmica per a ells: llençant-la directament al riu. No hi havia cap tipus de política de sanejament d’aquestes aigües residuals. Es prioritzava la producció industrial sense tenir en compte l’alt preu que estava pagant el medi ambient. La societat en el seu conjunt li havia donat l’esquena al riu.

Dels 350 als 80 metres
La creació de nous llocs de treballs a totes aquestes indústries va generar un augment de la població a tots aquests municipis de la conca. I això va propiciar que també es construïssin habitatges a tocar de les lleres, a les zones inundables, posant la gent i els seus béns en zones de risc d’inundació, al mateix temps que es destrossava l’entorn de ribera i es constrenyien els rius. Hem de tenir en compte que el clima mediterrani comporta períodes de sequera amb avingudes. Les avingudes, normalment de tardor, fan que el riu recuperi temporalment el seu espai natural pel qual abans es meandrificava lliurement. Aquest fet feia incompatible, per les persones, la convivència entre ocupar l’espai fluvial i el riu. Els que siguin una mica més grans podran recordar les inundacions de 1962 que van ocasionar centenars de morts.
La solució que es va adoptar a molts indrets davant aquest fet va ser aïllar i desconnectar el riu del seu entorn amb murs de contenció, un bon exemple el trobem a Granollers, amb el riu Congost o, fins i tot, a Parets del Vallès, amb la Riera Seca. D’aquesta manera, s’eliminaven les planes d’inundació (que estaven ocupades) i es feia anar més de pressa l’aigua avall. El riu perd la seva amplada natural... passant en molts casos d’una mida mitjana de 350 m d’ample a 80.
La qualitat de l’aigua empitjorava a mesura que hi havia més pressió tant urbana com industrial, ja que el sanejament de les aigües residuals no existia. La degradació va ser màxima als anys vuitanta fins al punt que va desaparèixer la vida aquàtica. El riu havia mort.
En aquells temps, els nostres rius feien por i fàstic, eren autèntiques clavegueres a cel obert. El Besòs va arribar a ser considerat per la Unió Europea el riu més contaminat d’Europa.

Neix la conscienciació
Davant aquesta situació alarmant, als anys vuitanta alguns ajuntaments de la conca van començar a denunciar l’estat de degradació dels rius i els seus entorns. L’aleshores regidora de Granollers, Anna Maria Palé, acompanyada per representants d’altres ajuntaments de la conca, va donar les primeres passes per començar a treballar per a la recuperació dels rius.
Paral·lelament, la Generalitat de Catalunya també començava a revertir la situació amb l’aprovació del Pla de Sanejament de Catalunya. L’objectiu era implantar sistemes per sanejar les aigües residuals.
Gràcies a aquesta nova conjuntura, el 29 de febrer de 1988 es va fundar el Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs, actualment Consorci Besòs Tordera. Anna Maria Palé es va convertir en la seva primera presidenta.
Començava aleshores una etapa apassionant i de molta feina: calia construir quilòmetres i quilòmetres de col·lectors que portessin les aigües residuals d’indústries i llars a les noves estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR), tot un entramat que va requerir un gran esforç econòmic i de conscienciació de tota la ciutadania.

Rius nets... i vius
L’any 1992 es va posar en marxa la primera EDAR gestionada pel Consorci, la de Granollers. L’última engegada va ser la de La Roca del Vallès, el 2007. Aquestes primeres estacions depuradores eren de tractament físic-químic, que significava una eliminació del 50 per cent de la càrrega contaminant. L’aigua comença a veure’s més neta, tot i que la seva qualitat és encara insuficient per garantir la vida en el riu. Comença una nova etapa, la dels rius nets.
Institucions i ciutadania volen recuperar aquest espai tan malmès i que el riu tornés a ser el que havia estat, encara que sempre amb un cert recel per por a les inundacions. La qualitat millorava progressivament, la vida a poc a poc anava retornant i la ciutadania s’apropava al riu.
La indústria, en general, va fer esforços per disminuir la càrrega contaminant de les aigües amb la instal·lació de sistemes de pretractament i amb la connexió de les aigües residuals als sistemes de sanejament. El que abans anava directe al riu, ara es començava a tractar i s’enviava a una depuradora. L’esforç del sector productiu va ser notable.
A finals dels noranta, les nostres EDAR van fer un gran salt qualitatiu amb la implantació dels tractaments biològics, amb rendiments superiors al 90 per cent, que retornaven al riu una aigua “viva”. Es millorava l’eliminació d’amoni i millorava la qualitat de l’aigua, de manera que les espècies animals ja hi podien viure millor. L’esforç que ha fet la societat en el seu conjunt ha donat els seus fruits. Els nostres rius tornen a estar plens de vida. Hi trobem peixos, amfibis, rèptils... i més de tres-centes espècies d’aus. Ha retornat la llúdriga. La ciutadania ja s’acosta al riu i el gaudeix.
S'ha acabat la feina? És evident que no, queda molt per fer. La qualitat ha de seguir millorant, hem de baixar els nivells d’amoni i de fòsfor incrementant els tractaments terciaris. Hem de seguir millorant els claveguerams i els col·lectors, evitant les seves pèrdues, i acabar les connexions que falten. Hem d’eliminar o disminuir les espècies invasores en els nostres rius, tant vegetals com animals.
Des del Consorci, i de la mà de molts ajuntaments, hem dut a terme importants treballs de restauracions fluvials. El Congost a Granollers o el Tenes a Santa Eulàlia de Ronçana en són alguns exemples. Hem arranjat i adequat molts quilòmetres de camins fluvials... Hem de seguir aquesta línia de treball.
A molts d’aquests paratges estem començant a patir un sobre ús de l’entorn fluvial i caldrà fer les actuacions necessàries per què aquest gaudi del riu no el malmeti, conscienciant la gent de la importància de fer un bon ús de l’entorn fluvial, respectant la seva fauna i flora.
I també ens toca incidir en la importància de canviar hàbits domèstics que perjudiquen la salut dels nostres rius: no llençar tovalloletes humides, cotons i altres residus pel WC, no llençar oli de cuina per la pica, ni pintures i/o dissolvents... Tot el que llencem aigües avall dificultarà els processos de neteja de les aigües un cop arriben a les depuradores.
Tenim al nostre abast el riu i la possibilitat de gaudir-lo i cuidar-lo. No la desaprofitem. Tenim els rius a les nostres mans!
La conca del Besòs: de rius morts, a nets... i de nets, a vius!

Imatge de la degradació a què havien arribat els rius de la conca del Besòs. Foto: Consorci Besòs Tordera.

Imatge de la degradació a què havien arribat els rius de la conca del Besòs. Foto: Consorci Besòs Tordera.

Els processos de tractament físico-químics i biològics han ajudat enormement a restaurar la fesomia original de les conques. Foto: Consorci Besòs Tordera.

Els processos de tractament físico-químics i biològics han ajudat enormement a restaurar la fesomia original de les conques. Foto: Consorci Besòs Tordera.

Imatge de la degradació a què havien arribat els rius de la conca del Besòs. Foto: Consorci Besòs Tordera.

El procés de conscienciació sobre la mala qualitat de l’aigua de rius i rieres va iniciar-se a finals dels anys vuitanta amb la implicació de bona part de la població. Foto: Consorci Besòs Tordera.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara