Salvador Mañosa

“N’he deixat molts a la cuneta”

Salvador Mañosa, “emprenyat”, va titular una escultura seva Gràcies Uralita per prenyar-nos d’amiant

Agustí Jiménez (text i fotografies)

“Vostè d’on és? De Barcelona. Però, de quina part? De Cerdanyola. D'acord, Uralita”. Aquest diàleg tenia lloc una matinada de fa un quart de segle a l’hospital de Girona, entre un metge jove i Salvador Mañosa, malalt passiu d’amiant que, estant de vacances a Palamós, havia patit uns ofegaments que van aconsellar el trasllat a l’hospital Josep Trueta. Mañosa, avui president honorífic de l’Associació d’Afectats per l’Amiant de Cerdanyola i Ripollet, encara té ben present que “en aquell moment, et quedes glaçat”. D’aquella conversa, però, va néixer el compromís de fer-se una revisió exhaustiva a Barcelona. I, dit i fet, a l’hospital Clínic li van practicar una “punció pulmonar” i li van diagnosticar “oficialment” que patia asbestosi.
Els problemes respiratoris de Mañosa no havien començat, però, aquelles vacances a l’Empordà. Tal com explica, vivia en el número 192 de la carretera de Barcelona –just en el quadrant on Josep Tarrés i l’Observatori de les malalties relacionades amb l’Amiant han detectat la major concentració d’afectats de tota l’àrea que han estudiat– i “de petit, jugava al carrer i de seguida em cansava i m’ofegava”. També ho va passar malament fent la mili, quan demanava a la seva família que li enviessin “el que sigui, perquè em marejo i em falta l’aire”. O quan va voler emular el seu germà jugant a l’hoquei sobre patins –l’esport rei de Cerdanyola- i “als cinc minuts” ja l’enviaven a descansar “a la tanca”.

L’escultura, principi i final
Ara que, amb setanta anys, assegura trobar-se “bé físicament”, després d’haver-se sotmès a diversos tractaments, fins que ha arribat a precisar només inhaladors i “un protector per a l’estómac”, no oblida la “por” que va seguir a aquell diagnòstic. Tampoc, que fa dues dècades i en un lapse de dos anys, “nou persones del meu entorn natural van desaparèixer”, fet que el va deixar “tocat i enfonsat”. “N’he deixat molts a la cuneta”, sentencia. Tants que, “emprenyat”, va modelar l’escultura Gràcies Uralita per prenyar-nos d’amiant, que el matrimoni Leontí Trabalón i Mercè Duran –president i secretària, respectivament, de l’Associació d’Afectats– van entendre que els donaria “empenta” per constituir l’entitat. Els animava el fet que la gent els recolzava. “La gent del poble –puntualitza–, no l’Ajuntament ni els polítics. Aquets, zero: estic molt emprenyat amb aquests polítics que tenim aquí [a Cerdanyola i Ripollet]”, rebla.
Escultor de prestigi, amb obra a la seva vila natal, a Benagalvón (Màlaga), Amèrica del Sud, diversos països europeus i la ciutat japonesa d’Osaka, Mañosa assegura que el recurs que l’associació ha presentat davant del Tribunal Europeu de Drets Humans els representava “molts diners” i, a més, confiava en una resolució que els donés la raó. Així i tot, continua modelant escultures al seu taller que –ironies d’un destí que sembla assetjar-lo– es troba al número 10 del passatge de la Uralita!, a Cerdanyola. A tocar de l’antiga fàbrica.

“Fa dues dècades i en un lapse de dos anys, nou persones del meu entorn natural van desaparèixer, fet que em va deixar tocat i enfonsat”

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara