El cànem, el cultiu dels regadius vallesans
Durant segles, El cànem va ser un dels principals cultius del vallès i les basses canameners on s’amarava la planta, una mostra local de la cultura de l’aigua
Ramon Vilageliu
(text)
Quan, a l’any 1020, la pagesia de Corró d’Amunt va comprar a la comtessa Ermessenda el dret a desviar diversos corrents d’aigua cap al reg que volien construir, s’explicava que havien de servir “per regar horts, llinars, canemars, vinyes, arbres fruiters, llegums i cereals”. Efectivament, pot dir-se que el conreu del cànem al Vallès està documentat des del segle xi però és a partir del segle xviii i sobretot xix quan aquest conreu va viure el seu màxim esplendor i els canemars vallesans van arribar a tenir fama europea per la seva excel·lent qualitat. Tot i això, des d’aquelles dates tan allunyades, amb la fibra del cánem es fabricaven sacs, espardenyes, canemassos, cordes, estopes o coixineres utilitzant, molt sovint, les eines que hi havia en moltes masies. Això ho demostren els inventaris que documenten l’existència de fusos, filoses i aspis, de forma recurrent, a les cuines i cambres de les masies, i que feian anar amb porfídia les dones i les minyones de la casa.
A partir del segle xvii, els usos del cànem que requerien menys especialització i un instrumental més senzill encara es realitzaven en el marc de l'economia familiar pagesa però els inventaris indiquen que amb la realització de teixits més especialirzats ja no passava el mateix. Així, l’any 1763, el masover de la Torre Berardo de Sant Julià d'Altura explica en aquests inventaris que tenia "trenta lliuras de bri de canem y dos arrobas y vint y tres lliuras de borras de canem entregadas al texidor per texir dos pessas”.
Cànem de prestigi europeu
És ben clar que el cànem, ja fos per ús familiar o per fabricacions de teixit més industrials havia esdevingut un cultiu de gran preponderància als regadius del Vallès. Així, cap a mitjan segle xix es conreava a tota la plana del Vallès, i en alguns municipis es va arribar a produir a gran escala. A més, el cànem vallesà tenia prou prestigi com perquè, en aquesta època, els caps de l’Almirallat britànic, en la subhasta de compra de matèries primeres, posessin com a condició que els cànems “havien de ser la plana vallesana”. Víctor Balaguer, quan explica quins són els cultius fonamentals al Mollet de finals del segle xix esmenta, per aquest ordre, “el blat, el cànem, els llegums, el blat de moro i el vi”. I era així perquè el conreu del cànem s’adaptava molt bé en les rotacions amb patates, mongetes, blat i blat de moro que es practicaven al Vallès. Però els seus processos d'elaboració eren molt tradicionals (des de sembrar, segar, amarar a les basses canameres fins a bregar) i els costos de producció massa alts pels preus que es pagaven, i a partir de començaments del segle xx va anar disminuint davant de la competència del cànem italià i de la introducció de noves fibres.
Les basses canameres
Des de finals del segle xvii havien augmentat notablement els nous establiments per fer recs, basses i reconstruir molins, coincidint amb l’inici del màxim esplendor del cultiu del cànem.
Efectivament, aquesta nova aportació d’aigua i la consegüent creació de regadius va comportar que, a poblacions com Sabadell, el cànem es conreés com a producte principal en les hortes del molí Bessons, l’horta Major, la del Romau o la del molí de les Tres Creus. També a les zones properes al Congost, com Palou i Granollers, o, com hem vist, a Mollet tot aprofitant els aiguamolls del costat del riu Besòs, el cultiu del cànem i la necessitat d’amarar la planta, bo i segada, havia generat canvis en les estructures de recs i basses. Així, el cànem exigia que l’aigua penetrés la planta i que aquesta absorbís la major quantitat possible de líquid durant un llarg temps per fer-ne fermentar les parts llenyoses i poder-ne separar les fibres. I aquesta operació va fer generar unes basses especialment concebudes per submergir-hi el cànem, les basses canameres.
De basses d’aquest tipus, alimentades per recs i mines se’n tenen constància a tot de municipis vallesans com a Mollet on la mina de can Jornet omplia la bassa canamera de can Cruz; l’anomenada rec de la mina de can Berenguer que alimentava la bassa de Can Magarola (que va ser la bassa més gran del municip) i on s’hi amarava cànem; o la mina de Dalt que omplia l’antiga bassa canemera i el safareig de can Flequer. I a Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Llorenç del Munt, entre molts altres municipis, hi queden restes d’aquestes construccions d’aquitectura popular, moltes de les quals estan perdudes en la memòria de la gent. Així, a mig segle xx van caure en el total desprestigi perquè, a més de resultar inservibles per l’ensorrament total del cultiu del cànem al Vallès, les aigües entollades i insalubres de les basses es van començar a considerar causants de tota mena de mals.
I de cànem, ara, res de res.
Carpeta Tornar al riu
