Màrius Gómez

Impulsor de la galeria més petita del món, retratista a càmera lenta

Vicenç Relats (text i fotografies)

Màrius Gómez Jiménez, fotògraf, dissenyador gràfic i artista polifacètic –també col·laborador de Vallesos–, és el galerista més petit del món. Almenys així ho defensa aquest veí de Lliçà d'Amunt que va néixer a Sabadell poc abans de la tràgica riuada del 1962, que els seus pares –arribats feia poc d'Andalusia– van viure de ben a prop. Format en disseny gràfic a l’Escola Massana, fa deu anys que és al capdavant de la singular galeria Espai Garum de Lliçà d'Amunt i porta ben convençut el títol de galerista més minúscul, perquè ningú no li ha pogut donar raó de cap galeria més petita.
Espai Garum –el nom remet a la salsa d’origen romà feta a base de macerar peix o vísceres amb sal i que s’afegia a molts plats– va néixer el març del 2007 en un diminut aparador comercial que havia de quedar lliure durant sis mesos. Havia de ser una cosa provisional i la broma s'hi va allargar durant més de sis anys. Tenia un espai d'exposició de quatre metres cúbics (2 metres d'amplada x 2,40 d'alçada i 80 centímetres de profunditat). I allà, sota la divisa mariusiana de "qui veu art viu més", s'hi podia veure de tot: des de fotografies del mateix Màrius, de Miquel Galmes –director de l'Institut d'Estudis Fotogràfics– o Ramon Ferrandis, entre molts d'altres fotògrafs, fins a unes bledes i cebes aèries plantades –i regades cada tres dies– pel cuiner Pep Salsetes, passant per peces de Roser Nadal, Carles Vives i Albert Cubells, entre d'altres ceramistes; vestits de papiroflèxia de Mar Aumedes o caixes de fusta pintades per Carles Bros, autor del mastodòntic banc de peixos del dic de Llançà, de 3.200 m2.
Les inauguracions a ple carrer, cada diumenge primer de mes, a les 12 del migdia, van ser un ritual que congregava una colla de fidels a contemplar l'estripada del paper que embolicava l'aparador, tot fent un vermutet o unes pastes, abans o després d'anar al mercat setmanal. "Admeto que és una manera de portar l'art al carrer que m'agrada, que fa cultura de base sense ni tan sols haver de pagar entrada", diu l'animador d'aquesta galeria alternativa que no posa a la venda l'obra exposada. Una experiència que ha establert complicitats artístiques enllà del Vallès com ara la Biennal de Fotografia d'Olot, de la qual és subseu.
En comptades vegades s'ha incomplert l'horari de migdia de les inauguracions dominicals marcat pel so de les campanades de l’església de Sant Julià de Lliçà d’Amunt. Una va ser el dia que la inauguració d'una exposició de l'artista nord-americà Andy Schuster es va fer a les sis de la tarda, hora catalana, les dotze dels Estats Units, a través d'una videoconferència. Ves, una originalitat més.

El retratista de la Vall del Tenes
A punt de complir una dècada amb l'exposició que farà cent el març del 2017, Espai Garum ja no és en aquell cèntric aparador situat en una antiga oficina bancària, prop del carrer de l'Aliança i davant d'un pas de vianants, que els conductors divisaven des del semàfor estant. Les condicions insuficients per al bon manteniment de les obres van fer recomanable el trasllat i la primavera del 2014 la singular galeria es va establir en un aparador de més avall, a la mateixa carretera que travessa Lliçà d'Amunt, al número 6 del carrer d'Anselm Clavé. Encara que l'aparador actual un xic més gran doni per a sis metres cúbics d'exposició, manté la filosofia original d'un art minimalista de les més diverses disciplines, tendències i pensades dels seus autors. "Això ha funcionant i funcionarà fins que sigui divertit per als artistes, per al públic i per a mi", assegura en Màrius. Les exposicions de l'Espai Garum han alentit el ritme al nou aparador, situat a l'entrada de l'estudi de disseny i de l'estudi fotogràfic de qui també és ara "el retratista de la Vall del Tenes". I és que ara que estem envaïts de càmeres digitals i telèfons mòbils que fan fotos formidables que tirem –gairebé literalment– més que no pas fem, Màrius Gómez s'ha proposat incorporar al seu repertori artístic la fotografia sense presses, com els cuiners de l'slow food. "Tots tenim moltes imatges digitals però no tenim retrats fotogràfics en paper que ens recordin d'una forma tàctil i real moments especials de la nostra vida", explica. I la seva nova aposta és per fer retrats com els de l'any de la picor, sempre en blanc i negre, de persones, famílies i grups parapetats rere un marc auster, clàssic, sense època determinada. Són fets amb una càmera analògica de plaques de 9x12 centímetres i pel·lícula química, que cal revelar en líquids dins d'un quarto fosc, com quan es va inventar la fotografia.
Amb tanta tecnologia nova, sovint ens costa de trobar fàcilment fotografies que no siguin d'abans de l'era digital, d'aquelles que guardàvem en àlbums i caixes de sabates. Ara les tenim, sí, però sovint perdudes dins de l'ordinador. Per això en Màrius lliura les imatges als seus retratats dipositades dins d'una caixa de sabates d'elaboració pròpia que incita a seguir fent-ne una col·lecció. "La caixa de sabates es converteix en la memòria real de les nostres vides i no desapareixerà quan canviï el format d'USB o peti l'ordinador. Aquestes fotografies són eternes i segurament viuran més que nosaltres mateixos", assegura. I no li falta raó, oi, amable lector, que prou feina tindries a trobar les fotografies del darrer estiu?
Màrius Gómez

Màrius Gómez al seu estudi, a Lliçà d’Amunt, preparat per fer un retrat.

Poc convencional. La proposta artística de Màrius Gómez mai no és la més convencional. Ho ha demostrat a bastament quan ha convocat els seus deixebles en fotografia i altres arts a fer accions artístiques en una fàbrica abandonada, en uns safarejos populars, o contemplant la florida espectacular d'uns ametllers. És ell qui quan li van proposar l'exposició de fotos de la Mitja Marató Granollers-Les Franqueses-La Garriga en comptes de retratar corredors esbufegant va fotografiar bancs, cadires i altres seients del recorregut des d'on se'ls podia veure passar. I és ell, també, qui va fer una exposició de retrats il·lustres ben singulars. Johan Cruyff era una porteria abandonada; l'armador multimilionari Onassis, un matalàs i una barca en una abocador; Johnny Weismuller (Tarzan), la bassa del Pardalero de Lliçà d'Amunt, Eddy Merkx, el quadre d'una bicicleta. No és gens estrany, doncs, que el desè aniversari d'Espai Garum es faci amb una exposició seva, Cent fotografies sobre Mart, fetes en mòbil -tipus instagram-, en base a imatges circulars que puguin fer pensar en l'encara inabastable planeta vermell.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara