El desamiantat, un procés difícil

Durant dècades les runes de fibrociment es va servir per tapar bassals dels camins i van escampar el residu contaminant

Agustí Jiménez (text)

Durant els anys cinquanta, quan encara es desconeixia el potencial contaminant de l’amiant, l’abocament de runes de fibrociment va esdevenir un sistema fàcil i econòmic per arranjar els basals i el fangueig de carrers i camins de Cerdanyola i de més enllà. Cal recordar l’absència, en aquella època, de qualsevol normativa sobre contaminació per amiant. Amb aquest sistema, les vies urbanes, en ser pavimentades posteriorment, van eliminar els problemes que podien derivar-se de la respiració de fibres d’amiant per a la salut. Amb tot, altres vials, com algunes vies forestals o camins de Collserola, emprats per persones que fan esport o, simplement, caminen, són un perill potencial, perquè tard o d’hora les fibres d’amiant es desprenen, suren a l’aire i poden ser respirades.
Els plans de treball en tasques de desamiantat estan regulats per les ordres estatals de 7 de gener de 1987 i de 26 de juliol de 1993. A més, la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, de 1995, i les normes que la despleguen, van suposar un avenç en la protecció dels treballadors dedicats a aquestes tasques. Ramon Rodríguez, gerent de Vallès Manteniments, ho explica amb claredat: “Nosaltres estem inscrits al Registre d’empreses amb risc d’amiant (RERA), que són les úniques autoritzades a realitzar tasques de desamiantat. I per dur a terme qualsevol procés d’aquest tipus, hem d'extreure unes mostres ambientals de les zones de treball i presentar uns projectes que han de ser aprovats pel departament de Treball de la Generalitat”. Els treballs es fan amb la presència d’un inspector de treball i s’utilitzen “bombes de succió amb filtres. Després, la zona es precinta i les mostres es porten a analitzar”.
Tal com explica Rodríguez, hi ha dos tipus de risc per l’exposició a l’amiant, segons l’estat del material: quan aquest és ‘friable’ (compactat), el risc és moderat; però quan és ‘no friable’ (en pols) és perillós i el risc és elevat. Per això, en aquests casos, els treballadors utilitzen “equips de respiració autònoma”. En qualsevol cas s’utilitzen “precintes, guants, roba i mascaretes de rebuig que, després de cada treball, es llença a uns contenidors de rebuig”. Els operaris passen a unes “cambres de desinfecció, on es despullen i es desinfecten”. Finalment, tot el material es duu a l’abocador de Castellolí (l’únic de Catalunya per a residus especials), per part de transportistes que, com les empreses, han d’estar “acreditats”.

Actuacions a Collserola
A Cerdanyola, la tasca de desamiantatge més important escomesa ha tingut lloc al camí de Sant Iscle o de Can Catà, a Collserola, el 2005. Els anys 60 i 70 es van abocar en un tram de dos quilòmetres d’aquest vial tones de runes de fibrociment. A partir d’un informe de la Diputació de Barcelona, de 1997, es va decidir segellar aquest tram del camí amb una capa geotèxtil, sense extreure’n l’amiant. L’última gran actuació de desamiantat duta a terme ha estat al solar que ara ocupa Mercadona, on hi havia una gran quantitat de material ‘no friable’.
El desamiantat,  un procés difícil

La imatge mostra l’estat actual de la factoria d’Uralita, a Cerdanyola. Foto: Agustí Jiménez.

Obligats a contaminar-se per no perdre la feina

Les primeres queixes per contaminació provocada per la fàbrica de la Uralita van tenir lloc el 1911, poc després d’instal·lada la factoria a Cerdanyola, quan els veïns de la zona de Can Tiana van detectar que les aigües residuals de Manufacturas Roviralta embrutaven el torrent de la Beguda. Davant la manca absoluta d’una normativa que guiés la solució del problema, l’Ajuntament de l’època va concedir “obrir una rasa en el torrent … per donar pas a les aigües de la cloaca de la fàbrica de Roviralta”. I aquí pau, i després glòria! Poca cosa més que donar sortida a unes aigües brutes que, tot i aleshores es desconeixia el seu potencial contaminant, anaven farcides de fibres d’amiant.
Més endavant, a mitjan anys cinquanta, es van produir queixes per la brutícia i les pudors a l’estiu de les aigües del riu Sec, contaminades per les aigües residuals de laUralita. Òbviament, aquesta situació era possible perquè en l'Espanya franquista no hi va haver cap norma reguladora de les activitats molestes, insalubres i perilloses fins el 1961. Aquestes queixes van continuar fins fa poc més d’una dècada.
Ramon Rodríguez, gerent de Vallès Manteniments (empresa que, entre altres, té una secció dedicada al desamiantatge), assegura que “a Uralita molts dels treballadors sabien més o menys el que passava”, i dóna la pauta per saber perquè callaven: “necessitaven els diners i no es podien permetre perdre el lloc de treball”. La seva diagnosi coincideix, bàsicament, amb les declaracions del pneumòleg Josep Tarrés en una entrevista concedida poc després de publicar-se l’estudi que va coordinar sobre els afectats per l’amiant al Vallès, on desvela la vessant social d’aquesta història de pa per avui i gana per demà. “Era habitual”, explica, “que 10 o 12 persones d’una mateixa família treballessin a la fàbrica, i quan una emmalaltia i denunciava que era per culpa de l’empresa, els altres nou ... li deien: ‘no fotis, tu, que ens deixaràs sense pa a tots els altres per aquesta tonteria”, o “això que tens és pel tabac”. Resumint, “es tractava als malalts com si fossin desagraïts que atacaven a l’empresa que havia donat treball a tota la família”.
La situació que comenta Tarrés va començar a canviar conforme l’empresa va entrar en crisi i, sobretot, quan va tancar, el 1997. Amb tot, continuava existint “una mena de gratitud [a la Uralita] pels serveis que havia donat a la població”. Poc a poc es va anar construint un corpus legal que va permetre anar regulant la protecció dels treballadors exposats a l’amiant. Tot i així, l'Estat espanyol ha estat, sens dubte, un dels més permissius en l’ús de l’amiant, juntament amb Eslovàquia, Grècia, Portugal i Luxemburg.

La factoria, en ple funcionament. Foto: Fons MAC.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara