Sarai Gascón

Una nedadora terrassenca banyada de plata als Jocs de Rio

David Ramon (text) , CN Terrassa (fotografies)

Sarai Gascón ha tornat dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro amb tres medalles de plata. La nedadora terrassenca és la catalana que ha pujat més cops al podi brasiler en la millor competició del seu compte particular. El Vallès és una piscina d’argent: el paretà Miquel Luque del Club Natació Granollers també ha quedat segon a la competició de 50 metres braça, la sisena del seu llarg palmarès, ja que és tot un veterà (té 40 anys). Ambdós són atletes dels anomenats paralímpics, categoria que perd tot el sentit quan parlem de l’olimpíada de l’esforç, el sacrifici i l’afany de superació
Parlem amb la Sarai, una noia alegre i positiva. Va néixer a Terrassa el 1992 i als tres anys es va tirar per primer cop a una piscina per nedar: “Va ser per divertir-me, a l’escola”. La seva trajectòria esportiva va néixer en part per casualitat. Quan tenia entre 8 i 9 anys acompanyava els seus pares al Club Natació de Terrassa (CNT) i es posava a nedar per lliure, “però el monitor que donava classes als pares es va fixar en mi i em va proposar d’entrar a l’equip del club”. La Sarai també jugava al tennis, però “m’encantava l’aigua, i nedar em sortia molt bé”.
Des de l’entrada a l’equip del CNT “tot va anar molt ràpid”. Al cap de poc, l’egarenca va començar a entrenar cada dia i amb només 12 anys ja feia doble sessió diària fins estar en forma pel Mundial de Natació de Durban (2006). Va tornar de Sud-Àfrica amb la medalla d’or pels 100 metres braça i només 14 anys. Un bon mèrit per poder debutar com a olímpica a Pequín, dos anys més tard. I també va ser a Londres el 2012: acumula cinc plates olímpiques i un bronze.

Els nens del 1992
La Sarai Gascón és dels anomenats “olímpics de naixement”, del 1992: “A casa sempre em recordaven que aquell va ser un any dels més importants de la història de l’esport olímpic i també paralímpic. Hi va haver un abans i un després”. A Barcelona es va donar un gran impuls als paralímpics. Des d’aleshores, “de mica en mica es van millorant les oportunitats, tot i que queda molt camí per fer. S’haurien d’equiparar els recursos i la repercussió social i mediàtica, ja que ens ho mereixem: fem el mateix esforç i ens hi dediquem tant o més que els olímpics.” Efectivament, la medallista fa una vida abocada a l’entrenament: “L’esport d’alt rendiment és molt difícil perquè exigeix molt i has de deixar moltes coses de banda, però tot el que aporta posteriorment i la vida esportiva no tenen preu”.
La terrassenca és conscient que els Jocs Olímpics de Rio han estat els més òptims per la seva edat (a punt de fer-ne 24), i es marca d’altres reptes: “Crec que puc seguir millorant. No sé si arribaré als pròxims Jocs, però ara toca mirar any per any. Ara ve el Mundial a Mèxic i hi aniré a totes!”
A la categoria de la Sarai, S9, hi ha esportistes amb discapacitats diverses. Ella va néixer sense la mà i una part de l’avantbraç esquerre: “Cadascú busca els seus recursos per nadar com millor possible i compensar la discapacitat dins de l’aigua”. Ella entrena amb una pala al braç esquerre per enfortir l’extremitat i tot el costat. Respecte a una persona que no té la discapacitat de naixement, com ella, la Sarai hi veu avantatges i inconvenients: “A nivell psicològic és molt més difícil perdre el braç, és clar, i cal un període d’adaptació, però aquesta persona sí que s’ha pogut desenvolupar físicament al cent per cent, per exemple la musculatura. Jo, en canvi, m’he acostumat des de petita al meu dia a dia i a la natació, però també és cert que no he pogut desenvolupar del tot la meva part esquerra.

Amb l'or a tocar
A Rio de Janeiro, la Sarai va obtenir medalles a les proves de 100 metres lliures, 200 mestres estils i 100 metres papallona. En dos casos es va quedar a una dècima de l’or, fet que li ha deixat un regust agredolç: “Jo anava de cara a l’or, i d’entrada et quedes amb un punt d’amarg, perquè la diferència va ser mínima, però després valores que tens la sort de ser en uns Jocs Olímpics i que vaig assolir tres medalles de plata. No m’ho hauria imaginat mai!”.
La Sarai veu com la seva especialitat mica en mica retalla diferències amb les marques de les categories ‘normals, que ara són de més de 10 segons: “El nostre rècord mundial de 100 papallona és de 1:06:6, i la meva és 1:07 i poc. Les nostres marques baixen ràpid i la gent jove cada cop està més preparada. Cada cop la diferència serà més petita”.
Sarai Gascón

Sarai Gascón, amb les tres medalles olímpiques que va aconseguir a Rio de Janeiro.

Amb el club i la ciutat Sarai Gascón Moreno ha estat tota la vida esportiva vinculada amb el Club Natació Terrassa. Allà hi troba sobretot “els valors de l’esport: companyonia, feina en equip, superació, ambició, constància, concentració…”. Hi valora el fet d’entrenar amb gent que no té discapacitat. "Això sempre m’ha donat un plus dins de l’aigua a l’hora de competir, ja que crec que encara que tingui una discapacitat no hem de veure obstacles, sinó superar-los i seguir creixent", diu. L’arrelament no només és al club, sinó també a la ciutat. La Sarai es passeja per la Masia Freixa, la Torre del Palau, Vallparadís, la zona romànica de les esglésies de Sant Pere, la Rambla... "Terrassa té infinitat de llocs preciosos on anar a fer una volta i desconnectar del dia a dia i divertir-te”, assegura. En l'àmbit professional, s’està formant en el camp de l’esport, però també vol seguir estudiant per ser mestra d’educació infantil.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara