Conta una llegenda, avui certament no interioritzada pels calderins, que és a Caldes, a la muntanya del Farell, on neixen els cinc rius vallesans. La història –recuperada per la Comissió de Patrimoni de Caldes i recollida en una petita edició de l’any 2012– explica que un pastor amoïnat per la sequera que afectava el farratge va cavar un petit clot a la recerca d’aigua. En un primer moment en va regalar un fil que ràpidament es va escolar per aquella terra assedegada. Engrescat per la troballa, el pastor va continuar furgant i cavant més encara, fins que aquell clot es va convertir en un llac del qual van néixer cinc vies d’aigua es van anar escampant per la comarca i que en resulten les cinc grans vies fluvials del Vallès Oriental.
La veritat és que, tot i la visió daliniana que tenen molts calderins de ser el melic del Vallès, la llegenda explicada anys ha per avis i rebesavis no està a peu de carrer. Sí, però, que dóna indicis d’una cultura d’aprofitament de l’aigua tingui la temperatura que tingui.
I és que si d’una cosa està orgullosa la gent de Caldes és del seus safaretjos d’aigua termal, la majoria dels quals han anat fent vida paral·lela a la riera. Són, ben entrat el segle xxi, un testimoni de vida passada que els locals ensenyen amb orgull als visitants. I exerceixen, en aquest camp concret, de capital degana del Vallès tal com subtitulava l’autor Enric Moreu-Rey.
Receptacles de múltiples històries de vida al llarg del darrer segle i mig, dels safaretjos en brollen activitats diverses. I, sempre, amb el gran talús rogenc o verd -segons el tram- de la riera de Caldes, com a escenari de fons. Al llarg dels dos quilòmetres d’aquesta via fluvial, hi van arribar estar en funcionament cinc safaretjos d’aigua termal provinent de la principal deu situada a l’entorn de l’actual Font del Lleó, a banda d’un altre safareig el de La Piqueta, situat en ple casc antic. Tots aquests safaretjos amb aigua calenta –que ablaneix millor la bugada- excepte un. A l’extrem nord, just a sota de l’actual pont nou d’accés a la zona de Les Cremades hi havia el safareig del rec, l’únic d’aigua freda del qual se’n conserva –que se sàpiga– una única fotografia.
Des d’aquest punt iniciem la ruta que ens porta, en pocs metres més avall a un altre d’aquests espais en desús, però no pas desaparegut i que causa certa curiositat. Es tracta del safareig dels Calciners, creat expressament per a la higiene de les llars on hi havia malalts, a fi d’evitar la transmissió d’infeccions en un temps en que la xarxa sanitària encara es bastia amb certa precarietat.
Avui en dia, aquest espai és fàcil de veure després de les successives fases de recuperació que s’han dut a terme a la llera de la Riera de Caldes al seu pas pel casc antic. Un passeig agradable i estimulant on a un cantó i altre passen coses. D’una banda, l’observació del caprici pluviomètric que fa que la riera canviï sovint de fesomia. De l’altra, els diferents safaretjos que hi anem trobant al pas. Precisament un dels més visitats i utilitzats és el que hi ha a tocar del dels malalts o dels calciners és el safareig de la Portalera.
Situat inicialment al costat de l’antiga ermita de Santa Susanna, aquell safareig es va haver de traslladar més avall de la muralla perquè la xerradissa i el repic dels picadors de fusta que s’utilitzaven per estovar la roba molestava els banyistes.
El safareig de la Portalera ha esdevingut un curiós i obligat punt de visita turística que permet fer un petit viatge en el temps. Sovint s’hi poden veure veïnes, que exerceixen sense voler de guies turístiques però que, en realitat el que fan és rentar llençols o altres peces de roba tal i com feien generacions anteriors perquè, segons diuen, “la roba queda més bé”.

Safaretjos i artesans
Com ja s’ha explicat, un dels principal usos dels safaretjos és el de fer bugada, per la qual en temps passats era necessari el que ara en diríem un kit, una mena d’estris que avui es mostren en forma de taller al Museu Thermàlia de Caldes. No hi podia faltar el porronet de lleixiu, la galleda de zinc per remullar la roba, el blauet per emblanquir-la i el cove per dur-la i una canya llarga per pescar-la en cas que s’esmunyís pel safareig. L’element segurament més simple de tots aquests, la canya, provenia de la riera. Amb aquesta planta, es feia l’estructura del cove dissenyat per anar a rentar. Calia que aquest fos resistent però alhora lleuger de pes. La canya complia perfectament aquesta funció. Després venia el vímet que folrava i no era feina fàcil ja que per dotar de ductilitat aquest altre material calia estovar-lo. Els safareig amb els seus seixanta graus de temperatura eren un excel·lent lloc per aconseguir-ho.
La majoria d’aquest vímet venia de Lleida i arribava a Caldes on es transformava i donava feina a unes quatre-centes persones. Així ens ho expliquen les dones de la família Poble, on el marit i el pare, el Joan, va ser divulgador i mestre de l’activitat cistellera a Caldes.