La recuperació de la biodiversitat de fauna als rius: miratge o realitat?

La reaparició de la llúdriga, el bernat pescaire o el corb marí gros en molts trams fluvials no amaga que som lluny de la presència que havien tingut en el passat

Jordi Ruiz-Olmo (text)

Vaig passar la meva infantesa i joventut als anys 60 i 70 del segle passat molt a prop dels cursos mitjans i baixos dels rius de la conca del Besòs. El meu record és el d’uns rius morts, sense vida. Aquesta era la situació general, amb l’excepció d’alguns petits rierols de les parts més altes dels massissos que envolten aquest territori. Els cursos de la conca del Besòs havien estat els més malmesos en la seva pràctica totalitat per la industria, però finalment la Tordera també va resultar afectada.
Les conques dels rius Besòs i Tordera ocupen la major part del Vallès. Són conques prelitorals i molt properes al mar, es caracteritzen per una petita superfície, una xarxa fluvial de curta llargada i poc densa, i uns cabals molt modestos i molt marcats de forma natural per l’estiatge. A més és un dels territoris més densament poblats del país, la qual cosa té i ha tingut efectes molt importants en l’estat de conservació de lleres i marges, així com en la quantitat i qualitat de l’aigua. Sabem que les conques petites, en condicions naturals, són influïdes per les espècies de peixos marines, i també dels aiguamolls costaners (ja no existeixen els del Barcelonès). I també que per totes aquestes raons, tenen poques espècies exclusives i es caracteritzen per poblacions de peixos i altres organismes aquàtics menys diverses que en altres conques més grans. I així eren el Besòs i la Tordera. Però sabem també que gaudien de les joies com ara el tritó del Montseny, la llúdriga, les tortugues de rierol i d’estany, molts ocells aquàtics i bones poblacions de peixos com ara anguiles, bagres o barbs. Poques d’aquestes veritables singularitats zoològiques va sobreviure a la segona meitat del sègle xx i si ho van fer va ser en un estat precari.

Els desastre de finals del segle XX
I hi ha força evidències d’aquest declivi. En Lluis Gascón, nascut a Granollers i anys més tard membre fundador del Grup Ornitològic del Tenes (GOT), va realitzar un petit estudi sobre els ocells del riu Congost durant l’any 1978. Vàries vegades m’ha fet palès el desencís que va tenir aleshores. Treballar en un riu nu, ple de còdols embrutits per la contaminació i ple d’escombraries era dur, però no trobar pràcticament res que no vingués de la ciutat de Granollers o dels camps de conreu del voltant fou encara més descoratjador. A tall d’exemple val la pena esmentar que no va trobar cap ànec collverd i molt menys espècies actualment comunes com ara el martinet blanc o el bernat pescaire.
Una altra referència la constitueix el primer Atlas dels Ocells Nidificants de Catalunya del 1983 que van coordinar en Jordi Muntaner, en Xavier Ferrer i l’Albert Martínez. Va ser fet abans del sanejament dels rius i ens serveix de referència. Durant aquest període, al Vallès només van ser observades dotze espècies d’ocells aquàtics, tres de les quals només en un únic lloc de petites dimensions i la resta en general també en un nombre molt reduït. L’ànec collverd només fou trobat a alguns trams de la Tordera, però cap ni un al Besòs, el Congost o el Ripoll. El corriol petit o la xivitona n’eren testimonials, i només la polla d’aigua, dues espècies de cuereta de petites dimensions (la blanca i la torrentera) i dos altres petits passeriformes (el rossinyol bord i el trist) podien ser considerades ben repartits per totes dues comarques. El blauet només podia ser trobat aquí i allà, i la merla d’aigua sobrevivia només en algun tram del Montseny i d'algun altre massís.
Pel que fa a altres grups de fauna vertebrada, la Història Natural dels Països Catalans (volums del 1987 i del 1990) o el treball de 1987 sobre la ictiofauna del Besòs de l’Adolf de Sostoa i els seus col·laboradors ens ajuden a recordar que els animals que depenien de l’aigua i de la seva qualitat havien passat a ser molt rars. La tortuga d’estany o la llúdriga s’havien extingit, l’anguila ho havia fet a la conca del Besòs, i la bagra, la tortuga de rierol o la musaranya d’aigua meridional, per exemple, ja s’havien fet molt rares. Paradoxalment, el cranc de riu o la rata d’aigua, avui en dia pràcticament extingits, encara sobrevivien en vàries zones gran nombre.

El sanejament: els rius es vesteixen de vida
La pèssima situació dels rius, els nous vents de democràcia i la participació ciutadana i del món científic van esperonar un procés de descontaminació dels rius catalans i també dels vallesans a partir dels anys 80. Aquest ha estat un procés en el qual hi han participat moltes entitats públiques i privades i que va ser dut a terme per la Junta de Sanejament substituïda després per l’Agència Catalana de l’Aigua, el Consorci de Defensa del Besòs, els ajuntaments i el suport ciutadà i dels ecòlegs catalans. La millora de la qualitat de l’aigua va ser progressiva i el procés de recuperació va ser lent i va caldre que els ecosistemes s’estructuressin progressivament en els seus nivells. No és tan fàcil que la natura refaci el seu puzle quan manquen peces, aquestes es troben molt lluny o cal esperar que s’hi posi la peça anterior.
L’inici del nou mil·lenni es va veure afavorit amb l’explosió progressiva de la vida en els rius del Vallès: el Congost i el Besòs, el Tordera, el Tenes, el Ripoll i el Mogent van veure successivament com la millora de l’aigua es traduïa en una millora de la vegetació, seguida d’una millora de la fauna en general.

La situació actual
La situació actual és molt diferent de la de pocs anys o dècades abans. Els rius vallesans s’han poblat de vegetació i, al darrera, de tots els nivells de consumidors de la piràmide ecològica, des dels invertebrats fins als superdepredadors. Els Atles dels ocells nidificants i d’ocells hivernants publicats respectivament el 2004 i el 2011, coordinats per l’Institut Català d’Ornitologia, i el llibre de Josep Ribas sobre els ocells al Vallès Oriental del 2000, entre d’altres, parlen d’unes quaranta espècies d’ocells aquàtics que es poden trobar actualment a les ribes de rius i altres ecosistemes riparis a l’estiu (23) o en pas o a l’hivern (34), i això sense incloure espècies accidentals o més rares. I d’aquestes espècies vint-i-set es poden trobar al conjunt de totes dues comarques o en àmbits territorials importants. Com es veu, tota una transformació.
Copsem una recuperació riu avall de bagres i barbs o la presència de més tortugues de rierol en algunes zones, per exemple. Entre els mamífers, la llúdriga ha anat recuperant-se a poc a poc d’ençà que la vam començar a trobar al Vallès Oriental: anys 2002 al Congost-Mogent i 2004 a la Tordera. Aquest animal ha merescut sortosament l’interès d’un grup de persones que intenten conèixer-la i de conservar-la. Entre aquests, el GOT, el Consorci per a la Defensa del Besòs, la Generalitat de Catalunya tot destacant algunes de les seves unitats i del Cos d’Agents Rurals, l’observatori de la Tordera, algunes persones a títol individual com l’Alfred Encuentra o l’Arnau Pou, i qui signa aquest escrit. Actualment, aquest valuós i gran animal d’entre 7 i 12 quilos de pes, segons el sexe, l’edat i l’individu, que pot assolir els 125 centímetres entre el musell i l’extrem de la cua, ja ocupa una gran part de la nostra xarxa fluvial. La llúdriga viu actualment als rius Besòs, Congost, Tenes, Mogent, Ripoll i Tordera. I no es estrany que s’endinsi en altres afluents d’aquests cursos. Val a dir que aquest important territori ocupat per aquest animal no significa que aquest mustèlid sigui per­ma­nent­ment a tot arreu, i molt menys que el seu nombre sigui elevat. Ans al contrari, la llúdriga és un animal d’ocupació de l’espai molt dinàmica i oportunista a la recerca dels recursos alimentaris i dels amagatalls, allà a on hi siguin en cada moment. Un mateix individu pot fer desenes de quilòmetres al llarg de l’any: i això vol dir que les seves densitats són molt baixes (< 1 o 3 individus/10 km en els trams més bons). La llúdriga seguirà avançant i ja sabem que es reprodueix als nostres rius. És una bona notícia ja que palesa unes condicions amb uns llindars mínims de qualitat de l’aigua i de l’ecosistema.
Llúdria, barb, cranc europeu, tritó del Montseny i altres espècies han afavorit la declaració d’una sèrie d’espais naturals protegits dins de la Xarxa Natura 2000 i parcs naturals.

Els altres problemes: la realitat de l’ecosistema
Altres factors afecten també a la comunitat faunística dels rius vallesans. Per exemple que una part d’aquests ja no es comportin com a veritables rius mediterranis. Els humans detraiem una part de l’aigua de la conca, però també la duem des d’altres conques com les del Ter o del Llobregat, la portem a llars i indústries, la depurem i la retornem a al rius des de les depuradores. Per aquesta raó, el Congost, el Ripoll o el Mogent porten actualment més aigua (que ve d’altres conques) i han esdevingut rius estables amb un cabal més o menys permanent i un regim no mediterrani (sense estiatge). A més, amb certes càrregues de matèria orgànica o més o menys rics en fòsfor, nitrogen i altres elements o compostos. Això fa que les comunitats faunístiques siguin més abundoses i que estiguin per sobre del que podien allotjar abans d’aquesta alteració. Nosaltres vam poder demostrar que el riu Congost, durant la dècada dels anys 2000 va arribar a gaudir de la sisena població hivernant més gran d’ànec collverd de Catalunya, per exemple.
El fet que aquests ecosistemes depenguin en part de les depuradores els fa vulnerables en els moments de dificultats, en els quals és més difícil de finançar la depuració. Els anys de crisi han repercutit en les comunitats d’animals, tot i que ara s’estan recuperant. Mentre tant, a d’altres llocs l’extracció d’aigua baixa el nivell freàtic, asseca rius i afecta per exemple l’espècie més emblemàtica de totes, l’únic vertebrat exclusiu i endèmic de Catalunya, i per tant del Vallès: el tritó del Montseny.
Altres problemes són l’aïllament dels ecosistemes fluvials per urbanització del seu entorn, l’ús no ordenat de determinades zones, l’aparició de barreres, etc, però també localment d’altres que semblaven superats com ara la contaminació o el furtivisme.
La fauna dels rius vallesans s’ha recuperat de forma extraordinària. És cert que pel camí s’han perdut peces del teler o s’estan a punt de perdre. Però no és un miratge. I la recuperació dels elements de part superior de la xarxa tròfica com ara la llúdriga, el bernat pescaire o el corb marí gros palesen que hi ha una comunitat rica i ben estructurada. I això és una bona notícia. Però és la comunitat actual, no la que havíem tingut en el passat. Nous temps, nous rius, han generat una comunitat híbrida entre la que coneixien els nostres avis i l’actual. Amb peces conegudes i noves peces que substitueixen les desaparegudes o que arraconen les conegudes. I tot això amb nous problemes, problemes que es mantenen i problemes que reapareixen. Una dinàmica que ens ha de continuar cridant l’atenció. Hem avançat molt, però que això no ens faci pensar que tota la feina ja està feta.
La recuperació de la  biodiversitat de fauna  als rius: miratge o realitat?

Un exemplar de tritó del Montseny, l’únic vertebrat endèmic de Catalunya. Foto: Jordi Ruiz-Olmo.

Un màgnífic blauet, fotografiat a la Vall del Tenes. Foto: Toni Rubio.

Una imatge d’una llúdriga que actualment es pot trobar al rius del Vallès. Foto: Jordi Ruiz-Olmo.

Polla d'aigua menjant en el riu Tenes. Foto: GOT - Roger Sannmartí.

El problema de les espècies exòtiques

Tota aquesta millora ha tingut efectes molt positius: espècies que es recuperen, estructuració dels ecosistemes en tots els seus nivells (macròfits dins de l’aigua, bosc de ribera, superdepredadors, ...), funcionament autodepurador de l’ecosistema, per exemple. La fotografia del paisatge és indubtablement més bona, i mes saludable per a les persones que ja gaudeixen d’aquests ambients. Però no tot són bones notícies.
Un dels aspectes més preocupants és la proliferació de les espècies exòtiques. Les zones baixes del país són més favorables a les bioinvasions. I les conques aquí estudiades ho són. La vegetació de ribera és plena d’espècies exòtiques, i la fauna no se n'escapa. Cranc roig americà, carpí, tortuga de Florida, ocells (bec de corall senegalès, rossinyol del Japó, faisà) o el visó americà en són només alguns exemples. L’efecte d’aquests animals es doble i contradictori, ja que generalment ocasionen desequilibris i desplacen les espècies autòctones, però en d’altres casos arriben a substituir el rol de les extingides a l’ecosistema.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara