Una associació per denunciar el cas, en un llarg litigi

Un total de 47 afectats van fer una demanada col·lectiva el 2008 que de moment no ha prosperat

Agustí Jiménez (text)

El tancament de la factoria d’Uralita a Cerdanyola i la proliferació de diagnòstics de patologies relacionades amb l’amiant va dur a un conjunt de ciutadans, encapçalats per Salvador Mañosa i Mercè Duran , a constituir, el 17 de gener del 2004, l’Associació d’Afectats per l’Amiant de Cerdanyola i Ripollet. L’entitat va néixer, bàsicament, amb dos objectius: divulgar i fomentar el coneixement de les PRA i coordinar demandes contra Uralita S.A. que acreditessin el nexe entre les malalties dels associats i l’empresa. Presidia l’associació Salvador Mañosa, que avui n’és el president honorífic i va cedir la presidència a Leontí Trabalón. Entre els seus col·laboradors compta amb el doctor Josep Tarrés i altres especialistes de prestigi. El pneumòleg de Cerdanyola i l’Observatori de les malalties relacionades amb l’Amiant –el grup de deu metges que es va constituir l’any 2001 i que ell coordina– continuen la seva tasca que, a més, es divulga a través d’articles publicats en prestigioses revistes mèdiques.

El llarg camí judicial
La primera acció judicial protagonitzada per l’entitat va ser una demanda col·lectiva, presentada l’any 2008, de 47 persones que havien emmalaltit d’asbestosi i d’altres patologies relacionades amb l’amiant pel fet de viure en indrets propers a la factoria d’Uralita. Quan el judici, que es va celebrar a Madrid –on Grupo Uralita té la seu– va quedar vist per a sentència el 2010, ja havien mort 13 dels 47 demandants. Tot i així, l’equip jurídic d’Uralita va argumentar que les fàbriques complien la legislació vigent i que l’ús de l’amiant no va ser prohibit a l'Estat espanyol fins l’any 2002.
Finalitzat el judici, el jutjat que va dur el cas va donar la raó als demandants, representats legalment pel gabinet d’advocats Roca y Asociados i els va concedir una indemnització per danys i perjudicis de 3.918.594’64 euros sobre els 5.414.134’45 reclamats. Uralita, però, va recórrer i l’Audiència Provincial de Madrid va donar la raó a l’empresa. A partir d’aquest veredicte, va començar un llarg camí judicial, que sempre ha estat negatiu per als demandants. Així, el 12 de desembre del 2014, el Tribunal Suprem va tornar a donar la raó a Uralita S.A. “per prescripció”, argumentant que en situacions com les dels demandants els efectes de la demanda comencen a comptar quan es té coneixement del diagnòstic i rebutjant l’argument de la representació legal dels afectats, que es basava en què el Dret Civil Català estableix tres anys per a la prescripció –el Codi Civil espanyol la redueix a un any.
Quedava, però, una esperança: un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que els demandants van interposar. L’alt tribunal va respondre el juliol passat i, segons el tresorer de l’associació, Jesús Ferrer, “va inatmetre el recurs”. Només quedava “presentar una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg", on els afectats van acudit “perquè mai no es pugui dir que no hem fet tot el que hem pogut per evitar aquesta injustícia”. Aquest recurs també ha estat inadmés.
Una associació per denunciar el cas, en un llarg litigi

Una imatge actual d’una nau que dóna a la carretera de Cerdanyola.

Els malalts passius, la nova batalla

Segons l’advocada Esther Costa, del Col·lectiu Ronda –un despatx d’advocats amb àmplia experiència en la defensa d’afectats per PRA–, entre l’àmplia normativa que avui regula la protecció de la salut davant la contaminació per amiant, destaquen algunes normes referides a l’àmbit laboral i al mediambiental.
El Reglament de Seguretat i Higiene en el Treball, de 31 de gener de 1940, va permetre aconseguir el 2012 quatre sentències contràries a Uralita i, segons Costa, “ha aplanat molt el tema en l’àmbit laboral”. Una ordre de 9 de març de 1971 estableix que l’empresa renti la roba de treball a la fàbrica, i una altra del 21 de juliol de 1982 fixa condicions de treball en la manipulació d’amiant. Pel que fa a disposicions ambientals, el problema està sotmès al Reglament d’Activitats Molestes, Insalubres i Perilloses, de 30 de novembre de 1961, així com a lleis i decrets estatals així com directives europees posteriors sobre la protecció de l’ambient atmosfèric pel que fa a l’amiant.
“Ara, la guerra la tenim en l’àmbit dels malalts passius”, explica Esther Costa, qui opina que, per “anar fent camí”, “s’han d’anar posant demandes cada vegada que es diagnostica un cas”. Els advocats del Col·lectiu Ronda ho fan i, a més, l’any 2012 van posar una demanda col·lectiva, després de passar “un filtre de prescripció”. Aquest enfocament va donar resultat, perquè la demanda va ser estimada parcialment en primera instància i es va concedir una indemnització en els casos d’afectats per convivència, però no en els ambientals. La sentència es va recórrer davant l’Audiència Provincial de Madrid per ambdues parts. Eel recurs continua en tràmit.
Pel que fa als extreballadors d’Uralita, contaminats per l’exposició a l’amiant en l’àmbit laboral, aquest bufet ha guanyat desenes de demandes d’afectats residents al Vallès. En aquests casos “el tema està més fet i existeix jurisprudència”, apunta Costa, que considera que el camí per a futures reclamacions en l’àmbit dels malalts passius és continuar presentant demandes col·lectives –com les que van interposar les darreries del 2015 i el juliol del 2016, la primera en tràmit i la segona en fase d’admissió–, seguint el model de les class action nordamericanes. Treball no els en faltarà en els propers anys, perquè, com assegura el doctor Tarrés, la corba ascendent de casos diagnosticats de PRA al Vallès “seguirà fins al 2020 o al 2022 i no desapareixeran fins almenys el 2040”.
Esther Costa creu que el principal problema és que “hi ha un lobby brutal de l’amiant” i considera que “al nostre país hi ha molt poca cultura en aquest terreny”. “Uralita –explica- sempre intenta que es presentin demandes individuals”, perquè “no volen que existeixi la sensació que estem davant d’una situació generalitzada”. Però hi estem: el Vallès ha viscut, viu i viurà un drama derivat de la contaminació per amiant, que cal no oblidar per respecte i suport als afectats.

Una imatge de la coneguda popularment com la 'Fàbrica de Baietes': unes naus on es fabricaven teixits ignífugs, amb amiant, situades a la zona de can Xarau, a Cerdanyola. Foto: Orlando Barrial, 2014

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara