Noms claus de l'excursionisme vallesà

Josep Barberà, Salvador Llobet, Jaume Oliveras (a qui dediquem un article a la pàgina 76) o sergi mingote són vallesans lligats per sempre a l'excursionisme català

Jaume Ferrández i Rubió (text)

Barberà, Oliveras, Llobet, Crusafont... són noms vallesans lligats per sempre a l'excursionisme català. Promotors de l'associacionisme cultural i excursionista, o pioners de l'escalada o la ciència, l'excursionisme ha estat la seva passió i, en algunes ocasions, el mitjà que els ha projectat al reconeixement científic i social.

Josep Barberà i Suqué, nascut a Reus el 1923 i arrelat a Sant Cugat del Vallès, on va morir l'any 2000, el trobem actiu en diversos àmbits de l'excursionisme. Excursionista i escalador, Barberà va fundar el 1944 a Sant Cugat del Vallès una delegació del Club Muntanyenc Barcelonès, precursora de l'actual Club Muntanyenc Sant Cugat, entitat que va presidir entre 1969 i 1972. També va ser el representant territorial de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) al Vallès des del 1983 fins a la seva mort. Va ser un gran coneixedor i divulgador de les muntanyes catalanes amb nombrosos treballs sobre història de l’excursionisme i l’escalada, com ara Montserrat pam a pam (1977), Sant Llorenç pam a pam (1979), Història d’una pedra (1985), Les nostres muntanyes (1990) o fent de coordinador a Les primeres del GAM en el seu cinquantenari (1991). Una de les seves darreres publicacions és Excursionistes recordats (1996), un recull de biografies d'excursionistes catalans que va rebrer el Premi Francesc Maspons i Labrós d’estudis sobre excursionisme en la seva primera edició, certamen convocat per l’Agrupació Excursionista de Granollers entre 1994 i inicis del nou mil·lenni.

Precisament Francesc Maspons i Labrós (Granollers, 1840-Bigues, 1901) és el primer dels personatges ressenyats al llibre de Barberà. Maspons –notari, historiador i folklorista– va col·laborar en butlletins excursionistes de l'època i en publicacions com ara Lo Gai Saber, Calendari Català o La Renaixença, amb treballs sobre folklore i tradicions catalanes, que també va divulgar entre folkloristes europeus. Envoltat pels cercles més actius d'un excursionisme emergent, va viure en primera persona els inicis de l'excursionisme associatiu a Catalunya. Va presidir l’Associació d’Excursions Catalana (1883-1891), on va impulsar la Secció de Folklore, i va treballar per la fusió d'aquesta entitat amb l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, que va culminar el 1891 amb la creació del Centre Excursionista de Catalunya, entitat que va presidir de 1892 a 1896.

Un altre prohom vallesà vinculat a l'excursionisme és el mestre Pau Vila i Dinarès (Sabadell, 1881-Barcelona, 1980). Pedagog i geògraf, és l'introductor de la geografia moderna a Catalunya. Va presidir el Centre Excur­­sionista de Catalunya entre 1931 i 1935, on també va ocupar càrrecs a les comissions de Publicacions i Refugis, i va dirigir la Secció de Geologia i Geografia. Pau Vila és un expert excursionista, avesat a trepitjar cada pam de territori, cada racó de comarca, i l'excursionisme és l'eina que a inicis de la dècada de 1920 el decanta cap a la geografia. El 1923 va marxar a França per formar-se i transitar de la vocació autodidacta com a excursionista a la metodologia i sistema d'estudi com a geògraf. En certa manera, Vila és el connector entre la tradició excursionista i la investigació acadèmica. Amb una bibliografia amplíssima, potser l'obra cabdal del seu llegat sigui la Divisió Territorial de Catalunya (1932-1937). A més de fundar els estudis de geografia a Catalunya, la seva contribució arriba a les escoles geogràfiques de Colòmbia, on es va exiliar el 1939, i de Veneçuela, on va residir entre 1946 i 1965, any en què retorna a Catalunya.

També en el camp de la geografia cal esmentar Salvador Llobet i Reverter (Granollers, 1908–1991). Excursionista abans que geògraf –el que l'havia empès a formar-se com a geògraf era l'excursionisme–, el 1928 va fundar i presidir l’Agrupació Excursionista de Granollers. El 1946, juntament amb altres professionals vinculats a l’excursionisme, va crear l’Editorial Alpina, tot un referent dels mapes excursionistes a Catalunya. Soci del Centre Excursionista de Catalunya entre 1941 i 1955, hi torna a ingressar el 1969 adscrit a la secció de Geografia i Geologia, filiació que manté fins a la seva mort.

Encara en l'àmbit científic destaca el paleontòleg Miquel Crusafont i Pairó (Sabadell, 1910–1983). Crusafont va ingressa amb 17 anys al Centre Excursionista de Sabadell on va desenvolupar una important tasca excursionista i cultural. Juntament amb altres companys i fruit de la seva inquietud per l'estudi de minerals i fòssils, va impulsar la Secció de Ciències i Arts i el 1930 funda el Museu de Geologia. El 1933 es llicencia en farmàcia i acabada la Guerra Civil es decanta per la paleontologia, camp on serà reconegut internacionalment. El 1969 va impulsar l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, actual Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Vides plenes per l'excursionisme
A més dels referents que han depassat l'àmbit excursionista, trobem innombrables personatges amb trajectòries i dedicació gairebé exclusiva a l'excursionisme, de ben joves fins al final dels seus dies. Són només una mostra de tantes persones que han contribuït a promoure la cultura excursionista en qualsevol de les seves facetes.

Jaume Fabrés i Amorós (Terrassa, 1918-2008). Es va iniciar a l’excursionisme amb els Minyons de Muntanya. El 1943 es va associar al Centre Excursionista de Terrassa, i anys després va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya i al Club Alpí Francès. Bona part de la seva activitat muntanyenca la realitza acompanyat de la seva esposa, Rosa Vilanova i Casacuberta. Entre el 1945 i el 1970, a més dels Pirineus, on realitza alguna primera ascensió estatal, recorre els Alps fent ascensions i travesses amb esquís. A partir del 1971 viatja per les principals muntanyes de la terra amb trekkings i ascensions al Nepal, Tibet, Caixmir, Andes i Rocalloses, entre d'altres. Conferenciant i autor d'articles per a diverses publicacions (Arxiu, Cordada, Muntanya i Vèrtex), l'any de la seva mort es va publicar Records d'un alpinista, un recull de les seves vivències com a muntanyenc.

Pere Carné i Serra (Togores, Sabadell, 1909 - 1977). Soci de la Joventut Excursionista Pensament (JEP) de Sabadell des del 1923, les primeres muntanyes que trepitja són el Farell, Sant Llorenç o Sant Miquel del Fai. Davant la deriva de la JEP cap a l'atletisme –amb els anys esdevé l'actual Joventut Atlètica de Sabadell–, el 1926 va fundar l’Agrupació Excursionista Terra i Mar, coneguda com la TIM. El 1943, després d'un breu exili a França, va dinamitzar de nou la TIM amb noves seccions i consolida el grup d'escalada amb membres molt actius que obren les conegudes vies TIM a Sant Llorenç, Montserrat o Pedraforca. Interessat pel condicionament de cabanes i aixoplucs d'ús excursionista, promou la construcció d'un refugi a la Molina, inaugurat el 1955 i que duu el seu nom des del 1987. Carné va presidir l'entitat el 1937 i entre 1958 i 1960. Pere Carné va mantenir l'activitat excursionista fins als darrers dies de la seva vida.

Ramon Pareras i Pla (la Garriga, 1917–1993). Amb 14 anys es va iniciar en l’excursionisme amb un grup d’amics i va descobrir les raconades del Montseny. Després de la Guerra Civil funden l’Agrupació Excursionista la Garriga, dissolta al cap de deu anys. Sense deixar mai de fer excursions, el 1976 va promoure el Centre Excursionista Garriguenc, que va presidir fins al 1984. Va participar activament en l'aplec del Matagalls, entre d'altres, on va col·laborar en la construcció d'algunes de les fonts dedicades a prohoms de l’excursionisme català. El 1986 es vincula a l’Associació Amics de Tagamanent. Pareras mantindrà fins a edat avançada la seva tasca excursionista dins el Garriguenc, on col·labora en excursions i el marcatge de camins, a més d'aportar la seva experiència a les noves fornades d'excursionistes.
Noms claus de  l'excursionisme vallesà

Josep Barberà dalt del Cavall Bernat de Montserrat, l’any 1985.

A la imatge, Ramon Pareras, amb bigoti, al costat del bisbe de Vic, Ramon Masnou en la inauguració de la font dels Garriguencs al pla de la Barraca a sota el cim del Matagalls. Foto: Esteve Guardis

Una imatge de Pau Vila, reposant després d’una excursió. Foto de Pau Vila: Albert Oliveras i Folch, © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Imatge de Pere Carné, el desembre de 1983. Foto de Pere Carné: Lluís Fernàndez.

Fotografia de Salvador Llobet del 25 de novembre de 1989, en els actes del nomenament de Fill predilecte de la ciutat. Foto de Salvador Llobet: Esteve Gironella / Arxiu Municipal de Granollers.

Una imatge de l’arxiu familiar de Miquel Crusafont.

Una imatge representativa de Francesc Maspons, obra de Ramon Casas. Foto de Josep Barberà: Arxiu família Josep Barberà.

Petjades vallesanes als cims més alts

Durant el darrer terç del segle XX moltes expedicions catalanes es van atansar als cims més alts del planeta, algunes protagonitzades per alpinistes vallesans. És el cas de Narcís Serrat (Terrassa, 1954), qui el 1978 va fer la primera ascensió absoluta al Kanchenjunga Central (8.476 m) (veure pàgina 112), o els primers catalans a assolir, l'any 1999, el cim del Manaslú (8.163 m), Antoni Montalbán i Josep Noguera, de la Unió Excursionista de Sabadell. Altres protagonistes d'aquells anys són Josep Aced (nascut a Terrassa, 1948), Fredy Parera (Terrassa, 1957), Miquel Llonch (Terrassa, 1963), entre altres, i els malaurats Francesc Dalmases (Terrassa, 1957), desaparegut el 1989 al Dhaulagiri, i Jordi Anglès (Terrassa, 1956), mort el 1995 al K2.
Ja més recentment, el sabadellenc d'adopció Joan Clofent (Montblanc, 1945) va assolir l'Everest la primavera de 2012. Amb 66 anys es convertia en l'alpinista de més edat de l'Estat espanyol que petjava el sostre del món, a més de ser el tercer català en completar els Seven Summits, l'ascensió al cim més alt de cada continent. Clofent va encarar aquest repte com a superació d'un càncer que l'assetjava des del 2005.
Finalment, destaca la figura de l'esportista i alpinista Sergi Mingote (Parets del Vallès, 1971). Des del 1996, any que va fer diverses ascensions als Andes equatorians, Mingote ha protagonitzat una vintena d'expedicions. Destaquen les ascensions a quatre vuit mils: Cho Oyu (1998), Shisha Pangma (1999), Gasherbrum II (2000) i Everest en dues ocasions, la primera en solitari pel Tibet (2001) i la segona pel Nepal (2003). També ha assolit els sostres d'Àfrica (Kilimanjaro), Amèrica del Sud (Aconcagua) i Europa (Elbrus), a més de realitzar travesses al Pol Nord i a la Patagònia, així com nombroses rutes en BTT. El passat mes d'agost va assolir el cim del Khan Tengri, muntanya de set mil metres de l'Àsia Central, com a part d'un projecte d'alpinisme solidari.

Sergi Mingote, de Parets del Vallès, al cim de l’Everest. Foto: Sergi Mingote

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara