Miquel Calçada

“El tricentenari vol divulgar una part de la història del nostre país que, volgudament, s’ha tergiversat o, directament, s’ha amagat”

Miquel Calçada i Olivella (Sabadell, agost de 1965) és un homenot entre les personalitats notòries del país. S’explica a ell mateix com algú que ha viscut al revés que la majoria: és un periodista que es va fer, s’ha fet i es fa a cavall de les ones radioelèctriques. I ha estat després d’una trajectòria fecunda als mitjans i com a empresari de la comunicació que ha anat a la facultat i ha arribat a la maduresa també com a gestor públic. Inquiet i tenaç, sempre ha aconseguit propòsits elevats. Fill de botiguers de Sabadell, als catorze anys ja trucava a la porta de les ràdios: primer la de Sabadell, amb poc èxit, i després la de Terrassa, on va col·laborar durant tres anys. La posada en marxa dels mitjans de comunicació públics a Catalunya va coincidir amb aquesta empenta juvenil. Era, certament, un moment d’oportunitats per tota una generació, però va ser el Miquel qui va posar la primera veu a Catalunya Ràdio. I no gaire més endavant ja liderava un programa a TV3. A partir d’aquí, el seu camí és força sabut, ja que ha treballat sempre de cara a la galeria. No només com a protagonista mediàtic, sinó també com a productor i empresari, especialment amb la posada en marxa de les emissores del grup Flaix. Miquel Calçada és dels que sempre diuen “sóc de Sabadell”, encara que no hi visquin. En el seu cas, en va marxar des dels vint-i-pocs anys. Això sí, ha viscut a d’altres punts del Vallès, com Sant Cugat, i durant un llarg període es llevava amb gairebé tota la comarca a vista aèria, des dels turons de Puiggraciós, a l’Ametlla del Vallès. Un paratge serè que contrasta amb el pas indiscret de la moto del Miquel, alta de revolucions i guiada cap a destins ben marcats. Amb pocs minuts –segons– de conversa esbrinem la benzina que mou la muntura, no és altra que la devoció pel seu país i una visió nítida de la Catalunya estat. Enguany, des del comissariat del Tricentenari 1714-2014, Miquel Calçada s’ha ocupat de refrescar la memòria col·lectiva per reforçar les bases d’allò que ell ja veu inevitable i proper. Una percepció a tenir en compte, perquè és té des d’un despatx del Palau de la Generalitat.

David Ramon (text) , Màrius Gómez (fotografies)

Què en quedarà del Tricentenari?
Un dels objectius bàsics del Tricentenari és divulgar entre la societat catalana una part de la història del nostre país que volgudament s’ha tergiversat o, directament, s’ha amagat. Com a societat ens passa que som capaços de reconèixer aspectes notables de la història d’altres països, però en canvi no coneixem la pròpia. I és bo que no només la coneguem, sinó que ens hi sentim reconeguts. Això ens dóna les claus per tenir una visió més gran i entendre el present. I això cal fer-ho amb el màxim rigor.

Com es concreta aquest rigor?
Entre les activitats substancials hi han figurat dos congressos d’història internacional: l’Institut d’Estudis Catalans va celebrar el simposi Espanya contra Catalunya el desembre de 2013 i a l’abril el congrés Els tractats d’Utrecht: clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans entre la Universitat Pompeu Fabra i la Sorbona. Això és el que esperem que quedi: un coneixement més efectiu del que va passar fa 300 anys i que ens marca el present.

La resistència dels catalans del 1700 pot ser exemple els nostres dies?
Crec que sí. En general hem cregut que als catalans ens perd l’estètica, i és bo que, com deia en Jordi Sales, “Sí, i què?”, ja està bé d’entomar una vegada rere l’altra un relat que ens ve malintencionadament de fora. Hi havia gent que el gener o febrer ja deien que estaven cansats del Tricentenari. Com pot ser? Si encara no havíem explicat res! Hi ha un “exèrcit” que dissemina una altra realitat, que diu que els nens de Catalunya no poden menjar per culpa d’això, i nosaltres hem de ser capaços d’explicar-nos i dir que hi ha d’altres països que celebren quatricentenaris de pintors amb pressupostos deu vegades, ¡deu!, més grans del que podem tenir nosaltres.

“Com a societat ens passa que som capaços de reconèixer aspectes notables de la història d’altres països, però en canvi no coneixem la pròpia.”


I aquest 2014 ho hem explicat tot de cop, no?
La Generalitat commemora el Tricentenari per mandat del Parlament, i al cap de l’any s’hauran fet unes mil activitats. No les fem totes nosaltres: moltes d’elles han sorgit de diferents plataformes, viles, ciutats, ajuntaments, etcètera, que han cregut que havien de commemorar aquesta data d’una forma transcendent. No perquè algú els ho havia dit, sinó perquè a cada lloc hi va passar un fet rellevant que el temps ha anat esborrant: es recorda que es va cremar la meitat del poble o que es va saquejar el que fos. Això sense ànim de fer-ne revenja. Però és bo que es conegui i que ho sapiguem.

Justament, es podria retreure que l’inici dels actes del Tricentenari no hagin coincidit amb l’inici del setge, l’agost del 2013, sinó força més endavant.
De fet, el 2007 ja es va fer una commemoració de la caiguda de Lleida, ciutat la Seu de la qual va ser caserna militar fins els anys cinquanta. Hem recordat que la gent de Lleida, quan s’havien de casar, no ho feia a la catedral nova perquè no ho podia fer a la Seu Vella. Anaven a d’altres llocs. I també es va recordar la batalla d’Almansa, també del 1707. En el fons de tot aquest debat el que hi ha són picabaralles a l’hora de commemorar fets que s’allarguen en el temps. Per exemple, a França ja han començat el centenari de l’armistici de la Gran Guerra, entre 2014 i 2018! En el cas de Catalunya, la Generalitat té la tradició de marcar les commemoracions per anys naturals. I el 2014 comença amb l’acte a la Seu Vella. Després hi ha cada població, que ho han fet quan els pertocava.

Ets una persona marcada per la tenacitat, que als catorze volies fer ràdio i en vas fer, i al cap de tres anys eres la veu inaugural de Catalunya Ràdio. Mantens aquesta actitud d’anar-te plantejant fites per complir-les?
De moment sí. Això és inherent a la persona, el que passa és que molta gent no atén a aquesta crida de la mateixa manera que d’altres. Vaig començar així i en el seu dia no vaig fer la formació que m’agradava. M’havia matriculat a Filologia Catalana i no ho vaig completar en el seu moment, sinó que ho vaig fer per etapes i amb molta posterioritat. Però l’avantatge de reciclar-se de gran és que el teu interès canvia i et permet prendre d’altres camins. Per això vaig fer una formació ben diferent quan vaig anar als Estats Units, concretament un màster d’administració pública.

Vista la teva determinació, cal preveure que tens un pla per quan acabi el Tricentenari.
No en tinc cap. L’únic pla que tinc després del Tricentenari és la mateixa pulsió que la de quan tenia nou anys, i això és fer que aquest país sigui independent. Recordo que als catorze anys portava un braçalet negre cada 15 d’octubre per l’afusellament de Lluís Companys. Mira, justament aquí sobre la taula tinc una rajola de xocolata Jolonch, que és la que Companys va demanar com a darrera voluntat abans de ser afusellat. Torrons Vicens n’ha fet una edició especial amb el rostre del president, que és aquesta. En tot cas, m’agradaria continuar treballant a l’administració, amb la tasca que creguin oportuna.

Com a càrrec de confiança o càrrec electe?
Són dues maneres de viure-ho i no m’ho he plantejat, francament.

Sempre t’has identificat com a sabadellenc. Com definiries el sabadellenquisme?
Em fascina que la gent de Sabadell s’identifica primer de tot per ser de Sabadell. És una constant. Tenim el “sóc de Sabadell”, sempre a punt, i no allò de “sóc de Barcelona, bé, de prop de Barcelona”..., No, no! Diem “sóc de Sabadell”. I això defineix aquest caràcter que tenim molt clar: venim d’una comunitat molt travada. I això que no venim de tan lluny. Aquest sentit de comunitat sí que l’hem tingut, no sé si per defensar-nos –o la contra– d’algú o no. I això, passa a d’altres ciutats de Catalunya!, que han hagut de maldar per fer-se un lloc i que han hagut de crear unes estructures associatives però també organitzatives per desenvolupar les seves capacitats: Terrassa, Igualada...

Què recordes del teu avi?
Quin avi dels dos? Perquè el record de tots dos és magnífic. De l’avi Miquel Calçada, de Mollet, en tinc un gran record: una visió més lligada a la terra i a les pells, perquè ell treballava també en una manufactura de pell. Quan ets petit no dónes a importància a tot el que veus, però vaig tenir un contacte amb el món de la pagesia: tots aquells coneixements de quan s’havia de cuidar l’hort o on buscar bolets o cargols, i que després se’t passen. Em passava els estius sencers a can Veira de Gallecs amb els avis, en un ambient de pagès.

A Sabadell és més cèlebre l’avi Olivella.
A l’avi matern, l’avi Pepet, li dec aquesta afició a la música. La ciutat de Sabadell li ha reconegut tota aquesta dedicació, i en el meu cas sempre estaré molt content que em dediqués una sardana, com a tots els seus néts, “Agost gloriós”, el mes que vaig néixer. Tinc el gust de tenir-la enregistrada per cobla. També he estat membre de l’Orfeó de Sabadell, de la Coral La Industrial (la de l’avi), de la coral juvenil Rodamon...

Durant l’etapa en què et llevaves amb el Vallès als peus, des de la zona del Puiggraciós, què et suggeria aquella imatge?
Era una situació estranya, perquè jo em vaig posar a treballar a Barcelona quan tenia divuit o dinaou anys i el canvi de Sabadell a l’Ametlla del Vallès no era el que feia la majoria de gent que treballava fora de Sabadell, que sempre han viscut a Sabadell. Aquí va començar la meva diàspora. També he viscut a Sant Cugat i finalment vaig aterrar a Barcelona, que és on he viscut més temps. Però quan em pregunten dic que “sóc de Sabadell”. El Vallès és una comarca on pràcticament ho tenim tot. No crec que tinguem una personalitat molt definida com Osona o el Penedès o el Berguedà, però vaja, ens vàrem dotar de forma natural d’un equilibri en tots els sentits, i això també dóna personalitat.

Has voltat molt de món. Has trobat algun lloc que diguessis que s’assembla al Vallès?
Ho hem dit mil vegades amb els companys que anem de viatge: “Això és com el Pedraforca, no? Mira, ara em pensava que era al mig de...”. Sempre fas la referència a aquells llocs que coneixes. Per mi una ciutat era Sabadell. No tenia cap intenció d’anar a Barcelona. El meu món era aquell, mentre que hi ha gent que té una devoció especial per Barcelona.

“No crec que tinguem una personalitat molt definida com Osona o el Penedès, però ens vàrem dotar de forma natural d’un equilibri en tots els sentits.”


També ets empresari del món de la ràdio. Com afecta a una ràdio musical, molt dirigida al jovent, el trasbals que hi ha al consum de la comunicació?
D’entrada dir que han cantat les absoltes a la ràdio 324 vegades, sobretot a partir de la dècada dels cinquata quan va sortir la televisió. És un dels pocs mitjans que s’ha sabut readaptar als diferents competidors. Ha trobat el punt de complementarietat que d’altres mitjans no han trobat o que encara estan buscant. La premsa encara s’està mirant de reajustar. I pel que fa el jovent, la ràdio continua ocupant un lloc important, i no parlem d’altres segments de la població. I dins del jovent específicament, la ràdio és una eina que es fa servir d’una forma normalitzada i no com un fòssil. El que ha canviat és la manera d’accedir-hi, però el concepte de ràdio continua sent el mateix. Ara hi poden accedir a través de la consola: van a internet i hi ha un espai que hi posa emissores i hi van. L’escolten. Estic molt tranquil i hi continuo veient un futur. També m’agradaria afegir que des del punt de vista comercial, a diferència d’altres mitjans, el comportament és més estable. Evidentment estem notant la crisi, però no hi ha les fluctuacions que pateixen d’altres mitjans. L’audiència continua tenint un pes molt important.

La ràdio evolucionarà cap a l’audició únicament en línia?
L’streaming té un cost elevat. I si una emissora de gran audiència com Catalunya Ràdio o RAC1 hagués d’emetre només en línia, el cost que té cada oient de més és molt més elevat. Segurament amb el temps serà més assequible, però en aquests moments, afortunadament, hi ha receptors de ràdio. Internet està molt bé, especialment quan vas a fora, però la difusió radioelèctrica encara fa la seva feina, cosa que no n’estic tan segur que sigui el cas del paper.

Et pesa haver estat un personatge que es va fer popular a través de programes d’humor i entreteniment?
En una certa època potser sí que em va pesar, però ja ho he deixat de fer. Allò va ser una etapa molt concreta i em sembla que era el que ens venia de gust fer i el que ens deuria tocar per edat. I també el que tocava en el context en què estava el país. La idea era una i molt determinada, o és la que m’ha semblat sempre, que aquest tipus de programes tenien com a objectiu remarcar una sèrie de fortaleses i oportunitats, que dirien els analistes, allò del DAFO.

“Em passava els estius sencers a can Veira de Gallecs amb els avis, en un ambient de pagès.”


Vas fer un esforç per normalitzar un argot o llenguatge jove...
Sí, i d’una manera de fer des de la ràdio. Però em refereixo sobretot a la temàtica del que fèiem als primers programes de ràdio. Més endavant, al Persones Humanes era molt clar que tocava fer allò, de la mateixa manera que a les primeres edicions de l’Afers Exteriors era una qüestió estrictament de demostrar el que el filòsof Jordi Sales anomena en el seu llibre “la captivitat inadvertida”. Aquest concepte, que pot semblar feixuc, vol dir que som presoners d’un relat que ens ha vingut de fora i ens ha penetrat i ens l’hem cregut, i això lliga amb el Tricentenari. Des d’aquest punt de vista, l’Afers exteriors va sorgir per intentar acréixer l’autoestima dels nostres compatriotes. Com? Projectant la visió que tenien de Catalunya els catalans que han hagut de marxar per molts motius, que és molt diferent que no pas la que podem tenir aquí. La visió és diferent perquè ells poden comparar i dir “escolta, jo sóc igual que aquest, no sóc menys que aquest o sóc diferent que aquest, o és que porto banyes i cua perquè sóc un dimoni pelut? No, jo sóc ‘com’ aquest”.

“Em fascina que la gent de Sabadell s’identifica primer de tot per ser de Sabadell. És una constant. Tenim el ‘sóc de Sabadell’, sempre a punt.”


Has posat data a la independència?
Hi som molt a prop. Vàrem fer el capítol d’Afers Exteriors sobre Europa on s’explicava que quan les coses han de passar, passen més aviat del que la gent es pensa. Parlant de coses que em fascinen, ara van sortint testimonis de la guerra com al Vallesos número 7, després del temps d’estrès posttraumàtic que fa que la gent no en vulgui parlar. Hi ha un llibre excepcional, que són les memòries d’en Miquel Siguan, que va ser el que va introduir els estudis de psicologia a la Universitat de Barcelona. Ell va lluitar per lleva el 1939 i va quedar a València a la banda facciosa, però això no ve al cas. Es tracta d’un diari on, després de pintar-ho tot de negre (el fred, la fam, horaris intempestius, totes les penúries...), hi ha un punt en què surt en formació amb setanta homes d’un poble. És un moment d’esgotament i confusió en què de cop i volta un suboficial es despenja i s’asseu pel voral, d’altres soldats desapareixen pel primer camí que troben, i al cap de mitja hora d’haver sortit es troba amb tres companys més caminant cap endavant i es pregunten “què estem fent?” Res no tenia sentit. Doncs al cap d’un dia o dos dies s’acaba la guerra. És aquest moment de què parlàvem: ningú no sap d’un dia per l’altre com això pot canviar, però és evident que ja ha canviat. Nosaltres ja hem canviat i el país ha canviat.

La captivitat s’ha acabat?
Exactament. Ja no és inadvertida, És el canvi de la manifestació del 2011 contra la sentència del Tribunal Constitucional, clarament de gent enfadada, dolguda. Fa tres anys d’això! I després canvia el setembre del 2012 i es produeix allò de “ara ja tinc clar allò que vull”. Hem canviat la frustració per un estat de ‘benestança’. Hem vist el problema i diem: “Això ja no m’afecta”.
Miquel Calçada

MIquel Calçada, a l’entrada del Palau de la Generalitat de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara