Pere Soldevila Vicens

En Roses, un mecànic centenari a l’era dels xips

Yvette Moya-Angeler (text i fotografies)

Encara va amb bici. Se’l veu enfilat a les dues rodes, camí de la plaça, de bon matí. Ara que el vertigen el fa trontollar diu que se sent més segur sobre el seu Rocinante metàl·lic que caminant. La bici li ha estat un company fidel des del temps en què, de ben jove, els diumenges pedalejava fort per anar a esmorzar ben lluny. Va ser dels primers a tenir bici a Aiguafreda, dels primers a tastar l’alenada fresca i esforçada de la llibertat.
Havia estat un nen trist, marcat per la mort primerenca dels seus pares durant l’epidèmia de grip del 1918. Aiguafreda no tenia aleshores farmàcia ni metge, arribava a penes als 450 habitants, i aquella passa va arribar a fer callar les campanes amb més de vint defuncions durant dos mesos funestos de tardor. El virus s’havia esmunyit també a “la casa dels rosers” del carrer Nou de Sant Martí de Centelles, el poble veí, on en Peret corria amb quatre anys. Anhelaria sempre més aquells pares perduts a deshora. Els anys següents havia de veure com la resta de nens es recollien, als vespres, a l’empara d’una família que ell imaginava càlida, protectora davant del desfici de començar a viure. Es va quedar sol, a càrrec d’un padrí benintencionat però que es deixava vèncer per l’alcohol. D’alguna manera, fins i tot encara ara, el nom amb què se’l coneix, en Roses, assenyala aquella casa de les roses on va caure la desgràcia.
Els primers anys d’orfe ajudava el padrí a l’hort, collien llenya al bosc i també es cuidaven del jardí d’una torre benestant. A Aiguafreda, en aquells temps, abans de les fàbriques i la prosperitat, al principi dels estiuejants, “hi havia feina a viure! Però vivíem i, davant de totes les adversitats, érem feliços.”
Va anar a escola amb un mossèn que no va renunciar al català i que els feia amagar dins del pupitre els quaderns on la llengua prohibida anava pervivint, com un riu que abaixa el cap però discorre sota el sòl. Sortien de classe i corrien a jugar a pilota. Jugaven amb res.

Aigua fresca i regalada!
Als estius esperaven la caravana dels francesos, que, estirada per un carro, aparcava a la plaça i feia que a la nit emergís de la paret un Charlot o un Harold Lloyd. Els diumenges, a les quatre de la tarda, pujaven a l’estació i es miraven el tren de Barcelona que sortia del tràngol del Congost enlairant el seu vapor. Corrien a omplir càntirs a la font i, des de l’andana, oferien “aigua fresca i regalada, a deu cèntims la tirada!”, un crit que feia sortir els caps de les finestres, mentre el tren també bevia del dipòsit de l’estació. El mecanisme d’aquell vapor que feia anar el trens, de les bombes d’aigua i les canonades, tot aquell món de peces que s’havien d’anar reparant, fascinava en Roses, que va acompanyar moltes tardes el vell maquinista de l’estació i va aprendre allò que, més tard, l’havia de fer excel·lir com a mecànic: un instint per a les màquines, una oïda avesada als seus rumors, capaç de detectar el mal funcionament d’un cigonyal o d’uns maneguets només en sentir la respiració d’un cotxe que entrava al taller.
Als dotze anys va començar a treballar a la serralleria d’en Lluís Dalmau, conegut com en Trompet, reparant els pocs cotxes que començaven a córrer. Quan en Trompet va plegar, el negoci va passar a mans d’en Josep Sans. Entre en Roses i els Sans va començar aleshores un vincle laboral i familiar que ha arribat fins avui. El van acollir a casa quan se li morí el padrí i esdevingueren la seva família. Va ser l’època del seu primer cotxe, un Essex que es va estimar “com un gat”.

La Guerra en dos bàndols
L’esclat de la Guerra l’agafa amb vint-i-un anys. D’entrada el destinen de xofer al servei del comitè d’Aiguafreda. Es fa molt amic del secretari Antoni Forné, un advocat lleidatà afiliat al POUM. Però, alhora, s’espavila per deixar sans i estalvis a Barcelona l’antic batlle de la vila i el mossèn d’Aiguafreda de Dalt, que abandonen el poble amb l’interrogant de la por. Durant tot el conflicte manté aquesta posició ambivalent, com si, d’una manera natural, hagués estat més lleial a la vida i a les persones que a les consignes.
El criden al front d’Osca i, de seguida, comença a reparar cotxes i a fer de xofer d’oficials i comissaris. Al març del 38, però, l’exèrcit nacional escomet amb força i han de fugir per la carretera de Benasc. Ell condueix una grua. En acabar-se la carretera, cremen tots els vehicles i, en filera, avancen per la neu fins al recer de la nit, que passen arraulits i tremolencs sota les mantes. L’endemà, ja a la frontera francesa, els gendarmes els porten a Bagnères-de-Luchon, on de seguida els fan decidir si volen tornar a l’Espanya republicana o a la nacional. En Roses s’apunta, indecís, al tomb que fan els dos companys aiguafredencs amb qui ha compartit sort fins aleshores: escull ser rebut a Irún.
En el tren de tornada sent esfereït els crits “feixistes, feixistes!” amb què els reben, ferotges, a les estacions franceses. Els traslladen a Santander i, d’allà, a Bilbao, on passa brillantment un examen de mecànica i entra a treballar al Garaje Urbina, requisat pels nacionals. A Bilbao s’encarrega del Chevrolet blau descapotable d’un tinent a qui li agrada acompanyar-se de noies maques de l’alta societat. Un dia el porta a un xalet als afores de Bilbao ple de dones elegants on en Roses sopa marisc, peix, postres i licors, mentre el tinent s’escapoleix amb una rossa. “No em faltava de res”, recorda. Al vespre, en acabar de treballar, com que calien mecànics, passava pels tallers a arreglar cotxes. “De feina no en faltava. I de calés tampoc. Vaig guanyar molts calés!”.
La Guerra s’acaba i en Roses torna a Aiguafreda, a viure de nou amb en Sans i la seva família. Es dediquen a la serralleria, a reparar vehicles i, a més, al servei de taxi i ambulància. Compren un Chevrolet quatre cilindres i fan de recaders. Més tard, també compren un Dodge Cornero per carregar materials de construcció. Després, un Chevrolet sis cilindres que converteixen en rúbia que fa el camí de les piscines. I encara un Ford negre de gàngster americà que lloguen per a casaments. “Teníem tanta feina com volíem. Vam quedar els amos”, explica. “Per això l’any 68 ja vam fer el garatge. I seguidament el pis. Érem rics”.
Amb el passar dels anys, però, al taller pròsper on es va arribar a fer el ball de la Festa Major, també li ha acabat arribant la baixada. “Ara els cotxes ja van amb targeta”, diu un Roses resignat, i els mecànics no tenen res a fer: el món abandona a poc a poc la idea de la reparació. L’ofici que ell gairebé va veure néixer s’esvaeix entre xips. Així que s’asseu a mirar l’antiga carretera i desitja un món, a la fi, “com una bassa”. Potser avui encara vindrà un nen amb una roda punxada.
Pere Soldevila Vicens

En Pere amb la seva bicicleta.

Si fa sol, al matí, se’l veu assegut a l’entrada de l’antic garatge dels Sans a Aiguafreda. En sabatilles, ja molt sord, deixant passar el temps. Allà al fons, entrant per una cuina vella, hi ha l’habitació antiga on dorm, sota un crucifix, amb un gat fidel. “No em falta de res”, assegura. L’Empar Salgot, la vídua de qui ell es va sentir com un nebot, en Ramon Sans, l’espera a dinar a casa cada dia. Ara que acaba de fer cent anys, encara té esma d’alguna lectura ocasional (Pla, Calders, Rodoreda...), llibres que agafa de la biblioteca i que, si ha estat reparant alguna bici, torna amb ditades de greix. “M’he fet vell i no m’he casat”, diu. Li crema, de la joventut, un gran desencís primerenc, però també visqué més tard l’esclat inesborrable d’una nit d’amor a un hotel de Tremp: “Oh! Que feliç, que feliç, que feliç.”

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara