La peculiaritat de les formes de les muntanyes vallesanes, les diverses tècniques de progressió que cal emprar per ascendir-les i, sobretot, la proximitat a les grans ciutats han fet que siguin uns dels principals objectius dels escaladors. De fet, els escaladors catalans pioners van visitar assíduament les roques vallesanes per formar-se, agafar experiència i poder afrontar reptes majors a Montserrat, als Pirineus o als Alps.
L’escalada és una activitat muntanyenca que prové de l’excursionisme i que té com a finalitat primitiva accedir a aquells cims on no s’hi pot pujar caminant. El cas més exemplificatiu és el dels monòlits o agulles, formacions rocoses esmolades que només es poden assolir mitjançant les tècniques de l’escalada. És lògic, doncs, que les agulles fossin l’objectiu de les primeres escalades oficials (és a dir, amb un centre excursionista implicat) que es van fer a tot Catalunya. És impossible saber, però, quins van ser els primers escaladors no oficials, ja que els boscos i muntanyes han estat habitats des de temps immemorials per tot tipus de persones que per qualsevol motiu van haver de fer una escalada per tal de cercar llenya, aliment, refugi, protecció o defensa.
Per tant, descartant escrits i senyals que evidencien que en èpoques força pretèrites es van fer escalades amb finalitats molt allunyades de l’alpinisme associatiu (com per exemple les ascensions al Cavall Bernat del segle xix o els ferros trobats en la primera ascensió oficial al turó de les Nou Cabres, tots dos al massís de Sant Llorenç del Munt), es pot afirmar que la primera nota d’una escalada oficial la trobem en la crònica apareguda al diari sabadellenc Acció Catalana el 10 de setembre de 1908, on es parla de la primera excursió oficial que el Centre Excursionista del Vallès (CEV), de Sabadell, va fer a la Mola (Sant Llorenç del Munt) el 8 de setembre1908 i en la qual es destaca “l’arriscat escalament amb corda de la penya La Morella, quin espadat de la base al cim (al semblar verge encara de petjada humana) té 280 metres”. És evident que no deurien escalar els 280 metres esmentats, sinó els aproximadament deu metres que presenta la seva via normal.

Els capdavanters
Tres anys més tard, concretament el dia 18 de juny de 1911, va tenir lloc un fet cabdal i sense precedents dins la història de l’escalada a Catalunya: la primera ascensió oficial del Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt. Aquest fet se cita en diferents reculls històrics d’excursionisme i d’escalada i la transcendència d’aquesta gesta es deu a la seva insòlita repercussió mediàtica i a la minuciosa organització i preparació duta a terme per socis de l’Associació Joventut Excursionista Avant, de Barcelona, entitat que va ser una de les precursores de l’actual Unió Excursionista de Catalunya (UEC), i que com a fet sorprenent va sol·licitar ajut al Centre Excursionista de Terrassa (CET). La gesta es va consumar sense cap contratemps i tres escaladors van assolir el cim, el capdavanter del quals va seren Ramon Soler i Lluch (de l’Avant), qui va dur lligada una simple corda de pou per hissar els seus companys, que van ser l’Antoni Cot (de l’Avant) i en Segués (del CET). Armengol (també del CET) es va quedar a mig camí. Se’n va parlar en publicacions d’àmbit regional com a La Comarca del Vallés (1911), i d’àmbit més general com a La Actualidad (1911).

Primeres anotacions
Anys després, escaladors del prestigiós i històric Centre Excursionista de Catalunya (CEC), de Barcelona, es van fixar en les roques vallesanes i les van freqüentar per posar en pràctica les tècniques d’escalada de procedència centreeuropea i adquirir experiència en l’art de la progressió vertical. Segons l’apartat “Crònica del Centre”, del butlletí del CEC núm. 329, any xxxii de juny de 1922, per part de la Secció d’Esports de Muntanya, “el dia 7 (de maig de 1922) es practicaren pràctiques d’escalades a les Agudes (Montseny) i al Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt”, mentre que el dia 25 de maig de 1922 “s’efectuaren pràctiques d’escalada a les crestes Sud-Orientals del turó de Morou”. En el mateix butlletí, en la Crònica Alpina, s’esmenta l’ascensió a les Agudes per la cresta Oriental i l’ascensió al Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt tot especificant que “aquesta difícil i interessant ascensió va ésser efectuada el 7 de maig per un nombrós grups de socis pertanyents a la S. D’E. De M., dels quals s’hi distingí notablement en Josep Mª Estasen”. Precisament, el germà de l’esmentat Josep Maria, en Lluís Estasen, el considerat pare de l’escalada a Catalunya, va fer també diverses escalades en les roques vallesanes les quals, sens dubte, van ser el pas previ a la creació dels seus històrics i revolucionaris itineraris d’escalada a Montserrat, el Pedraforca i als Pirineus.
Aquestes primeres anotacions són de vital importància per entendre que les muntanyes vallesanes es van convertir des dels primers passos de la incipient escalada catalana en les escoles per excel·lència dels escaladors barcelonins i de les seves comarques veïnes. Tal com s’ha comentat, la proximitat i característiques de les seves roques van ser el principal reclam per a aquests primers grimpaires. A la dècada dels 1920 hi va haver una generació d’intrèpids escaladors terrassencs que van fer una campanya històrica d’ascensions a les agulles més destacables del massís de Sant Llorenç del Munt (La Cova del Drac, la Castellassa de Can Torres, l’Esquirol, el Gegant de les Fogueroses, el Cavall Bernat de la Vall, etc.), primer mitjançant la tècnica rústica de passar cordes pel damunt dels cims, depurant-ho més tard amb pitons, passos d’esqueneta i trams en lliure prou arriscats. Aquestes ascensions van augmentar el ventall d’escalades a fer i les muntanyes vallesanes es van establir com les escoles d’escalada de capçalera de tots els centres excursionistes de les comarques barcelonines.
Així, per exemple, es pot indicar que diversos membres del Club Muntanyenc Barcelonès (CMB) de Barcelona, durant el període dels anys 1931-1934, van ascendir diverses agulles de Sant Llorenç del Munt, mentre que en el Montseny van escalar “la Cresta de les Agudes, les crestes del Bisbe, de la Canal Curta del Morou, l’esqueix de la Mosquera i les penyes de Boers”. Els escaladors de la comarca del Bages també van fixar la seva mirada en el conglomerat de Sant Llorenç. Els del Centre Excursionista de la Comarca de Bages (CECB), de Manresa, tenien com a segon camp d’activitats Sant Llorenç del Munt, per darrera de Montserrat. El 1934 van ascendir el Paller de Tot l’Any (Obac), el Montcau “pel dret del cingle”, la cova del Drac i van fer la “tercera escalada catalana al Cavall Bernat de Mura (referint-se al Cavall Bernat de la Vall)”. Així mateix, també hi ha constància que el Club Muntanyenc Manresà va fer escalades a la Vall de Mura els anys 1935-1936.

Figures mítiques
Amb la Guerra Civil (1936-1939) es va estroncar l’evolució i la vida de molts joves escaladors de futur prometedor, però sortosament la llavor plantada va germinar i donar fruits ben sucosos. A la dècada dels anys quaranta, els grups d’escalada dels centres excursionistes de les comarques barcelonines van començar a organitzar cursets d’escalada amb molt d’èxit, la majoria dels quals tenien com a primera presa de contacte el Sot del Bac (el qual es consolidà com a excepcional escola d’escalada gràcies al seu fàcil accés i a la qualitat extraordinària de la roca calcària de les seves agulles i parets) per llavors augmentar el nivell a Sant Llorenç del Munt i acabar graduant-se al místic Montserrat. Durant aquests anys, les figures més mítiques que l’escalada pionera catalana ha donat passaren pel conglomerat de Sant Llorenç i traçaren nous itineraris que avui en dia encara són temuts. Jordi Panyella, Ernest Mallafré, Vicenç Barbé, Jaume Vendrell, Jordi Casasayas o Maria Antònia Simó van deixar la seva petja i van elevar el nivell de les escoles vallesanes per a les generacions posteriors, les quals no van deixar de visitar les roques vallesanes, tal com per exemple feren els mítics escaladors vallesans Josep Maria Torras Homet, Andreu Sorolla o Josep Alaix, que van dotar concretament al massís llorençà d’una alta consideració que va seguir atraient els joves escaladors. És digne d’esmentar que la famosa cordada barcelonina composta per en Josep Manuel Anglada i Francesc Guillamon van obrir la seva primera via d’escalada a la roca de l’Esquirol (Sant Llorenç del Munt). Anys més tard, en els anys 1950-1960, les seves gestes van adquirir fama mundial.
Les expansions (ferros expansionats a la roca) també van arribar a les parets vallesanes i amb elles la superació de parets impossibles (anys 1960-1970). Això, i un augment de la popularització de l’escalada i de la millora en els mitjans de transport i del nivell de vida, van fer que es produís un augment d’escaladors i d’itineraris verticals, a vegades sense control, que va afavorir una certa degradació de l’entorn. Als anys vuitanta apareix l’escalada esportiva als cingles d’arreu de les terres vallesanes, que és aquella que té com a objectiu bàsic superar la màxima dificultat amb la màxima seguretat, com si d’un exercici gimnàstic es tractés, adquirint reconeixement mundial en el cas de Sant Llorenç del Munt i arraconant un xic l’escalada clàssica, que és la que es considera com a hereva de la que practicaven els pioners.
Actualment, diverses normatives regulen la pràctica de l’escalada per tal de conservar diverses espècies de flora i fauna rupícola. Tot i així, hi ha una gran quantitat de cingles i agulles vallesanes on es pot escalar, i no es tracta només dels massissos històrics per excel·lència, sinó de cingleres i antigues pedreres amagades que els vallesans escalen i cuiden amb estimació. En aquest sentit, els escaladors no deixen de visitar aquestes veritables escoles d’escalada que no han perdut vigència i que continuen essent els escenaris on molts escaladors s’inicien per arribar, com molts han fet, a assolir els cims més alts de la Terra sense oblidar mai els seus orígens vallesans.