Rosa Renom

Una actriu molt natural, pregonera del barri sabadellenc que la va veure néixer i créixer

Cesc Prat Fernàndez (text i fotografies)

Hi ha persones que en esdevenir personatges públics canvien. D’altres, per contra, es mostren i actuen amb la mateixa senzillesa de sempre. Aquest és el cas de l’actriu sabadellenca Rosa Renom. Amb trenta anys a l’esquena pujant en escenaris diversos i actuant davant de càmeres, la Rosa continua sent aquella persona humil, modesta, curiosa, amable, delicada, sensible i atenta que era quan anava escola.
La Rosa no havia fet mai cap pregó. Però, casualment, n’ha fet dos de seguits: un dijous va llegir el del barri barceloní on viu des de fa més de vint anys i l’endemà –un divendres–, el del barri que la va veure néixer. Diu que va haver de repassar bé les propostes per comprovar que no s’havia equivocat de data. Va néixer al centre de Sabadell, al conjunt d’illes que ara s’anomena Centre-Creueta. Concretament al carrer de l’Hospital, nom que ha desaparegut del nomenclàtor urbà i que avui forma part de la plaça de l’Alcalde Marcet. El seu jardí d’infància va ser la Casa de la Caritat –que es trobava davant de la llar familiar– on afirma que resaven el parenostre en castellà i que ella no el sabia dir. L’ensenyament primari el va fer a cal senyor Valls, centre que més tard es va convertir en l’Escola Nostra Llar, a l’edifici que avui ocupa Ràdio Sabadell. Té un pati tan petit, que ara es fa creus que allà hi cabessin tants nanos, sobretot els dies de pluja. “El porxo és molt petit!”, ressalta.
L’actriu va descabdellant tot aquest passat davant del veïnat. I explica un secret. Revela que les nits d’insomni, quan li costa dormir perquè l’endemà té una estrena o un assaig que la preocupen, no passa l’estona comptant ovelles. No. Ella repassa els veïns i les tendes de quan era petita: la farmàcia, el cafeter ventríloc, la comparativa, ca l’Ermengol, el barber músic, el Julián enterramorts, l’Eduardo mecànic, el cacauer... I afegeix que va néixer a la Maternitat, l’any 1963, just en el moment que una cosina seva veia la vida a la Mútua dels Amos. “A casa sempre es parla de les carreres que l'àvia feia amb taxi anant d'una clínica a l'altra per assistir les filles, que parien al mateix temps”. També recorda que eren dels pocs que tenien telèfon i que els veïns hi anaven a telefonar. “La família diu que de petita jurava i perjurava que jo mai no podria viure a Barcelona... Doncs sí, a Barcelona s'hi pot viure. Però sempre he enyorat l'eixida de casa, les campanades de la Puríssima, el catric-catrac dels telers, un ritme quotidià més calmat, més proper, més humà. I el carter, que era capaç de venir tres vegades un mateix matí si, a punt de plegar, veia que teníem una postal que ell considerava important (postal que llegia, evidentment!)”. El que no fa al llarg del pregó és esmentar l’altra cocapital vallesana. “Tots els pregoners que he vist a Sabadell n’han dit alguna de Terrassa –fa–. Però és que jo hi tinc bons amics...”.

Viure a La Faràndula
Els orígens de la Rosa Renom actriu també són al centre de Sabadell. Va començar amb disset anys a l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts. Estudiava a l’escola d’art Illa i un company la va engrescar perquè s’apuntés a fer un curset d’expressió corporal. A ella el teatre no li havia cridat mai l’atenció, però al cap de poc temps s’estrenava amb un espectacle fent de papallona. I també hi va col·laborar pintant decorats. Sense saber-ho, devia dur el cuc de l’escena dins, perquè pocs anys després es va llicenciar en art dramàtic a l’Institut del Teatre i va debutar com a actriu. Ho va fer amb el Teatre Estable de Sabadell (TES), una “idea genial de l’Ignasi Roda”, diu. Va començar amb Romeu i Julieta, al Teatre La Faràndula. “Vivíem a La Faràndula –afirma– i assajàvem fins a altes hores de la nit, matinada. Jo tornava a casa quan el pare sortia a treballar..., em mirava sense acabar d'entendre res... Crec que ara ja m'ha donat per perduda del tot. I que fins i tot n'està content!”.
De l’Aula de Teatre, amb Francesc Ventura de director, també en van sortir altres noms destacats del teatre català: Josep Torrents, Jaume Valls, Teresa Vilardell, Anna Güell, Jordi Boixaderas, Montse German... Quan se li remarca que de Sabadell n’ha sortit un bon estol d’actors afirma que és cert, però que la tradició de l’art de la Talia és molt estesa a tot el país.
Hi ha persones que en esdevenir personatges públics canvien, dèiem. La Rosa Renom, no. És l’antidiva, en paraules de Joan Oller, un dels directors que més bé la coneix. I alguns crítics –i sobretot la mare– ho rubriquen: la Rosa actua de manera molt natural. Tal com és.
Rosa Renom

Rosa Renom, a la plaça de l'Alcalde Marcet de Sabadell, davant de la casa on va néixer.

La Carme Balló de La Riera. Des de la tercera temporada, que va començar al setembre del 2011, la Rosa Renom apareix a les sobretaules de les llars catalanes. Ho fa a la telenovel·la La Riera, on interpreta el personatge de la Carme Balló, una dona de més de 40 anys, germana de Joan Anton Balló, que no ha triomfat mai. Malgrat que ha tingut la mateixa educació i les mateixes oportunitats que el seu germà petit, la Carme no ha aconseguit tenir un mínim d’estabilitat personal i econòmica. A La Riera la Rosa ha compartit plató amb altres sabadellencs: Sergi Mateu, Manuel Dueso, Jaume Madaula, Lluís Villanueva, Mercè Martínez... I amb altres vallesans com ara Pere Arquillué, David Selvas, Rosa Boladeras, Raül Tortosa... Com passa, però, a la majoria d’actors, la llar de la Rosa no és pas la televisió, sinó el teatre!

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara