Vallesans a la Gran Guerra

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va enfrontar les grans potències en una contesa cruenta que va deixar més de nou milions de morts. Prop d’un miler de catalans hi van combatre. D’entre ells no pas menys de quinze eren vallesans. A través de les seves cartes en reconstruïm la història

Joan Esculies (text i fotografies)

“La vida de trinxeres és terrible, sembla que passarem un mal hivern, fa molt fred”. La queixa del granollerí Jordi Agustí bé la compartien la resta de vallesans que van lluitar als fronts de la Primera Guerra Mundial. A més d’aquest hi van combatre els germans Emili i Camil Aliart, Raimon Colomina, Francesc Ferrés, Joan Folch, Joan Gili i Jaume Rusca, de Terrassa; Jacint Banet, Marian Serra, i dos combatents de qui només es coneix els cognoms, Ruiz-Castellar i Tolrà, de Sabadell; Joan Llargues, de Cerdanyola del Vallès; Jaume Massaguer, de Matadepera; i Pere Muxinach, de Sant Cugat del Vallès. No obstant això, és molt probable que el nombre de vallesans fos més elevat atès que en la llista completa de combatents catalans n’hi ha molts d’origen desconegut per manca de documentació.

L’allistament
Un nombre incert de catalans va enrolar-se per obligació a les files de l’exèrcit regular francès perquè feia anys que s’havien naturalitzat francesos. Altres, seduïts pel clima d’exaltació i les motivacions pròpies, van allistar-se voluntaris en esclatar el conflicte. Fou el cas de Pere Muxinach, Jaume Rusca, d’aleshores vint-i-sis anys, i Emili Aliart, de vint-i-un. Aquest contingent va quedar enquadrat a la Legió Estrangera francesa perquè, com que no gaudien de la nacionalitat, no podien lluitar a les files de l’exèrcit regular. Es tractava, bàsicament, de xicots que en aquell moment treballaven a França i havien emigrat d’Espanya per qüestions laborals o problemes amb la justícia. A la Legió van coincidir amb altres catalans que ja hi eren perquè aquest era el seu modus vivendi. És el cas del sabadellenc Marian Serra, que havia fet de paleta abans de fer-se legionari. Finalment hi havia un nombre molt minoritari de joves que, cansats de la rutina i amb afany d’aventura, havien sortit de Catalunya per enrolar-se.
Una vegada allistats i abans d’anar al front o en les temporades de repòs, els voluntaris passaven un temps als campaments de la Legió fent instrucció. Allí també sorgien els conflictes, algunes per motius polítics. Així, per exemple, Muxinach assegurava que al dipòsit de La Valbonne, prop de Lió, hi havia més de dos-cents catalans que “per les baralles amb els espanyols demanen que facin el possible per passar a un regiment francès on estaran millor si pot ser amb gent del Rosselló” i que “vam celebrar una vetllada literario-musical, vam cantar la marsellesa en català, sardanes, i va aplaudir tothom menys els quatre gats d’espanyols i fins algun intentà xiular-nos”.

La duresa de la trinxera
Després d’un any de dubtes, al febrer de 1916 es va fundar el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans. A banda de la seva seu central a Barcelona, l’ens comptava amb un centre a Perpinyà i un altre a París per vehicular l’ajut i per assistir els combatents convalescents. Entre els seus membres, el doctor Joan Solé i Pla, afiliat a la Unió Catalanista, ben aviat va esdevenir la veritable ànima de l’empresa. El Comitè era, però, també una eina propagandística que pretenia publicitar la presència dels combatents catalans al front com a punta de llança de l’estratègia d’internacionalització del catalanisme. Amb aquesta finalitat, Solé i Pla va iniciar una recerca frenètica de catalans al front. Alguns van mantenir-hi carteig, d’altres només en coneixem el nom perquè van ser citats pels seus companys. És a través de les cartes creuades entre el doctor i els vallesans que en coneixem les vivències.
El Comitè enviava paquets als voluntaris amb mocadors, barretines, mitjons, pipes, bufandes, llibres, xocolata, sabó, castanyes, puros, fil i agulla, tabac, mistos, garibaldines o diners. Els paquets eren molt agraïts per passar la duresa de la guerra. Muxinach, que es trobava al nord de França, explicava que quan les temperatures eren de “quinze sota zero, i tot ple de neu”, l’única opció era fer foc a les cuines i anar a escalfar-s’hi i aprofitar per “fer torrades, truites, xocolata i cargolant cigarrets”. Amb la situació la nostàlgia treia el cap: “Aquí molts estanyols i els amics patinen, el sol surt vermell com l’or, és bonica la sortida del sol aquí i arreu, prou em recorda quan de matinada passava per la plaça de Vallvidrera [on vivia el seu germà] i veia sortir el sol enllà del mar”.
Molts dels joves vallesans van participar en la cruenta i famosa batalla d’Artois, al nord de França, durant la primera quinzena de maig de 1915. Allí van morir els terrassencs Joan Gili, de vint-i-quatre anys, Jaume Rusca, de vint-i-set, i Francesc Ferrés i també Joan Llargues de Cerdanyola, de trenta. Muxinach va resultar ferit per un obús a un peu. Emili Aliart explicava que, després d’haver passat sis dies a les trinxeres en un sector en relativa calma, “gaudim pel moment d’un repòs ben merescut esperant els pròxims esdeveniments”. El dia a dia consistia en espiar l’enemic i passar les nits “cobert amb la capota, els bigotis blancs de neu i el cor tremolant de fred”. El terrassenc rememorava “els bons moments passats davant un bon foc o a la bona temperatura sota el sol de nostra estimada Catalunya”.
Quan va arribar la primavera de 1917 els Estats Units van entrar en guerra al costat dels aliats i a molts, com al doctor Solé i Pla i a l’Emili Aliart, els va semblar que “serà l’any de la victòria, de la que la Catalunya en tindrà una bona part”. Però encara havia de passar tot un any, que el terrassenc ja no veuria, perquè la mort li va arribar-li el 17 d’abril. Del seu germà Camil al Comitè no se’n va saber res. També el maig de 1917 van morir, amb trenta anys, el sabadellenc Jacint Banet, i Joan Folch de Sant Quirze de Terrassa. De la seva banda, a finals d’agost a Verdun, el granollerí J. Agustí que, segons el seu capità era un “soldat brau fins a la temeritat”, fou ferit a la cama esquerra quan retirava del camp de batalla un company tocat per un obús. D’immediat el van traslladar a un hospital dels afores de París i allí l’atzar va voler que fos un metge català qui li amputés la cama quan ja se li gangrenava i li fou substituïda per una cama de fusta.

Una sort diversa
La Gran Guerra va acabar amb la signatura de l’armistici l’11 de novembre de 1918. Acabada la guerra Solé i Pla fou condecorat pel govern francès amb la creu de cavaller de la Legió d’Honor per la seva tasca en favor de la III República. El govern espanyol va accedir a naturalitzar els espanyols que haguessin lluitat a la guerra sota pavelló aliat permetent així a molts d’ells tornar a l’Estat sense por a represàlies pel seu passat. De la majoria no se’n va tornar a saber res: van continuar enrolats a la Legió o van quedar-se a França a treballar com feien abans de la guerra. Sembla que fou el cas de Jaume Massaguer, de Matadepera, que aleshores comptava amb vint-i-nou anys, de Muxinach, que va casar-se i va establir-se a París, o d’Agustí, Camil Aliart, Raimon Colomina, Ruiz-Castellar i Tolrà.
De la minoria que va retornar, alguns van visitar el doctor Solé i Pla per agrair-li l’ajut prestat i acabar d’explicar-li la seva experiència i demanar-li la medalla creada pel Comitè de Germanor en el seu honor, altres van demanar-li diners o feina. L’exlegionari sabadellenc Marian Serra, per exemple, es va casar amb una francesa i després de viure una temporada a Marsella i tenir un fill va establir-se a Barcelona, fent de xofer del diari El Diluvio i la seva dona d’institutriu. La resta de vallesans no van tenir tanta sort. No menys de set –Emili Aliart, Jacint Banet, Francesc Ferrés, Joan Folch, Joan Gili, Joan Llargues, Jaume Rusca–, que seguint les seves motivacions personals havien lluitat per la llibertat i per França, es van quedar per sempre a la trinxera.
Vallesans a la Gran Guerra

Imatge de l’exemplar de La Nació del 9 de desembre de 1916. A la imatge inferior esquerra de la portada, el soldat amb el bol de sopa és en Pere Muxinach.

Una imatge de la batalla d’Artois, on hi van deixar la vida un grapat de vallesans.

Una carta del granollerí Jordi Agustí en què destaca la duresa de les trinxeres.

Una postal propagandística de la Unió Catalanista amb Martí i Julià i , a la dreta, Joan Solé i Pla.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara