Epíleg històric de la colla del pa amb tomàquet de la Vall del Tenes

La penya de tertúlia promotora de la Volta en carro als Països Catalans celebra el 40 aniversari homenatjant Jaume Farriol, el seu ideòleg

Joan Subirà (text)

El tomàquet fregat sobre una llesca de pa amb oli i sal ha estat moltes vegades invitació a converses amicals i profitoses en temps de restriccions, retallades, dictadures, dictatoves o altres restrenyiments oficials i obligatoris. Els habitants vallesans, forts i sans, de Lliçà d`Amunt, de la Vall del Tenes i la rodalia geogràfica o ambiental sabíem per experiència quins aliments culturals, democràtics, històrics, histriònics, seriosos i/o humorístics hi havíem descobert. Perquè, com deia el nostre himne patriòtic del segle passat “Som de la Vall del Tenes”, “aquí hi mana el poble, no les autoritats!”. Permeteu-me, doncs, que em remunti cap a l'any 1972 a l’origen del pamtomàquet dels sopars “del cruse”, altrament anomenat crus o cruç en catanyol i, actualment, “cruïlla”.
A l’encreuament de les dues carreteres que unien o separaven Granollers de Caldes de Montbui amb la que va de Lliçà per anar a Santa Eulàlia de Ronçana, hi havia l’esca del pecat. Era una guingueta, restaurantet o abeurador on els motoritzats hi solien fer el traguinyol i canviar l’aigua de les olives. L’indret s’havia retolat amb el nom d’El Cruce, en castellà oficial tal com tocava. Era el temps dels últims espeternecs del règim franquista. Més endavant es va canviar el topònim per catalanitzar-lo amb el cultisme de La Cruïlla.
Entre els clients de l’abeurador, hi havia la brigada motoritzada dels agents de trànsit (de la Benemérita). A quatre passes de la cruïlla, els guàrdies tenien a l’abast uns mecànics de cotxes, motos, tractors, camions i altres automòbils (del Garatge Nadal), que també els demanaven reparacions dels vehicles. Entre avaria i reparació, guàrdies i mecànics solien fer-la petar i es tenien una certa amistat, malgrat que fossin agents de la crosta. La simpatia amb els vestits de verd que no madura esdevenia una mena d’assegurança contra l’agressió de multes governatives d’aquells temps de transició i de canvi.
De mica en mica es va anar eixamplant la tolerància oficial i la gosadia dels tertulians de cada pamtomàquet. Es va passar de sopar per discutir si s’havia de dir Llissà de Munt o Lliçà d’Amunt. O de si s’hi podien fer uns Pastorets tunejats i sense escenari. O bé de representar-hi una obra teatral de Ionescu –sense aprendre-se’n el text de memòria– només amb una senzilla lectura de cada personatge.
En diades assenyalades de festes i commemoracions cíviques o religioses, la màniga ampla es va anar eixamplant. Es van fer paròdies de programes de ràdio o de televisió, amb decorats o sense, amb disfresses o tal com raja. En projectaven els canvis i progressos pantomaquers els capdavanters ideològics de la colla: l’infatigable Jaume Farriol i el seu braç dret Isidre Ballester. Els secundaven una munió de voluntaris de totes edats, veterans i joves, mascles i fèmines o criatures.
La colla del pa amb tomàquet va impulsar activitats tan sonades com la Proclamació de l’Autonomia de la Vall del Tenes, amb la constitució del seu propi govern (1976); la representació de l'obra teatral Botiflers i ceballuts (1978); l'organització de la Volta en carro als Països Catalans (1978); les 24 Hores de resistència en ciclomotor de la Vall del Tenes (1979); el premi Gamarús D'or; la proclamació de la Independència de la Vall del Tenes (1982)...

La solemne proclamació d’independència
Amb aquest ambient, no va ser gaire difícil que, ja en temps d’autonomia política, la colla del pamtomàquet planifiqués una proclamació de la independència de la Vall del Tenes. Va ser una nit de somni vivent. S’havien escollit una dotzena de persones perquè representessin els ministres o ministresses de cada ram. No hi faltava el ministre de marina, encarregat de gestionar la construcció d’un canal soterrat fins a Arenys de Mar, on es bastiria el port mediterrani de la Vall tenàcia. Tampoc s’oblidava la necessitat d’augmentar la superfície agrícola mitjançant l’excavació d’un soterrani per plantar-hi cols i patates, faves i pèsols i julivert dos o tres pams sota terra.
El dia de proclamació de la independència de la Vall, els dotze ministres es traslladaren amb dotze taxis negres, de luxe, llogats –amb xofer i tot– a Granollers. Els cotxes amb ministre es van concentrar a l’esplanada de la fàbrica de Pinsos Relats, a Lliçà d’Amunt. Al darrer cotxe hi anava el president del consell de ministres, el molt honorable banyolí Jaume Farriol. El cotxes anaven avançant des de can Relats cap a la cruïlla, guarnida amb llums, banderes, flors, serpentines, confetti i tutti quanti. Els hi esperaven un parell o tres de centenars d’espectadors que s’imaginaven que el somni indepe ja era realitat. El xou va durar un parell d’hores llargues i denses, tal com corresponia a l’esdeveniment.
A part de la proclamació d’independència, una pamtomacada monumental va durar tres mesos seguits. Un viatge de quatre carros de pagès, que formaven una rècula ambulant per totes i cada una de les comarques catalanoparlants de la Catalunya històrica. Amb cada carro hi pelegrinava una família sencera, amb criatures i tot. Per cada setmana del viatge triomfal hi havia quatre famílies diferents. Havien d’aprendre a conduir el carro respectiu i fer-lo arribar al terme següent. Només van trobar un obstacle: un piquet d’oposició en arribar a Traiguera, al començament de l’itinerari pel País Valencià. Un grup de blaveros radicals i provocadors els volien tallar el pas amb amenaces d’esvalotar els cavalls i fer-los desbocar. No hi va haver més solució que buidar els carros al poble més al sud de Catalunya i encabir els viatgers dins sengles automòbils, per anar a visitar les comarques de l’antic regne de València jaumeprimerenca.
Havent complimentat els amics que els preparaven rebudes triomfals al final de cada etapa, van embarcar un dels èpics carros –sense el cavall respectiu– en un port d’Alacant. D’allí fins a l’illa de la Calma, quatre famílies en un sol carro es va passejar per s'illa Major fins acabar l’itinerari a pas de pagès i amb un cavall balear prestat.

L’apoteosi final de la Volta en carro
L'èxit de la Volta en carro als Països Catalans s’anava immortalitzant amb diversos reportatges dels periodistes catalans. Fins que va arribar el dia de la cloenda. Era, si fa no fa, el mes d’octubre del 1978. Els promotors van convocar un aplec de tots els viatgers i entusiastes de la volta per etapes. Els invitaven al camp de blat segat més a prop de la Cruïlla, on havien plantat dos envelats immensos. Hi van ser presents els dos caps de llista política que es preveia que tindrien més vots en els comicis imminents. També d’altres polítics i personalitats de tots colors hi van fer cap. Després de la Volta en carro a totes les comarques catalanoparlants, peninsulars o illenques, els del pamtomàquet no van parar. En un àmbit internacional i europeu, cal esmentar una cursa esportiva motoritzada: la París-Lliçà d'Amunt amb ciclomotor, coincidint amb les I 24 Hores de Resistència amb Ciclomotor de la Vall del Tenes, que ja han superat les trenta edicions. Com en una paròdia de les París-Dakar d‘aquell temps, circulaven dia i nit per arribar primers des de la vora del Sena fins a la vora del Tenes. Hi havia relleus de conductors perquè descansessin mentre un altre Sito Pons es posava al manillar. A l’arribada del campió a la Vall del Tenes, l'esperava una immensa multitud (...!) per aplaudir-lo.
Anys abans, una altra epopeia, més teatral, va ser la sèrie de representacions d’una mena d’òpera bufa titulada Botiflers i Ceballuts. L’havia escrita l’imprescindible Jaume Farriol amb un altre dels pamtomaquers. Hi actuava una munió d’actors afeccionats i entusiastes vallesans. Se’n van fer diverses representacions en teatres de Lliçà d’Amunt, Caldes i altres poblacions. Tot plegat anava fent bullir reivindicacions autòctones enfront de la marginació centralista.
Amb discursos, cants i pancartes adients i satisfaccions de tota mena semblava que l’autonomia ja fos independència. Però les negatives de Madrid han anat refredant els ànims durant aquests trenta anys i escaig posteriors. Però val la pena recordar-ho ara que en fa uns quaranta que estem esperant el “dia de” de la Vall d’Antenes parabòliques i estelades!
Tanmateix, sense el Jaume Farriol... que era el nostre far i oli de màquines, amb pamtomàquet o sense. Un Jaume Farriol i Montserrat (Banyoles 1932-2003), escriptor polifacètic, promotor de la Crida a la Solidaritat i president una bona colla d'anys del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacionals (CIEMEN), que va ser el principal ideòleg de la colla del pa amb tomàquet i el sempre indiscutit Primer Ministre del Govern de la Vall del Tenes. El 13 de juny passat la colla del pa amb tomàquet li va retre un homenatge antològic coincidint amb la commemoració del seu quarantè aniversari.
Epíleg històric de la colla  del pa amb tomàquet  de la Vall del Tenes

A la imatge, Jaume Farriol, al mig, envoltat de la seva dona, l’Angelina Tarafa i Joan Cabot, en un acte de la Colla del pa amb tomàquet.

Paròdies i festes com la representació d’obres de teatre originals (representació de Botiflers i ceballuts).

Més recentment, els ministres de la Vall del Tenes en l’homentage a Jaume Farriol del dia 13 de juny d’enguany.

L’activitat, ben diversa, de la Colla incloïa xerrades (com la protagonitzada pel polític granollerí Josep Verde Aldea).

Una imatge de les 24 hores de resistència en ciclomotors.

Una imatge ben evocadora de la volta en carro als Països Catalans.

Jaume Farriol, l’ànima de la colla del Pa amb tomàquet

En una entrevista de l'any 1985 al setmanari Plaça Gran, feta per Vicenç Relats, Jaume Farriol explicava l’essència del Pa amb tomàquet: "Amb tota la utopia i conya d'aquests muntatges ficticis, la Vall del Tenes reprodueix a petita escala unes tendències generals a Catalunya, anant a l'avançada. L'any 76 la proclamació de l'Estatut de la Vall del Tenes era una avançada del de Catalunya. Teníem molt en compte –jo particularment sempre hi he tingut molt interès– de no fer res que no tingués un sentit ben clar: amb tota aquella gran conya, en el fons, hi havia una lliçó de didàctica, de parlar i exalçar l'autogovern a la gent que venia al Pa amb Tomàquet. I quan en sortia deia: "llàstima que no sigui de veritat tot això!" Era fer sentir el gust per l'autogovern" (...) "No vam tenir bandera pròpia perquè vam agafar com a nostra la bandera catalana. En la proclamació de la independència de la Vall del Tenes vam hissar la bandera catalana perquè això reproduïa a petita escala altres aspiracions."

El govern de la Vall del Tenes, amb Jaume Farriol, membres del govern de la Vall del Tenes, pilots, acompanyants i l’alcalde de Montmartre, a sota de la Tour Eiffel, a París, en motiu de la vinguda d’un ciclomotor des de París fins a la Lliçà d’Amunt que es va fer simultàniament amb la primera edició de les 24 hores de resistència en ciclomotor.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara