La Fàbrica vella de Bigues

Convertida avui en l'Hotel el Molí de la Torre, la vella nau industrial tèxtil va donar feina a moltes generacions de veïns del poble fins a la segona meitat del segle passat

Núria Bellavista (text)

La Fàbrica Vella és un edifici industrial especialment emblemàtic de Bigues, que va incidir fortament en la vida econòmica i laboral del poble des de mitjan segle xix i fins ben entrada la segona meitat del segle passat, ja que van ser moltes les generacions d'homes i dones –i també d'infants– que hi van treballar, sobretot en el sector del tèxtil.
Situada al marge dret de la riera Tenes, mirant cap al mar, la trajectòria d’aquesta fàbrica és molt semblant a la que van experimentar les de tot Catalunya durant el segle xix. Llavors es buscaven molins fariners edificats al costat dels rius per aprofitar la força motriu de l’aigua per fer anar una filatura. Va ser d’aquesta manera com el Molí fariner de la Torre del Prat va convertir-se en una fàbrica de filats.
Aquest conjunt arquitectònic és el principal exponent de l'antic patrimoni industrial del municipi de Bigues i Riells. El seu recorregut històric és molt interessant ja que la seva petjada es pot resseguir des de l'any 1156, quan era un molí fariner, fins que va tancar l'any 1962 com a fàbrica tèxtil, passant per les èpoques en què va conviure amb un molí polvorer i un molí bataner. Actualment, és un espai ben cuidat convertit en un hotel rural. Fins i tot, li ha canviat el nom i ha passat a anomenar-se el Molí de la Torre, en homenatge als seus orígens.
L’edifici de la fàbrica va formar part amb el temps d’un conjunt històric situat al barri del Rieral de Bigues: la bassa adjacent, la casa del Molinet, la Porteria o casa de la Fàbrica i la casa de la Polvoreria. Més tard es van construir també dos barris de cases per als treballadors de la fàbrica: el de la plaça de la Fruita, can Cirera, ca l’Aubercoch, can Pinyol, ca la Montserrat, can Mujal i les del barri Montserrat. D’aquestes, tan sols se’n van acabar tres, una va ser la del Sr. Llobet, Miquel Llobet i Casas, conegut per a tothom com el director de la Fàbrica Vella.

La riera Atenas
L'existència de la fàbrica es troba documentada des de 1846 al llibre Diccionario Geográfico Estadístico Histórico de España y sus posiciones de Ultramar, de Pascual Madoz, que deixa escrit “...un batan y una fabrica de hilados, impulsada todo por la riera (Atenas)...” Amb la presència de la paraula “impulsada” assenyala que hi ha algun mecanisme (turbina) que acciona la màquina fabril. De fet, ja no es parla de filoses manuals fent fil escampades per les cases, sinó d’una manufactura concentrada en un espai gran. En conseqüència, apareix una nova situació laboral: l’arribada de gent forana que domina la nova tecnologia i la creació de llocs remunerats a jornalers i fabricantes. Evidentment, la Fàbrica va ser una indústria molt avançada en el seu temps: manufacturava amb telers mecànics. La Fàbrica Vella es dedicava al tissatge del fil de cotó, és a dir, feia tot el procés des de rebre la troca de fil fins la sortida de la peça teixida llesta per comercialitzar al magatzem de Barcelona. Segons les èpoques, la fàbrica treballava a mans, és a dir que es teixia per a altres amb maquinària i esforç propi a canvi d’un preu establert per tros, i també a trossos o a preu fet, que es cobrava per la feina feta. D’aquesta manera es guanyava més que anant a jornal i l’empraven les dones que més manya tenien a l’hora de teixir metres de roba.
Els articles que sortien manufacturats eren llençols de cànem (bri), fil blanc i de color , lona prima i gruixuda, drils, raiadillo, roba de maleta, roba texana, nipó, trajes de gal·les, pota de gall, sarges fines, viscosilles, chester, lligacames... També durant una època, van fer motxilles i cartutxeres pels milicians de la Guerra Civil i un llarg etcètera.

El dia a dia de les fabricantes
Anar a la fàbrica va ser una expressió molt utilitzada, que va definir el tarannàde la població durant molts anys. Era normal i totalment assumit que les dones, noies i nenes, anessin a la fàbrica, i els homes s’ocupessin de la terra. Almenys, es podien comprar el llençol del casament.
Algunes fabricantes vivien molt lluny i feien fins a dues hores o més de caminada fins arribar a la fàbrica. Durant el trajecte, s’anaven trobant als encreuaments dels camins i es formaven colles de noies i dones que es feien companyia les unes a les altres. Des del poble es veia una filera de llums que es movien en direcció a la fàbrica i se sentia tot de càntics i rialles al pas de les fabricantes. Era una referència horària per la gent del poble. Moltes es portaven el dinar que s’escalfaven al voltant de la caldera del motor, de l’estufa o bé al Molinet, ca la Montserrat, ca l’Aubercoch, etc. D’altres, enfilaven cap a casa, i a mig camí, es trobaven amb algú de la família que els portava el dinar o bé el nadó, si es donava el cas. Llavors li donaven de mamar, dinaven junts, i se’n tornaven, un cap a casa i l’altre cap a la fàbrica.
La Fàbrica vella de Bigues

Imatge de la Fàbrica vella de Bigues feta a mitjan dels cinqunata (reproduïda en una postal de l’època). Foto: Hotel Molí de la Torre.

Una imatge del pont de la fàbrica amb treballadores. Foto: J. M, reproruïda en una postal.

Vista actual de la Fàbrica vella de Bigues. Foto: Hotel Molí de la Torre.

Vuit raons socials regentant una mateixa fàbrica

L’ús industrial de la Fàbrica Vella de Bigues va estar regentat en vuit etapes, en funció de les diverses societats que la van gestionar, que són les següents:
La “Brunet & Serrat y Cª” va gestionar la fàbrica entre 1850 i 1860, espai de temps documentat durant el qual aquesta societat tenia 140 telers a mà a Granollers i 30 de mecànics a Bigues. Es dedicaven a la producció de fil i teixits de lli i de cànem i comercialitzaven la producció al carrer del Carme, núm.10 de Barcelona.
La família Torras es va moure per la fàbrica entre el 1865 i 1871. Primer va ser Esteve Torras i Serra qui vivia a Bigues, juntament amb Joan Ribalaigua i Fort, natural de Llívia i amb interessos comercials a Campdevànol, els quals van "llogar les parets" a Pau Guasch i Serra, de Parets. Donen d’alta 196 fusos i 4 telers de cànem, la qual cosa indica que estava filant i teixint. Més tard, seran els seus germans, Francisco i Pau Torras i Serra de Granollers, associats amb la família Umbert de Sant Feliu de Codines, els que fabricaran a la fàbrica. És l’època en què, segons el contracte de lloguer, es va posar la segona turbina, donant més capacitat de producció. Els productes manufacturats es venien al carrer Alt de Sant Pere, núm. 6, de Barcelona.
Els Umbert i Joan Cirera van ser presents a la fàbrica entre 1872 i 1894. Enric Umbert i Roca (avi), Esteve Umbert i Ventura (fill) i Enric Umbert i Corderes (nét) configuren la línia familiar que es queda a Bigues. En canvi, Josep Umbert i Ventura va seguir cap a Granollers. Es va netejar i engrandir la bassa (any 1878) fins al límit actual, arran del camí del Molinet, donant més capacitat d’emmagatzematge d’aigua. Més endavant, un petit inventari de la Fàbrica feia constar l'existència d’un embarrat que va ser portat de Granollers i transportat pel Flixer. Finalment, també es va fer un transport de vuit telers de Barcelona a Granollers, i d’aquí a Bigues, que els va costar 30 duros. Cap al 1890, en un inventari de la família, consta que a Bigues treballaven amb 36 telers mecànics.
“Juan Cirera y Compañia” va manufacturar a la fàbrica entre 1896 i 1901. Joan Cirera era un comerciant de teixits natural de Vic, veí de Prats de Lluçanès i resident a Barcelona, que venia la producció de Bigues, Sant Feliu de Codines i Prats de Lluçanès a la capital, al carrer Méndez Núñez, número 13. Va ser un període conflictiu ja que el 10 de gener de 1896 s'hi va registrar una vaga dels treballadors que va durar vuit dies.
L’única fotografia dels treballadors de la Fàbrica és datada pels volts del 1900 i resulta un document molt important per aquesta història. Hi ha setanta-una persones entre homes, dones, nens i nenes, dels quals se n’han pogut reconèixer trenta, totes amb la seva història particular.
“Vda y Hermano de Juan Cirera” és la societat que va portar la gestió en el període 1902-1911. Llavors a la fàbrica hi treballaven seixanta-una persones, feien servir un motor de dotze cavalls i tenien electricitat generada per si mateixa amb l’ajut de les dues turbines.
El 28 de juliol de 1909, coincidint amb la Setmana Tràgica que va viure Barcelona, un piquet de treballadors arribats de la ciutat van fer presència a la fàbrica i van obligar els treballadors a tancar-la. Segons un comunicat de l’Ajuntament, van quedar sense feina uns noranta obrers.
La “Cirera & Umbert” va agafar el relleu industrial entre els anys 1912 i 1922. La fàbrica de l’Umbert i del Cirera a Bigues i a Sant Feliu de Codines és encara recordada en l'imaginari de les generacions més antigues del municipi. En aquells moments tenien seixanta-tres telers mecànics funcionant. Entre 1916 i 1918 van demanar per entrar a treballar a la fàbrica un total de cinquanta-dues persones, tant de Bigues com de Riells. En Francisco Valls i Argemí n’era el director, el qual, juntament amb en Josep Umbert i Rosás, entre altres personalitats, van col·laborar en l’adquisició i muntatge del rellotge i les campanes del campanar de Sant Pere de Bigues, el 1919.
La “Sociedad Española de Tejidos” és qui va dur-ne la gestió entre els anys 1922 i 1928, encara amb la família Umbert Corderas. Entre Sant Feliu de Codines i Bigues tenien en marxa 412 telers. Confeccionen vànoves i altres mercaderies. Es va construir la palanca o passera per fer més fàcil l’accés a peu cap a la feina. Llavors ja es batallava amb l’escassetat d’aigua de la riera Tenes, les avaries de la maquinària i amb les males comunicacions viàries. Tot plegat va fer que s’iniciés un declivi productiu inexorable i que prengués més importància la fàbrica nova construïda a Sant Feliu de Codines, la que va ser coneguda com la fàbrica de l'Umbert o la Española. La Fàbrica de Bigues es tancava el desembre de 1928 i va quedar abandonada fins que dos anys després, el 1930, se'n va fer càrrec la societat “J. Puig”.
La “J. Puig” va arribar a Bigues l’estiu de 1930, procedent del Masnou, concretament de “La Industria Lonera, S.A”, de la mà dels germans Puig Marcó. Josep Puig Marcó serà qui portarà la gestió de la fàbrica juntament amb Benito Bernadás i Jesús Pullés. D’altra banda, Joan Puig Marcó va ser qui es va dedicar especialment a l’aspecte de direcció comercial i a la gestió patrimonial i urbanística, comprant uns terrenys del pla de can Pruna i edificant unes cases pels treballadors. Paral·lelament es van fer obres importants a l’edifici; amb el pont de la Fàbrica ja construït, es van poder fer servir els camions per al transport de les mercaderies. Els nous llogaters de la fàbrica van portar a Bigues personal de confiança procedent de la dissolta raó social de La Lonera (can Xala) del Masnou. La primera remesa de peces teixides que va sortir cap a Barcelona va ser el 3 de novembre de 1930.
En definitiva, Bigues era un poble ben viu, que només els anys de la Guerra Civil va anar a mig gas. Durant aquell conflicte bèl·lic, per poder pagar els sous, la fàbrica va emetre una moneda de llautó (pellofa) d’ús intern equivalent a 25 cèntims. Quan en reunien quatre peces, podien canviar-les per una pesseta.
Finalment, la “Puig, Pullés y Bernadàs” va ser la darrera raó social que va tenir la fàbrica, entre els anys 1945 al 1962. Aquesta societat és la successora dels socis de la societat J. Puig i continuadora de la fabricació de teixits iniciada a l’anterior període. Tenia en marxa 64 telers, i al subterrani n’hi havia quatre de molt grans per teixir llençols. Va tancar, oficialment, el 21 de desembre de 1962. Més de 100 anys d’ús tèxtil de l’edifici de la Fàbrica Vella.

Una imatge de l’any 1900 dels treballadors i treballadores de la fàbrica. Foto: Arxiu familiar de can Roger

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara