Núria Bosch

De can Tasar al Consell de Transició Nacional

Ramon Vilageliu (text) , Marta Vilageliu i Arnella (fotografies)

Les cases, totes les cases, s’han de portar bé. S’han d’administrar amb saviesa, sabent amb què es compta i, mai, no estirar més el braç que la màniga. I d’això se n’encarrega l’economia, un concepte nascut de l’etern emmirallament amb les llengües clàssiques i que, en grec antic –d’on ve la paraula–, vindria a dir “l’administració de la casa”. Ara, la qüestió econòmica omple pàgines i pàgines dels diaris i, sacralitzada, esdevé una mena d’oracle que, en mans de les persones especialistes, acaba sent un cafarnaüm: que si l’índex de preu al consum, que si el deute exterior, que si l’espoli fiscal, etc.
“L’economia és una ciència social i, per tant, s’ha d’enfocar sempre des d’aquest punt de vista del bé comú” diu l’eminent economista vallesana Núria Bosch. Bigatana de naixement, la Núria de can Tasar, (la seva mare va néixer a la casa que havia aixecat el seu besavi Baltasar, en Tasar, per la resta de convilatans, a Bigues) és una reconeguda especialista en economia pública i explica que, sovint, les pulsions de l’economia s’han de buscar en factors ben diversos, “l’economia té molt de sociologia i de psicologia: per exemple, el factor psicològic de voler millorar és molt important a l’hora de fer una bona anàlisi econòmica”, diu. Tampoc es pot entendre, actualment, cap informe econòmic que no inclogui factors com Internet, pràcticament inexistent fa deu anys.

Economista vocacional
Núria Bosch va iniciar el seu trajecte acadèmic en el món de l’economia seduïda per la possibilitat que li oferia aquesta matèria de poder utilitzar les matemàtiques, la seva dèria, com a instrument. “Vaig pensar que l’economia exigeix un instrumental matemàtic evident, però no pas en el seu vessant més abstracte sinó com a eina que et fa tocar de peus a terra”, indica, rememorant aquesta tria. “Vaig anar gratant dins meu i vaig trobar la meva vocació”, diu quan explica que va decidir-se per l’economia després d’excloure la possibilitat d’estudiar física, arquitectura o matemàtiques.
De fet, no es tractava pas de seguir les passes d’alguna persona, d’algun referent d’aquest món de l’economia, que l’hagués enlluernat. Va ser un cas d’intuïció pura pel món universitari i de la investigació. I per la macroeconomia.

Terra d’empreses
Perquè, de microeconomia, prou que en tenia a casa. El seu pare havia estat director de l’antiga fàbrica tèxtil de Bigues (vegeu la pàgina 154 d’aquesta mateixa edició) durant els anys cinquanta i, més tard, amb el seu germà havia fundat la seva pròpia fàbrica que, durant anys, va donar feina a unes trenta-cinc persones. “Però ni a les meves cosines ni a mi no ens feia peça el món empresarial”, explica. “M’agrada la macroeconomia” i, dins d’aquest àmbit, allunyat de la concreció empresarial, “m’he especialitzat en economia pública”. Així, just quan estava enllestint la llicenciatura en econòmiques i empresarials i ja estava buscant feina, “el director del departament em va oferir la possibilitat de continuar en el món acadèmic, fer el doctorat i començar a treballar a la Universitat de Barcelona”. I així va ser. La universitat, els lligams de coneixement amb altres centres internacionals, la necessitat d’investigar i, esclar, de presentar el fruit d’aquests treballs li han anat donant un relleu internacional que ella viu amb una monolítica humilitat. Tot i això, treballs com la coedició del monumental The political economy of inter-regional fiscal flows (2010), la publicació d’articles i investigacions en publicacions de gran volada com Public Finance Review o Local Government Studies, o llibres com 12 arguments econòmics per a la independència, són testimoni de la feina i el pensament esmolat d’aquesta vallesana que, tot i això, segueix impartint classes d’hisenda pública al grau, i de federalisme fiscal al màster del seu departament. Els seus articles al diari Ara també l’acosten a un lector que, ara més que mai, necessita referents que expliquin planerament el perquè de la crisi o els camins per superar-la, i que aclareixin els interrogants econòmics del procés nacional i que, massa sovint, s’utilitzen per inquietar la gent.

Procés nacional
D’aquesta manera, tot i la seva coneguda passió per les matemàtiques, es queixa que “en els darrers anys s’havia tendit molt a matematitzar l’economia i, en canvi, no es pot fer un model matemàtic que serveixi per preveure l’evolució futura de l’economia, perquè hi ha tantes variables que provenen de la incertesa i la mal·leabilitat de la humanitat que no ens podem refiar de models que no els tinguin en compte. I la humanitat és inanalitzable en termes matemàtics”. En canvi, sí que es veu amb cor de dir que “el model productiu català, la nostra estructura econòmica, funciona. Així, la gran riquesa del nostre país és el teixit productiu de la petita i mitjana empresa, i la fal·lera per millorar que sempre ha tingut.” Cal dir que el compromís de Núria Bosch amb el procés cap a la independència de Catalunya és ben clar i indica com, a les antípodes del seu pensament, “el procés de recentralització en què estem submesos en els darrers anys és molt gran i molt important”. Ho explica amb dades que són fruit de l’estudi i no pas de posicions prèvies. “No creuen en les administracions subcentrals, creuen en un estat gran, potent, únic”, diu.
Com a vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, té una visió optimista de tot el procés i confirma que “els membres Consell encapçalat per Carles Viver i Pi-Sunyer hem treballat amb tota llibertat, ho hem fet amb molt d’orgull i ha estat una satisfacció ben gran”. Apuntem la seva recepta pel nostre futur estat: superar el model espanyol i ser “descentralitzats i, per tant, eficients com Dinamarca”. Ho diu la Núria de can Tasar.
Núria Bosch

Núria Bosch, enriolada, amb els Cingles de Bertí i Puiggraciós al fons, pels voltants de Bigues i Riells.

Referent de l’economia descentralitzada. Núria Bosch i Roca, nascuda a Bigues (1955), és catedràtica d'economia pública i directora d’aquest de­partament de la Universitat de Barcelona, Alhora, i entre d’altres capteniments, és directora de la Càtedra de Federalisme Fiscal de l’Institut d’Economia de Barcelona (centre de recerca en economia aplicada de la Universitat de Barcelona) i gran defensora de l’eficiència de la descentralització de l’economia. Es tracta de tot un referent de la ciència econòmica actual, que ella defineix com “la ciència que administra els recursos escassos”. De trajectòria rutilant és, a més, la vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional des de l’abril de 2013. Una autoritat del món acadèmic.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara