Han quedat enrera personatges de la talla de Petrarca (1304-1374) que, en pujar al cim del discret Mont Ventós, s’avergonyeix d’haver sortit a admirar la bellesa de la natura quan ell sap que el que busca es troba al seu interior. Durant cinc-cents anys més la muntanya formarà part d’un continent oblidat, poblat per personatges estrafets i feres ferotges com el drac que Pere el Gran havia trobat en la seva ascensió al Canigó. Però a poc a poc, a partir del segle xviii, les elits il·lustrades europees comencen a acostar-se i a descobrir els Alps i, dècades més tard, els Pirineus Centrals. Els viatgers de la Il·lustració es varen acostar a les muntanyes amb interessos científics i després d’ells s’hi acostaren els nous viatgers romàntics.
A Catalunya, des de mitjan segle xix anem trobant algunes manifestacions clarament excursionistes, tot i que no és fins als anys setanta que es constitueix una desconeguda Societat X, precedent de l’arrel més pregona de l’arbre excursionista català: l’ Associació Catalanista d’Excursions Científiques (fundada a Barcelona el 1876). La seva finalitat és molt clara: “Investigar tot quant meresca la preferent atenció baix los conceptes científich, literari y artístic en nostra benvolguda terra”. És clar que, per la seva proximitat a la capital catalana, les terres vallesanes varen rebre successives visites dels primers excursionistes. Aquests, per preparar les sortides, comptaven amb les informacions que podien recollir dels erudits locals vallesans, molts dels quals es convertiren en socis delegats de l’entitat barcelonina.

Excursionisme recercaire i d’altres
No val la pena refer la història de l’evolució de la Catalanista fins que l’any 1891 es converteix en el Centre Excursionista de Catalunya, com tampoc no és el lloc per fer un repàs de la nòmina d’excursionistes delegats que totes aquestes associacions tenien en les nostres terres. Segurament en tindrem prou d’apuntar que gràcies a ells varen anar apareixent entitats excursionistes a diferents ciutats vallesanes. Però deixem-ho clar d’entrada: al costat d’aquest excursionisme recercaire, investigador i lletraferit hi havia hagut un altre tipus de sortides que –a causa dels seus objectius– han estat sovint oblidats en les històries “oficials” del nostre excursionisme. En aquest sentit, recordem el cas de la granollerina Societat Incògnita Excursionista (1889), de la qual coneixem algunes excursions que ens han permès afirmar que el seu excursionisme no tenia cap relació amb la imatge que històricament hem consensuat que tenia l’excursionisme català. Recordem-ho i deixem-ho clar, no només per rigor històric, sinó per entendre el que passarà més endavant.

El segle dels canvis
L’arribada del segle xx durà diversos canvis transcendentals a les entitats excursionistes, alguns dels quals seran ben coneguts i altres encara avui dia només han estat insinuats en comptades publicacions.
El primer d’aquests canvis serà la conversió de l’excursionisme en una activitat cada cop més esportiva o, potser millor dit, en un conjunt d’activitats de caire esportiu vinculades inicialment a l’excursionisme. És en aquest sentit que l’excursionisme es convertirà en bressol d’activitats com el tir amb arc, l’atletisme, la columbofília, el ciclisme i altres esports que finalment s’han independitzat de les entitats mares. Un dels casos més clars és l’esquí, iniciat a principis de segle xx molt a prop de casa nostra –als contraforts del Montseny que miren cap al Vallès. L’esquí s’anirà desenvolupant fins a dividir-se en dues pràctiques diferenciades acollides a partir dels anys trenta en dues federacions diferents: l’esquí de muntanya, per una banda, i l’esquí alpí, de l’altra.
El mateix camí varen seguir les curses de muntanya, la primera de les quals va tenir lloc el 1912, que encara avui dia pengen amb una cama a la federació d’Atletisme i una altra a la de Muntanya. I també l’escalada, que si no s’ha independitzat en una federació diferent ha estat pels moviments preventius duts a terme tant per la FEEC com per la FEDME no fa massa dècades. El càmping va viure una situació semblant, però ens interessa no dir-ne res fins més endavant.
En altres casos, la vinculació amb esbarts, colles sardanistes i altres agrupacions de l’anomenada cultura popular ha estat tan intensa que han compartit entitats, seus, associats i anhels culturals i patriòtics.
El segon gran canvi que va dur l’arribada del segle xx va ser l’obertura a col·lectius que fins llavors només havien participat en el món excursionista de manera tangencial o pràcticament residual. En primer lloc, l’aprovació del descans dominical (1904) permetia que àmplies capes de població poguessin sortir d’excursió durant les hores del diumenge. Més endavant es produirà el segon gran canvi en aquest sentit: l’alliberament per a l’oci de les activitats dutes a terme els dissabtes, primer a la tarda i després al matí. De tota manera, un dels col·lectius més donats a anar d’excursió –els dependents del comerç– tindran reiterats problemes per aconseguir dur a la pràctica allò que la legislació els garantia. A aquest canvi cal afegir-hi la implantació progressiva de nous mitjans de comunicació: de l’extensió de les xarxes de ferrocarril es va passar a les línies d’autocar i d’aquestes als automòbils privats (motos primer i cotxes finalment).

El paper de les dones
Un segon grup que va posar el peu dins de les entitats excursionistes varen ser les dones. La participació femenina en el món excursionista és una realitat que tot just compleix cent anys. És cert que algunes dones –com Maria del Pilar Maspons i Labrós– havien treballat en el si de les primeres entitats excursionistes, però semblava que el seu paper fos reservat exclusivament a la recerca folklòrica. Amb l’arribada de l’esport per l’esport –sobretot amb els esports de neu–, allà als anys deu i vint del segle passat, les dones varen entrar al món excursionista, començaren a esquiar, a conquerir els cims més alts del país (l’any 1902 Teresa Mestre pujava amb el seu marit al cim de l’Aneto) i a deixar-se retratar per donar-nos-en constància.
Tots aquests canvis socials varen fer que arreu de Catalunya apareguessin noves entitats excursionistes i que nasqués així un excursionisme de barri, més popular, i un excursionisme esportiu que no sempre encaixava en les entitats tradicionals. El context polític d’un país que no va poder celebrar el bicentenari de la seva derrota i la traïció de Primo de Rivera varen donar color polític a les noves entitats excursionistes, moltes de les quals varen deixar de banda la tradicional actitud apolítica que havia estat essencial en la consolidació del moviment durant les seves primeres dècades de vida.

Reivindicació nacional
Ja en la celebració del primer Onze de Setembre (1886) es va prohibir el sermó que Jaume Collell –fundador més endavant del Centre Excursionista de Vic– havia de fer a Santa Maria del Mar. Al 1901, a la commemoració trobem, entre altres entitats, una associació que es fa dir Los Montanyenchs, que havia estat creada al 1890 per excursionistes convertits en activistes nacionalistes i que era presidida per Josep Maria Folch i Torres, que va ser detingut junt a una trentena de persones. Pel març de 1922, la tercera excursió col·lectiva de la Lliga de Societats Excursionistes (precedent de la Federació actual) va acabar amb enfrontaments amb la Guàrdia Civil (vegeu el destacat). Amb aquests precedents, la Diada de 1923 –dos dies abans que Primo de Rivera fes el cop d’estat i a la qual participaren moltes entitats excursionistes– es va saldar amb una càrrega contra la multitud, amb nombrosos ferits i vint-i-quatre detencions. Tot va començar quan un grup de persones duien una bandera que, segons el governador civil, no era ni catalana ni espanyola (era l’Estelada). I aquí va començar un dels moments més apassionants i mal coneguts de la història del nostre excursionisme.
Les entitats que més s’havien destacat des del punt de vista nacional varen ser represaliades. Els butlletins excursionistes havien de passar per la censura. El Centre Excursionista els Blaus (nom que els venia de l’origen obrer dels seus socis) es va haver de fer dir "los azules". El Butlletí del Grup Excursionista Mai Enrera, Boletín del Grupo Excursionista Nunca Hacia Atrás. El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya va haver de canviar de nom i la seva insígnia fou perseguida fins a 1925. L’Ateneu Enciclopèdic Popular i la seva Secció d’Excursions varen haver de tancar temporalment i el CADCI ho va ser fins a 1931. El mateix va passar amb els Pomells de Joventut de Josep Maria Folch i Torres. La policia va escorcollar el local del Centre Excursionista Minerva, de la Barceloneta, i l’entitat va ser clausurada perquè tenia les actes redactades en català...
Avui sabem que, a partir dels anys vint, alguns clubs esportius (dedicats principalment al futbol, la natació o l’excursionisme) permeteren l’organització d’alguns dels joves separatistes. Dins del partit Acció Catalana es va crear la Societat d’Estudis Militars (1922), i com a cobertura legal d’aquesta es va constituir el Càmping Club de Catalunya. Abelard Tona –militant de la Societat d’Estudis Militars (SEM) i destacat nacionalista radical– era clar quan deia que "sense adonar-nos-en acabàvem d’iniciar el càmping a Catalunya". Sembla que el Càmping Club havia de cobrir la retirada dels elements de Bandera Negra en un intent d’assassinat d’Alfons XIII a les Rambles. I la tapadora de Bandera Negra va ser un centre excursionista desarticulat al 1925 (vegeu destacat de la pàgina següent). L’excursionista vallesà que era Pau Vila havia assistit a alguna sortida d’instrucció i d’estudi de la SEM i fins i tot és possible que organitzés una excursió del Càmping Club a terres de l’Ebre i una altra a la serra de Busa. El filòleg Joan Coromines també hi va estar implicat. El manual que feia servir la SEM es va publicar al 1924 sota el títol de Marxes i Campaments, a la contraportada de la qual es podia llegir: "La finalitat d’aquestes edicions no és altra que contribuir a la formació i educació del soldat català; desitgem que siguin útils als grups, escamots, i Societats Excursionistes o deportives que’s preocupen de l’organització militar de la nostra joventut." Sembla ser que el llibre Nocions de topografia per a ús i utilitat excursionistes havia estat el manual de pràctiques de la Societat d’Estudis Militars i que els serví per calcular les distàncies i els procediments de tir des de 1925. Aquesta obra va ser escrita per Joan Carreras i Palet i publicada pel Centre Excursionista Rafael Casanova (1927). Tot sembla indicar que Carreras, berguedà format a l’Escola Industrial de Terrassa, "ensenyava a muntar i desmuntar les espoletes de les granades" als membres de la SEM.
Francesc Macià, el futur president de Catalunya, havia pujat al cim de l’Aneto al 1892, quan encara no havia renunciat a la carrera militar al servei de l’exèrcit espanyol. La seva mà dreta, Ventura Gasol, durant l’aplec excursionista de la Pobla de Claramunt (1923), va dir que els excursionistes havien de ser "els capdavanters de l’exèrcit alliberador de Catalunya, portant als més amagats recons de les contrades llunyanes el ressò de patriotisme que avui abranda els cors dels catalans."

Impacte de les dictadures
Acabada la dictadura primoriverista, és el moment de Palestra (1930), un moviment de joventut catalana que promovia una actuació patriòtica i educativa i que va posar en marxa una secció excursionista per ajudar a aconseguir els seus objectius. El seu primer president fou Pompeu Fabra, excursionista practicant i molt conegut en el seu temps per la seva pràctica en el món de l’acampada. S’ha dit que l’Organització Militar Catalana (ORMICA) podia haver estat el braç armat de Palestra, però caldria documentar més a fons aquesta afirmació.
Amb l’arribada de la Guerra Civil, algunes entitats excursionistes varen fer vetllades antifeixistes en les quals es recollien diners que eren enviats al front. Altres excursionistes varen fundar milícies especialitzades en operacions de muntanya (esquí i alta muntanya) o varen intervenir en accions de tipus assistencial prop del front de guerra. En formar-se la columna alpina de Sabadell es va confiscar el material de la majoria dels excursionistes locals i de les entitats: piolets, tendes, paelles, cordes, prismàtics, esquís i bastons, llums d’acetilè, etc. Jaume de Ramon ha dedicat una extensa obra a analitzar el que foren les Milícies Pirinenques, un projecte que va ser molt ben rebut per tot el nacionalisme radical, que va veure en ell una arma per arribar a la presa del poder polític.
El franquisme va representar l’aturada de moltes de les activitats excursionistes, en primer lloc pel nou context polític, però també per la penúria econòmica en què es va viure durant dues dècades. En aquest context, les practiques esportives, especialment l’esquí i l’escalada, són les primeres a desenvolupar-se. Tímidament, les entitats i els seus membres reprenen la implicació social que històricament havien tingut, però el seu grau de bel·ligerància no arriba al nivell que havia assolit anteriorment. Si no fos per les conseqüències que –en aquell context de dictadura– se’n podien derivar, la major part de les accions reivindicatives d’aquest període tenen poca rellevància i transcendència. A poc a poc les entitats aniran recuperant el lloc que els correspon a la societat i, amb la consolidació de la democràcia, apareixeran noves pràctiques, nous actors i actituds diferents.
Els anys vuitanta veuen l’aparició dels anomenats esports de risc, alguns vinculats a l’excursionisme i altres que se’n mantenen al marge o hi tenen una relació ambigua. És l’època de la bicicleta de muntanya, que permet redescobrir els espais periurbans oblidats dècades enrere pel seu deteriorament medioambiental. I també l’època dels esports aquàtics, com el descens d’engorjats, que suposen la conquesta d’una part de la natura que fins llavors s’havia conservat pràcticament verge. Altres activitats viuen canvis importants: es (re)descobreix l’escalada esportiva i competitiva, fins i tot en medi urbà i indoor. Neix, també, l’espeleologia urbana i de competició. I, mentrestant, l’excursionisme científic –pal de paller de les primeres dècades– desapareix i l’excursionisme cultural viu un procés de redefinició, per no dir de desaparició en alguns aspectes concrets (la literatura de muntanya, per exemple).

La gran paradoxa
I en el darrer moment apareix la gran paradoxa: l’excursionisme tradicional es desintegra just en el moment en què hi ha més practicants que mai. El context, però, fa que tot sigui una ombra del que havia estat, i actituds mercantilistes i competitives són a l’ordre del dia. La muntanya, finalment, ven massivament a casa nostra. Els mitjans de comunicació ja no parlen d’expedicions de clubs excursionistes, sinó d’activitats dutes a terme per persones individuals. I, amb l’arribada de les noves tecnologies i les xarxes socials, apareix una nova manera de gestionar la sociabilitat que un moviment social com l’excursionisme sempre ha desenvolupat. No, no és que es pugui anar d’excursió sense sortir de casa: el que està passant és que avui dia es pot anar a la muntanya sense passar per les entitats excursionistes.