Excursionisme, reivindicació nacional, esport, cultura, ciència...

L’excursionisme és fill de la modernitat. D’una humanitat que –com deia Descartes– camina a marxes forçades cap a convertir-se en mestra i posseïdora de la natura

Francesc Roma (text)

Han quedat enrera personatges de la talla de Petrarca (1304-1374) que, en pujar al cim del discret Mont Ventós, s’avergonyeix d’haver sortit a admirar la bellesa de la natura quan ell sap que el que busca es troba al seu interior. Durant cinc-cents anys més la muntanya formarà part d’un continent oblidat, poblat per personatges estrafets i feres ferotges com el drac que Pere el Gran havia trobat en la seva ascensió al Canigó. Però a poc a poc, a partir del segle xviii, les elits il·lustrades europees comencen a acostar-se i a descobrir els Alps i, dècades més tard, els Pirineus Centrals. Els viatgers de la Il·lustració es varen acostar a les muntanyes amb interessos científics i després d’ells s’hi acostaren els nous viatgers romàntics.
A Catalunya, des de mitjan segle xix anem trobant algunes manifestacions clarament excursionistes, tot i que no és fins als anys setanta que es constitueix una desconeguda Societat X, precedent de l’arrel més pregona de l’arbre excursionista català: l’ Associació Catalanista d’Excursions Científiques (fundada a Barcelona el 1876). La seva finalitat és molt clara: “Investigar tot quant meresca la preferent atenció baix los conceptes científich, literari y artístic en nostra benvolguda terra”. És clar que, per la seva proximitat a la capital catalana, les terres vallesanes varen rebre successives visites dels primers excursionistes. Aquests, per preparar les sortides, comptaven amb les informacions que podien recollir dels erudits locals vallesans, molts dels quals es convertiren en socis delegats de l’entitat barcelonina.

Excursionisme recercaire i d’altres
No val la pena refer la història de l’evolució de la Catalanista fins que l’any 1891 es converteix en el Centre Excursionista de Catalunya, com tampoc no és el lloc per fer un repàs de la nòmina d’excursionistes delegats que totes aquestes associacions tenien en les nostres terres. Segurament en tindrem prou d’apuntar que gràcies a ells varen anar apareixent entitats excursionistes a diferents ciutats vallesanes. Però deixem-ho clar d’entrada: al costat d’aquest excursionisme recercaire, investigador i lletraferit hi havia hagut un altre tipus de sortides que –a causa dels seus objectius– han estat sovint oblidats en les històries “oficials” del nostre excursionisme. En aquest sentit, recordem el cas de la granollerina Societat Incògnita Excursionista (1889), de la qual coneixem algunes excursions que ens han permès afirmar que el seu excursionisme no tenia cap relació amb la imatge que històricament hem consensuat que tenia l’excursionisme català. Recordem-ho i deixem-ho clar, no només per rigor històric, sinó per entendre el que passarà més endavant.

El segle dels canvis
L’arribada del segle xx durà diversos canvis transcendentals a les entitats excursionistes, alguns dels quals seran ben coneguts i altres encara avui dia només han estat insinuats en comptades publicacions.
El primer d’aquests canvis serà la conversió de l’excursionisme en una activitat cada cop més esportiva o, potser millor dit, en un conjunt d’activitats de caire esportiu vinculades inicialment a l’excursionisme. És en aquest sentit que l’excursionisme es convertirà en bressol d’activitats com el tir amb arc, l’atletisme, la columbofília, el ciclisme i altres esports que finalment s’han independitzat de les entitats mares. Un dels casos més clars és l’esquí, iniciat a principis de segle xx molt a prop de casa nostra –als contraforts del Montseny que miren cap al Vallès. L’esquí s’anirà desenvolupant fins a dividir-se en dues pràctiques diferenciades acollides a partir dels anys trenta en dues federacions diferents: l’esquí de muntanya, per una banda, i l’esquí alpí, de l’altra.
El mateix camí varen seguir les curses de muntanya, la primera de les quals va tenir lloc el 1912, que encara avui dia pengen amb una cama a la federació d’Atletisme i una altra a la de Muntanya. I també l’escalada, que si no s’ha independitzat en una federació diferent ha estat pels moviments preventius duts a terme tant per la FEEC com per la FEDME no fa massa dècades. El càmping va viure una situació semblant, però ens interessa no dir-ne res fins més endavant.
En altres casos, la vinculació amb esbarts, colles sardanistes i altres agrupacions de l’anomenada cultura popular ha estat tan intensa que han compartit entitats, seus, associats i anhels culturals i patriòtics.
El segon gran canvi que va dur l’arribada del segle xx va ser l’obertura a col·lectius que fins llavors només havien participat en el món excursionista de manera tangencial o pràcticament residual. En primer lloc, l’aprovació del descans dominical (1904) permetia que àmplies capes de població poguessin sortir d’excursió durant les hores del diumenge. Més endavant es produirà el segon gran canvi en aquest sentit: l’alliberament per a l’oci de les activitats dutes a terme els dissabtes, primer a la tarda i després al matí. De tota manera, un dels col·lectius més donats a anar d’excursió –els dependents del comerç– tindran reiterats problemes per aconseguir dur a la pràctica allò que la legislació els garantia. A aquest canvi cal afegir-hi la implantació progressiva de nous mitjans de comunicació: de l’extensió de les xarxes de ferrocarril es va passar a les línies d’autocar i d’aquestes als automòbils privats (motos primer i cotxes finalment).

El paper de les dones
Un segon grup que va posar el peu dins de les entitats excursionistes varen ser les dones. La participació femenina en el món excursionista és una realitat que tot just compleix cent anys. És cert que algunes dones –com Maria del Pilar Maspons i Labrós– havien treballat en el si de les primeres entitats excursionistes, però semblava que el seu paper fos reservat exclusivament a la recerca folklòrica. Amb l’arribada de l’esport per l’esport –sobretot amb els esports de neu–, allà als anys deu i vint del segle passat, les dones varen entrar al món excursionista, començaren a esquiar, a conquerir els cims més alts del país (l’any 1902 Teresa Mestre pujava amb el seu marit al cim de l’Aneto) i a deixar-se retratar per donar-nos-en constància.
Tots aquests canvis socials varen fer que arreu de Catalunya apareguessin noves entitats excursionistes i que nasqués així un excursionisme de barri, més popular, i un excursionisme esportiu que no sempre encaixava en les entitats tradicionals. El context polític d’un país que no va poder celebrar el bicentenari de la seva derrota i la traïció de Primo de Rivera varen donar color polític a les noves entitats excursionistes, moltes de les quals varen deixar de banda la tradicional actitud apolítica que havia estat essencial en la consolidació del moviment durant les seves primeres dècades de vida.

Reivindicació nacional
Ja en la celebració del primer Onze de Setembre (1886) es va prohibir el sermó que Jaume Collell –fundador més endavant del Centre Excursionista de Vic– havia de fer a Santa Maria del Mar. Al 1901, a la commemoració trobem, entre altres entitats, una associació que es fa dir Los Montanyenchs, que havia estat creada al 1890 per excursionistes convertits en activistes nacionalistes i que era presidida per Josep Maria Folch i Torres, que va ser detingut junt a una trentena de persones. Pel març de 1922, la tercera excursió col·lectiva de la Lliga de Societats Excursionistes (precedent de la Federació actual) va acabar amb enfrontaments amb la Guàrdia Civil (vegeu el destacat). Amb aquests precedents, la Diada de 1923 –dos dies abans que Primo de Rivera fes el cop d’estat i a la qual participaren moltes entitats excursionistes– es va saldar amb una càrrega contra la multitud, amb nombrosos ferits i vint-i-quatre detencions. Tot va començar quan un grup de persones duien una bandera que, segons el governador civil, no era ni catalana ni espanyola (era l’Estelada). I aquí va començar un dels moments més apassionants i mal coneguts de la història del nostre excursionisme.
Les entitats que més s’havien destacat des del punt de vista nacional varen ser represaliades. Els butlletins excursionistes havien de passar per la censura. El Centre Excursionista els Blaus (nom que els venia de l’origen obrer dels seus socis) es va haver de fer dir "los azules". El Butlletí del Grup Excursionista Mai Enrera, Boletín del Grupo Excursionista Nunca Hacia Atrás. El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya va haver de canviar de nom i la seva insígnia fou perseguida fins a 1925. L’Ateneu Enciclopèdic Popular i la seva Secció d’Excursions varen haver de tancar temporalment i el CADCI ho va ser fins a 1931. El mateix va passar amb els Pomells de Joventut de Josep Maria Folch i Torres. La policia va escorcollar el local del Centre Excursionista Minerva, de la Barceloneta, i l’entitat va ser clausurada perquè tenia les actes redactades en català...
Avui sabem que, a partir dels anys vint, alguns clubs esportius (dedicats principalment al futbol, la natació o l’excursionisme) permeteren l’organització d’alguns dels joves separatistes. Dins del partit Acció Catalana es va crear la Societat d’Estudis Militars (1922), i com a cobertura legal d’aquesta es va constituir el Càmping Club de Catalunya. Abelard Tona –militant de la Societat d’Estudis Militars (SEM) i destacat nacionalista radical– era clar quan deia que "sense adonar-nos-en acabàvem d’iniciar el càmping a Catalunya". Sembla que el Càmping Club havia de cobrir la retirada dels elements de Bandera Negra en un intent d’assassinat d’Alfons XIII a les Rambles. I la tapadora de Bandera Negra va ser un centre excursionista desarticulat al 1925 (vegeu destacat de la pàgina següent). L’excursionista vallesà que era Pau Vila havia assistit a alguna sortida d’instrucció i d’estudi de la SEM i fins i tot és possible que organitzés una excursió del Càmping Club a terres de l’Ebre i una altra a la serra de Busa. El filòleg Joan Coromines també hi va estar implicat. El manual que feia servir la SEM es va publicar al 1924 sota el títol de Marxes i Campaments, a la contraportada de la qual es podia llegir: "La finalitat d’aquestes edicions no és altra que contribuir a la formació i educació del soldat català; desitgem que siguin útils als grups, escamots, i Societats Excursionistes o deportives que’s preocupen de l’organització militar de la nostra joventut." Sembla ser que el llibre Nocions de topografia per a ús i utilitat excursionistes havia estat el manual de pràctiques de la Societat d’Estudis Militars i que els serví per calcular les distàncies i els procediments de tir des de 1925. Aquesta obra va ser escrita per Joan Carreras i Palet i publicada pel Centre Excursionista Rafael Casanova (1927). Tot sembla indicar que Carreras, berguedà format a l’Escola Industrial de Terrassa, "ensenyava a muntar i desmuntar les espoletes de les granades" als membres de la SEM.
Francesc Macià, el futur president de Catalunya, havia pujat al cim de l’Aneto al 1892, quan encara no havia renunciat a la carrera militar al servei de l’exèrcit espanyol. La seva mà dreta, Ventura Gasol, durant l’aplec excursionista de la Pobla de Claramunt (1923), va dir que els excursionistes havien de ser "els capdavanters de l’exèrcit alliberador de Catalunya, portant als més amagats recons de les contrades llunyanes el ressò de patriotisme que avui abranda els cors dels catalans."

Impacte de les dictadures
Acabada la dictadura primoriverista, és el moment de Palestra (1930), un moviment de joventut catalana que promovia una actuació patriòtica i educativa i que va posar en marxa una secció excursionista per ajudar a aconseguir els seus objectius. El seu primer president fou Pompeu Fabra, excursionista practicant i molt conegut en el seu temps per la seva pràctica en el món de l’acampada. S’ha dit que l’Organització Militar Catalana (ORMICA) podia haver estat el braç armat de Palestra, però caldria documentar més a fons aquesta afirmació.
Amb l’arribada de la Guerra Civil, algunes entitats excursionistes varen fer vetllades antifeixistes en les quals es recollien diners que eren enviats al front. Altres excursionistes varen fundar milícies especialitzades en operacions de muntanya (esquí i alta muntanya) o varen intervenir en accions de tipus assistencial prop del front de guerra. En formar-se la columna alpina de Sabadell es va confiscar el material de la majoria dels excursionistes locals i de les entitats: piolets, tendes, paelles, cordes, prismàtics, esquís i bastons, llums d’acetilè, etc. Jaume de Ramon ha dedicat una extensa obra a analitzar el que foren les Milícies Pirinenques, un projecte que va ser molt ben rebut per tot el nacionalisme radical, que va veure en ell una arma per arribar a la presa del poder polític.
El franquisme va representar l’aturada de moltes de les activitats excursionistes, en primer lloc pel nou context polític, però també per la penúria econòmica en què es va viure durant dues dècades. En aquest context, les practiques esportives, especialment l’esquí i l’escalada, són les primeres a desenvolupar-se. Tímidament, les entitats i els seus membres reprenen la implicació social que històricament havien tingut, però el seu grau de bel·ligerància no arriba al nivell que havia assolit anteriorment. Si no fos per les conseqüències que –en aquell context de dictadura– se’n podien derivar, la major part de les accions reivindicatives d’aquest període tenen poca rellevància i transcendència. A poc a poc les entitats aniran recuperant el lloc que els correspon a la societat i, amb la consolidació de la democràcia, apareixeran noves pràctiques, nous actors i actituds diferents.
Els anys vuitanta veuen l’aparició dels anomenats esports de risc, alguns vinculats a l’excursionisme i altres que se’n mantenen al marge o hi tenen una relació ambigua. És l’època de la bicicleta de muntanya, que permet redescobrir els espais periurbans oblidats dècades enrere pel seu deteriorament medioambiental. I també l’època dels esports aquàtics, com el descens d’engorjats, que suposen la conquesta d’una part de la natura que fins llavors s’havia conservat pràcticament verge. Altres activitats viuen canvis importants: es (re)descobreix l’escalada esportiva i competitiva, fins i tot en medi urbà i indoor. Neix, també, l’espeleologia urbana i de competició. I, mentrestant, l’excursionisme científic –pal de paller de les primeres dècades– desapareix i l’excursionisme cultural viu un procés de redefinició, per no dir de desaparició en alguns aspectes concrets (la literatura de muntanya, per exemple).

La gran paradoxa
I en el darrer moment apareix la gran paradoxa: l’excursionisme tradicional es desintegra just en el moment en què hi ha més practicants que mai. El context, però, fa que tot sigui una ombra del que havia estat, i actituds mercantilistes i competitives són a l’ordre del dia. La muntanya, finalment, ven massivament a casa nostra. Els mitjans de comunicació ja no parlen d’expedicions de clubs excursionistes, sinó d’activitats dutes a terme per persones individuals. I, amb l’arribada de les noves tecnologies i les xarxes socials, apareix una nova manera de gestionar la sociabilitat que un moviment social com l’excursionisme sempre ha desenvolupat. No, no és que es pugui anar d’excursió sense sortir de casa: el que està passant és que avui dia es pot anar a la muntanya sense passar per les entitats excursionistes.
Excursionisme, reivindicació  nacional, esport, cultura, ciència...

A la imatge Pau Gibert, Ricard Padrós, Josep Fiter i Inglés, Marçal Ambrós, Eduard Canibell, i Ramon Armet, fundadors del Centre Excursionista de Catalunya. Foto: © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

El primer número del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, publicat deu dies abans. Foto: Dipòsit digital de documents de la UAB.

A la imatge, primer número del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, l’entitat resultant de la fusió de les dues associacions excursionistes. Foto: Dipòsit digital de documents de la UAB.

Imatge de dos esquiadors al Montseny, pels volts de 1915. Foto: Lluís Estasen i Pla, © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Retrat de dues dones, un home i un gos al cim de les Agudes , l’octubre de 1918. Foto: Arnau Izard i Llonch, © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Grup d'excursionistes al peu del Cavall Bernat, a la serra de Sant Llorenç del Munt, el febrer de l’any 1919. Foto: Ignasi Canals i Tarrats, © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Imatge de corredors de la cursa Palautordera-Mataró en un camí enmig d'una pineda, el novembre de 1919. Foto: Santiago Perdigó i Díaz Caneja, © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Primer número de L’Excursionista, Bolletí Mensual de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, del novembre de 1878.

Sociedad Incógnita Excursionista

El 14 de juliol de 1889 El Congost, publicació periòdica de Granollers, donava la notícia que la Sociedad Incógnita Excursionista, que s’havia creat a la capital del Vallès Oriental el mes de maig darrer, faria una excursió a Sant Miquel del Fai el mes de setembre. No sembla que l’entitat tingués un estatge social fix. El que sí que sabem és que varen dur a terme dues excursions.
En la primera, la ja esmentada anada a Sant Miquel del Fai, varen sortir de Granollers a les 4 de la matinada, dalt de burros. Allà varen cantar òperes i boleros, i de nou, dalt dels burros, emprengueren el camí de Sant Feliu de Codines, on varen dinar, per anar a domir a Caldes de Montbui.
La segona excursió tenia lloc a finals de setembre i era una sortida de quatre dies que pretenia anar a Poblet, passant per Barcelona, Vilafranca, Tarragona i Montblanc. En previsió del que els esperava, l’associació va enviar un delegat incògnit (sic) per preparar tota la logística que la sortida requeria, especialment les “municions de boca”. Tot plegat ja ens deixa veure quin tipus d’excursionisme podia ser el que duien a la pràctica els socis d’una entitat que tenia un lema que deia “Tranquil·litat, bons aliments i no t’enganyo”.

L’aplec del Pla de la Garga

El 5 de març de 1922, la secció excursionista del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) havia organitzat una excursió col·lectiva a Centelles. El poble era un bullidor de gent ja que, segons la premsa, s’hi varen desplaçar unes dues mil persones. Després de dues tandes de sardanes i del dinar, en Cèsar August Torras va prendre la paraula, que va ser interrompuda pels aplaudiments en més d’una ocasió. Després, una persona va anunciar que la cobla tocaria “Els Segadors”, i en el moment que va començar dues parelles de la Guàrdia Civil obligaren els músics a parar de tocar. Llavors, espontàniament i sembla que com a protesta, els excursionistes continuaren amb l’himne nacional de Catalunya. Això va encendre els ànims dels guàrdies civils, que varen començar a repartir cops de culata dels seus màusers... Finalment, veient que no podien aturar els cants, es van replegar contra la paret del mas Cerdà, la casa natal d’Ildefons Cerdà, el dissenyador de l’Eixample de Barcelona, i van carregar les seves armes, disposats a fer-les servir. Sort n’hi va haver del paper tranquil·litzador que varen jugar alguns dels organitzadors i un parell de regidors de la vila de Centelles, gràcies als quals es va poder suspendre la festa, però –això sí– sense lamentar cap més incident.

La imatge de sobre mostra el ressò dels fets del Pla de la Garga en la revista Catalunya Gràfica. Fotos: Dipòsit digital de documents de la UAB.

El Centre Excursionista la Serra del Cadí

No, no busqueu informació sobre aquest centre excursionista a cap de les obres de referència sobre la història d’aquest moviment social a casa nostra. Només poseu el seu nom a un cercador d’internet –entre cometes– i us durà al número del 8 de maig de 1926 de La Tronada. Es tracta d’un número monogràfic sobre la causa del Garraf.
Aquell dia es jutjaven una sèrie de persones que a finals de maig de 1925 havien intentat atemptar contra el tren que duia el rei Alfons XIII –el Cametes– de tornada cap a Madrid. Els detinguts havien estat membres de Bandera Negra –un grup que formava part d’Estat Català– i un parell de persones que provenien d’un grup conegut com a Grup dels Set, perquè només eren set persones que es reunien en un cafè de moda de Barcelona, des d’on preparaven diversos atemptats contra objectius militars i polítics a Barcelona i Girona.
La pel·lícula dels fets –estrafeta per raons literàries– és més o menys la següent. Aquell dia al matí surten de Barcelona dos grups excursionistes que no es coneixen entre ells, però que tenien una persona en comú que faria les presentacions al llarg de la sortida. A l’hora de la veritat, qui havia de fer les presentacions va perdre el tren (es diu que va ser la seva dona que el va entretenir al llit). En arribar a l’estació de Garraf, la policia cau sobre un dels dos grups i els deté i, com que els altres membres s’hi acosten, acaben tots plegats detinguts. D’entre tots aquests excursionistes, n’hi ha un que sorprèn els seus companys, perquè dóna un nom fals a la policia i, estranyament, el deixen marxar cap a l’estranger. Tot fa pensar que és qui els ha traït.
Acte seguit, la policia interroga –i tortura– els detinguts i no li costa entendre que la tapadora de tot plegat és el Centre Excursionista Serra del Cadí, situat al carrer Bertrellans de Barcelona. En escorcollar el local, hi troben pistoles de tir al blanc i alguns elements que podrien permetre pensar en propaganda subversiva. Un dels detinguts, a més a més, també és membre d’un centre excursionista de nom prou rellevant: Mai Enrere.
També es registren altres domicilis, com la casa de Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, i de tots els associats a l’entitat, perquè, segons el fiscal, darrere del Serra del Cadí hi havia una entitat separatista i revolucionària. Es demana una pena de mort, quatre cadenes perpètues i quatre penes de dotze anys per a la resta d’implicats.

Els Maspons de Bigues: excursionisme i molt més

Els germans Francesc i Marià Maspons i Labrós (nascuts a Granollers el 1840) i la seva germana Maria del Pilar (nascuda a Barcelona el 1841) eren fills de Bigues. Tots tres van tenir importants relacions amb el fet excursionista català, que van continuar més endavant amb el fill del primer, Francesc Maspons i Anglasell.
Francesc Maspons i Labrós, doctor en Dret i notari, es va dedicar a l’estudi del folklore. Va ser degà del Col·legi de Notaris de Barcelona, president dels Jocs Florals i de l'Associació d'Excursions Catalana (1883-1891). Amb la creació del Centre Excursionista de Catalunya, que ell impulsà, en fou president de 1892 fins a 1896.
El seu germà Marià Maspons i Labrós va ser advocat i polític i va participar en la direcció de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i del Col·legi d'Advocats de Barcelona, a més d’altres càrrecs (com president de la Societat de Tramvies de Barcelona i del Banco Franco-Español). Va ser diputat entre 1875 i 1879. El 1885 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i cap de la comissió de redacció del Memorial de Greuges.
Maria del Pilar Maspons i Labrós, dona que ha estat descrita com profundament religiosa i de vida modesta, soltera reclosa a casa, on té cura de la família i no acostuma a freqüentar actes públics, recorre el país per recollir narracions tradicionals que posteriorment escriu i publica, encoratjada pel folklorista Francesc Pelagi Briz i Fernández, casat amb la seva germana Manuela. Va ser fundadora –junt al seu germà Francesc i al seu cunyat Francesc Pelagi– de la revista Lo Gay Saber. La seva obra Vigatans i botiflers ha fet que hagi estat considerada com la primera dona novel·lista de la literatura catalana. Va ser reconeguda per la Secció de Folklore Català de l'Associació d'Excursions Catalana nomenant-la sòcia honorària de l'entitat (1885).
Finalment, Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966, a la imatge de la dreta, assegut), fill de Francesc Maspons, va ingressar a l’excursionisme quan tenia vuit anys, perquè el seu pare el va apuntar a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Advocat de formació, va arribar a ser catedràtic de Dret Civil a la Universitat d’Oñati (Guipúscoa) el 1897. Redactor de La Veu de Catalunya, fou detingut arran de l’assalt al Cu-cut. Va ser designat per Prat de la Riba per dirigir l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, i més endavant comissionat per Catalunya del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions. Abelard Tona ens relata com Maspons i Anglasell havia proclamat en un acte del CADCI, allà pel 1918, el dret de Catalunya a la seva llibertat com a nació i el fet que, si era necessari, caldria organitzar el nostre Sinn Fein. Durant la major part de la seva vida va ser un defensor dels drets de les minories nacionals en tots els fòrums internacionals del moment i un defensor del dret a l’autodeterminació de Catalunya. En el món excursionista, va ser president del Centre Excursionista de Catalunya (1925-1931) i des de la seva constitució al 1930, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.
Escèptic amb l’Estatut de Núria de 1932, va ser un dels fundadors –junt a un altre vallesà, Eugeni Xammar– del Partit Nacionalista Català, creat el març de 1932, amb una clara vocació independentista (separatista, en terminologia de l’època). Al partit hi anaren a raure elements procedents de Palestra, Estat Català o Nosaltres Sols!, però no van aconseguir prou vots per entrar al Parlament. De tota manera, l’activitat no va decaure i el partit va estar darrere dels fets del Sis d’Octubre de 1934, fet que li va comportar la clausura del local. Al juny de 1936, junt a Nosaltres Sols!, el partit es va dissoldre i va ingressar a Estat Català.

La imatge és de Francesc Maspons i Labrós, en un retrat de Ramon Casas.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara