Àlvar Sánchez

La confiada fascinació pel cosmos, de Castellar estant

Carme Badia i Puig (text) , Màrius Gómez (fotografies)

“Ets com un mag: fas desaparèixer les coses i les fas levitar”, li va dir una vegada el seu fill Pau a Àlvar Sánchez. Físic teòric, expert en magnetisme i superconductivitat, enraonador entusiasta, no costa imaginar-se’l d’il·lusionista dalt d’un escenari. Fer invisible el camp magnètic d’un objecte és una de les últimes descobertes d’aquest científic de Castellar del Vallès i el seu equip de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicada a la prestigiosa revista Science, ha tingut repercussió mundial.
Pregunta igualment com és que Vallesos el vol entrevistar, mirant-te amb aquests ullets blaus tan simpàtics i aquest front ample que no té la distracció de cap cabell. Comprens que tens a davant un home que es diverteix pensant. I emocionant-se: “El plaer més gran com a científic és que la natura sempre et té preparada una sorpresa. No deixem de meravellar-nos-en, siguem humils, tenim un univers per descriure!”. I fa una comparació: “Les lleis de la natura no ens les inventem, les descobrim com els exploradors descobrien illes, però les illes ja hi eren, com la gravetat, que hi és sempre. Les lleis no són la gàbia, sinó el que t’impulsa a nous coneixements”.

La invisibilitat magnètica
Fer “invisible” el camp magnètic se’ls va ocórrer com “una curiositat de pissarra”, inspirats ell i els seus col·legues per unes noves teories matemàtiques “molt boniques” de John Pendry, un pas endavant cap al somni de la invisibilitat a la llum. “Què fa visible un objecte? Que la llum s’hi reflecteixi i arribi als nostres ulls. Com el pots fer invisible? Envoltant-lo d’una capa d’invisibilitat. N’hi ha prou que la llum llisqui per aquesta capa, com l’aigua d’un riu sobre una pedra, i que la pedra no faci ombra. Doncs nosaltres ho hem fet pel camp magnètic. Imagineu-vos dos imants: n’hem rodejat un amb una capa d’invisibilitat i quan s’hi apropa l’altre no el nota”.
La fórmula d’aquest embolcall va començar sent molt complicada, però al cap “d’hores i hores” van aconseguir que fos “senzillíssima”: consta només de dos materials, un de ferromagnètic (com un imant) i un de superconductor. “Ens vam adonar que era important i havíem de fer l’experiment, però nosaltres no en sabíem perquè som teòrics”. Ho van encarregar a un equip de l’Acadèmia de Ciències d’Eslovàquia. I si fallava? “Teníem prou confiança en les matemàtiques per saber que sortiria”. Va sortir, i de retruc podria tenir aplicacions mèdiques com apantallar el marcapassos d’una persona en una ressonància magnètica.

Els mestres
Àlvar Sánchez està orgullosíssim d’haver anat a l’escola El Casal, fundada pels seus pares al Castellar del 1967. Només feia quatre anys que havien arribat d’un poble d’Extremadura però ja van voler una escola catalana. “El meu pare, Gregorio Sánchez, era mestre i enginyer tècnic però li hauria agradat ser científic. Tant a mi, que sóc el gran, com als meus germans, un químic i l’altre enginyer de telecomunicacions, ens va encomanar l’amor per la ciència, que no és només una professió, sinó una mirada curiosa, un voler entendre el món.” I la mare? És mestressa de casa, però també havia sigut mestra dels petits de l’escola, la “senyoreta Neus”. Actualment un germà seu dirigeix El Casal, i se li escapa: “Ja tenim quasi néts dels primers alumnes!”.
Parla amb el mateix agraïment dels mestres que han vingut després: el físic nord-americà John Clem, d’una “modèstia radical”; el català Ignacio Cirac, “gran persona i científic excepcional”, i sobretot el seu director de tesi, el xinès Du-Xing Chen: “D’ell em ve l’afany pel rigor absolut, la convicció que és després de lluitar molt amb tu mateix que et ve la idea.” Però hi ha uns mestres que encara l’han influït més per fer “bona ciència”, els seus dos fills, sobretot el petit, en Bernat: “Amb ell he après a entregar-te del tot a una persona que estimes i que ho necessita”. En Bernat, discapacitat, va morir a dotze anys fa pocs mesos. Diu l’Àlvar que amb aquest fill ha fet l’experiència humana més important de la vida, “ens ha omplert no sabeu com”, i que l’energia que té avui encara neix d’ell.
En té molta. Li demanem que ens expliqui una altra recerca estrella del seu equip: la levitació magnètica aplicada als trens levitants, com el tren Maglev Cobra de Rio de Janeiro. “Hem dissenyat models teòrics per fer que els superconductors levitin. La clau és tenir una força de levitació gran que aguanti el pes del tren a la via sense tocar-la i que sigui molt estable”. També han participat en el projecte Lisa Pathfinder de la NASA i l’Agència Espacial Europea per enviar a l’espai, el 2015, una nau que serà el primer pas d’un experiment que “revolucionarà la ciència”: detectarà ones gravitacionals de l’univers, procedents per exemple de forats negres. Ells hi han col·laborat controlant el camp magnètic de la mateixa nau per evitar que “qualsevol interferència espatlli la missió”.

Ciència i fe
La conversa porta a preguntar-li si creu en Déu. Somriu. “Sí: la fe no invalida la ciència, l’enriqueix”. Per ell les lleis físiques no expliquen “els grans misteris”, i en posa exemples: “Com és que existeix alguna cosa i no pas res? Què és la realitat? Què té la matèria que s’atreu entre ella? Què és el temps?”. Potser té raó que el “camí natural” de tot físic és la metafísica: “No distingeixo entre física i metafísica: formen una línia infinita i a mesura que la ciència avança va corrent la frontera entre elles”. Però més que en aquesta línia, a ell li agrada moure’s en el “triangulet” que formen la física, les matemàtiques i la filosofia.
Casat amb una física, l’Anna, i gendre d’un altre físic, Ramon Pascual, president del Consorci del Sincrotró Alba, Àlvar Sánchez sap trobar temps per a la literatura –cada mes es reuneix amb un grup de lectura a Badia del Vallès– i la música –durant anys ha tocat el piano al Combo de Jazz de la UAB. Es perd sovint pels boscos de Castellar, a peu o en bicicleta. “Valoro molt la vida de poble i em sento molt d’aquí, a més de català i europeu; les arrels m’ajuden a projectar-me enfora.”
Ens acomiadem i ens dóna ell les gràcies per una “conversa entre científics”. Entre científics? Sí, perquè “és científic qui té curiositat”.
Àlvar Sánchez

El professor de física a la plaça Major de Castellar del Vallès, el seu poble, on viu “molt feliç”.

Científic de prestigi. Àlvar Sánchez Moreno (Castellar del Vallès, 1965) és catedràtic de Física Teòrica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on lidera el Grup de Superconductivitat. Ha fet estades en centres de recerca de Suècia i els Estats Units (entre els quals, la Universitat d’Stanford). Ha publicat més de 130 articles en revistes especialitzades. El 2014 la Generalitat l’ha distingit com a investigador d’ICREA Acadèmia.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara