Hores d'araHostes a la merceria del Figaró
El costurers domèstics han desaparegut. Proliferen els establiments especialitzats que resolen tota mena de descosits i s’imposa la moda, “relaxant" i ben promocionada, del patchwork made in USA. Però entre les comptades merceries que queden, on encara és possible proveir-se de vetes, fils, cintes i botons, la del Figaró és un cas a part.
Pruden Panadès (text)
Ara reciclem però no sargim. Classifiquem a consciència, llencem bé, reaprofitem el paper per a les fotocòpies o els envasos de plàstic, però no tenim temps de fer filigranes amb un mitjó foradat i un ou de fusta.Els treballs d’agulla i tot el que els envolta han estat quasi un estigma reservat a les dones, un càstig bíblic que la iconografia medieval il·lustra sovint: Eva és expulsada del paradís i porta un fus a la mà o està filant. De llavors ençà i fins a la desaparició de la classe de costura, un munt de coneixements i recursos, apresos per imitació, transmesos oralment i rebuts amb desigual interès, han estat negats als homes. Eren les dones que s’ocupaven d’una mena de servei de manteniment permanent. Ara hi ha tallers de costura de supervivència per a tothom. Però qui vulgui conèixer l’estat de la qüestió que faci l’exercici de convidar a cosir un botó i observi els resultats.
Vetes i fils prop dels sots feréstecs
Ja fa més de trenta anys que la Lluïsa Cases, com molta gent de la seva generació, va canviar Barcelona per un poble. Explica que tal vegada les raons d’aquest canvi de vida cal buscar-les en el sotrac de valors del Maig del 68 o en els del Flower Power. En el seu cas, la coincidència que havia de ser mare i que al Figaró era a punt de tancar-se l’única merceria, van fer que prengués la decisió sense dubtar gaire. Deixà la seva feina de venda d’objectes d’art, els continus viatges i es va ocupar del negoci. Va aprendre l’ofici i a viure en un nou medi, sense oblidar la seva formació com a ceramista. Si Santiago Rusiñol a L’auca del Sr. Esteve planteja els desficis de n’Estevet –fill i net de mercers– per marxar de La Puntual i dedicar-se a l’art, la trajectòria de la Lluïsa sembla haver seguit, aparentment, la direcció inversa. Com la majoria de noies, a casa havia conviscut amb les feines de cosir i no li va resultar difícil aprendre els secrets de l’art de la venda de cintes, agulles, fils i teles.
Al Figaró com arreu del món, hi ha estrips a la roba, vores per allargar, nadons o avis que mereixen un regal. Calen coixineres per anar a comprar el pa i oblidar les bosses de plàstic, escollir entre les millors bates d’escola, pijames, davantals o espardenyes i atendre les necessitats de tota una comunitat. No és exagerat pensar que tots els “acabats tèxtils” de la vida quotidiana es troben a les merceries, malgrat que en quedin poques i que un pedaç ben fet, d’aquells que es cusen amb punts invisibles, no provoqui gaire admiració.
Hostes a la merceria
Fa sis anys es plantejà tancar el negoci, transformar el casal del segle xvii i dedicar-lo a una altra activitat. Mentre es feien les obres de reforma, la gent continuava demanant-li coses, fent-li encàrrecs i va comprendre que no podia plegar.
El resultat de l’experiència i les ganes d’innovar va ser L'Hostalet de la merceria (hostaletdelamerceria.com) un insòlit petit hotel de tres habitacions combinat amb la merceria.
Admiradora del bon fer de la cultura francesa, especialment del tracte respectuós del patrimoni natural i objectual, Lluïsa ha aconseguit una hibridació originalíssima. Els hostes no s’estranyen de la merceria, i els clients no alcen la veu per no destorbar els hostes. És un hotel, amb tots els ets i uts, que ofereix dormir i esmorzar, per a caminadors o gent que vol descansar. El coneix algun VIP, algun escriptor, gent d’Escandinàvia o del Japó.
Les camises es guarden en un revister, els mocadors dins d’una formatgera de vidre, hi ha roba de casa de Suècia, tota mena de complements i davantals que fan venir ganes de posar-se a la cuina.
Diu que ara, sense moure’s, el món desfila per l’hotel-merceria i que no l’ampliaria per res del món. L’empremta del bon fer, del treball fet amb les mans, del treball fet amb cura es respira en aquest singular hotel vallesà. Al peu del Tagamanent, allà on ningú no ho diria, es fa evident que “el lloc no fa la cosa” i que una merceria pot fer pensar en una obra d’art.
La Lluïsa Cases enmig de fils i de roba.