Lluís Mas i Pi

“Anar a la muntanya té el seu risc i se n'ha de ser conscient”

Lluís Mas i Pi (Mollet del Vallès, 1960), veí de Sant Fost de Campsentelles i vicepresident del Club Muntanyenc de Mollet del Vallès, és des de l'any 2011 el màxim representant de l'excursionisme vallesà agrupat a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). N'és el veguer, el cap de la vegueria, la demarcació singular que coordina el Vallès sencer –sense distincions administratives– i la seixantena d'entitats que hi són federades, que reuneixen un total de 13.000 associats. Aquest volum associatiu fa del Vallès la regió més potent de l'excursionisme català, que compta amb clubs destacats de més de cent anys. Com en tantes altres persones, la seva afició a l'excursionisme va néixer, sense ni saber-ho, anant a buscar bolets i espàrrecs amb els pares o els avis i constatant que aquell contacte amb el bosc i amb la natura li agradava. Quan tenia 25 anys ja va travessar els Pirineus de cap a cap, d'Hendaia fins a Portbou, per l'alta ruta i els cims més alts, en un recorregut que va fer en solitari des de Montgarri (Vall d'Aran) fins a les platges del Mediterrani. Membre del Club Muntanyenc Mollet des dels anys vuitanta i vocal de la seva junta des del 2000, combina el seu paper de monitor iniciador de muntanya en la descoberta del patrimoni i la coordinació dels Aplecs Excursionistes dels Països Catalans que es fan cada any. Amb ell repassem en aquesta conversa la vitalitat i els reptes actuals de l'excursionisme vallesà.

Vicenç Relats (text)

L'excursionisme català té al Vallès un dels seus feus, amb unes arrels més que centenàries. Funciona tant com a espai físic ric per a la descoberta com de planter de muntanyencs, oi?
Sí, no sé si és que el fet d'estar més al nord de Barcelona i que tenim la muntanya més a prop hi ha ajudat, però el cas és que estadísticament al Vallès som la vegueria més nombrosa de la FEEC, tant en nombre de clubs, actualment 59, com de federats, a la ratlla dels 13.000.

Les mateixes muntanyes vallesanes (Sant Llorenç, els cingles de Bertí, el Montseny, Collserola, etc...) també són un atractiu per als practicants.
L'excursionisme català ve del segle xix, molt lligat a un moviment d'origen industrial, de gent que se'n va a descobrir l'entorn natural més immediat de les seves ciutats, amb un interès cultural i també per a disciplines com la fotografia. Llavors el Vallès ja tenia ciutats industrials potents. El fet de tenir la muntanya a prop dóna més joc als obrers, ja sigui per anar a buscar bolets i cargols o el que sigui.

Al llarg dels darrers cent anys i més, l'excursionisme ha estat bressol de gairebé tot: dels estudis de geografia, de paleontologia, de cultura popular, de patrimoni de tota mena... Què és el més destacable de la seva petja històrica?
L'origen històric és aquest i avui en dia l'excursionisme toca tots els vessants, des de l'esportiu, que passa per fer activitat física en un ambient natural més saludable, fins a tota la descoberta del medi que comporta. No anem a 'patejar' la muntanya, sinó que fent muntanya s'agafa consciència del que és conèixer l'entorn, amb els animals i plantes de cada estació, el patrimoni històric... Això fa que es valori i s'apreciï l'entorn i que s'escampi l'estima pel patrimoni i pel país. Sovint en una sortida hi ha botànics al costat que et van explicant les plantes que veus o els millors llocs per trobar bolets... I si fas una travessa, pots fixar-te en els topònims, en les petjades històriques de les restes del patrimoni, on neixen els rius, etc.

La seixantena de clubs agrupats a la FECC i les més d'un centenar de caminades populars organitzades cada any arreu del Vallès parlen d'una gran vitalitat de l'excursionisme. L'afició creix. Els clubs també?
Continua creixent tant el nombre d'entitats com el d'associats, encara que molta gent va a la muntanya sense estar federada. Hi ha més associats que federats, perquè una cosa és el soci que va a la muntanya amb el centre i una altra aquell que es treu la llicència federativa, que és una assegurança com la que hi ha per jugar a futbol en una lliga. Com que la gent mira molt la butxaca, si un associat creu que no s'ha de treure la llicència federativa, no se la treu...

Com s'adquireix consciència de la conveniència de federar-se?
Quan un comença a agafar consciència dels riscos que també hi ha a la muntanya, sobretot quan se surt en grup o es porta gent a càrrec. Perquè si hi ha un problema es poden complicar les coses en matèria de responsabilitat civil. Si, per exemple, es va a la muntanya un dia de calor i hi ha un incendi forestal, algú ha de respondre del que hi passi; si se circula per un indret on hi ha una batuda de senglars, també; si en una escalada fas rodolar una pedra que fa mal a algú o malmets algun ocell o planta d'una zona protegida, també. Et poden clavar 30.000 euros de multa per fer malbé el niu d'una au rapinyaire! Tampoc no es pot acampar a qualsevol lloc... Per tant, estar federat o no té les seves implicacions, perquè d'entrada fa que coneguis la normativa. I si la pràctica del muntanyisme es fa amb seguretat, millor. Perquè avui en dia s'està judicialitzant molt tot i s'ha d'anar amb molt de compte.

Amb la qüestió dels rescats de muntanya l'Administració s'hi està posant molt seriosament i els fa pagar...
D'ençà de l'accident a la riera del Merlès el 2001, en el qual uns monitors van fer una activitat amb escolars i s'hi van accidentar sis nens, dos dels quals van morir ofegats, l'Administració va haver de córrer a fer un decret per intentar regular l'activitat a l'entorn natural. Això ha desenvocat en una legislació bastant restrictiva i que deriva responsabilitats importants pels organitzadors.

De fet, a vegades sembla que hi ha gent que pensa que pot anar a la muntanya de qualsevol manera. Ara hi ha una certa massificació i sovint s'hi va per lliure.
Una cosa és anar per lliure individualment i una altra atenir-se a conseqüències quan es fan activitats col·lectives. Encara passen poques coses, perquè la gent s'està conscienciant força. Amb tot, jo he vist gent circulant de nit en cotxe per una pista forestal al Canigó i que els gendarmes els multaven –amb 300 euros!– perquè de nit no s'hi pot circular. Hi ha una normativa que diu que pels senders de muntanya no s'hi pot circular de nit, com a mesura de protecció de la fauna nocturna. A un federat li pot passar el mateix, però almenys n'està informat. Les entitats fem reunions cada més i estan informades periòdicament de les batudes de senglars que es fan als diferents llocs, de canvis que hi pugui haver en el pas de camins per motius diversos de fauna, per un incendi accidental o el que sigui...

L'auge de les caminades és espectacular. En aquest Vallesos ens en surten més d'un centenar anuals de programades. A què cal atribuir aquesta fal.lera?
Hi ha una gran vitalitat per diverses raons. D'una banda, l'entorn urbà on vivim fa venir ganes de sortir els caps de setmana a voltar per la natura que tenim a prop, per sortir de l'estrès, però, de l'altra, també ho determina que és un esport econòmic. Anant una mica ben calçat, amb una motxilleta i una mica d'aigua ja et permet fer una mica d'esport, que resulta molt agradable, sobretot quan fa bon temps.

“L’entorn urbà on vivim fa venir ganes de sortir els caps de setmana a voltar per la natura que tenim a prop.”


Com influeix el fenomen Kilian Jornet en l'auge de caminants i corredors per la muntanya?
L'aparició de fenòmens com el de Kílian Jornet o de figures com Núria Picas han popularitzat molt les curses de muntanya. Fan que tothom vulgui ser el Kilian, per ficar-se amb uns pantalons curts al mig de la neu. I no és ben bé això. S'ha d'estar una mica avesat o informat de com progressar en condicions complicades, cosa que no tothom fa. Pensem que la majoria de rescats es fan a poca distància d'on es troba el vehicle. En el que portem d'any a Catalunya s'han registrat una quinzena de morts de federats, entre els produïts a l'Himàlaia, als Alps o on sigui. I que hi hagi més o menys sinistres ens repercuteix en els preus de les llicències federatives, ja que és més cara una invalidesa que una mort, perquè les primes són més cares.

Quinze excursionistes federats morts en el que va d'any és molt, no?
Sí, sí, però parlem de gairebé 40.000 associats federats a Catalunya i que no paren. I anar a l'Himàlaia és perillós i, segons com, anar als Alps també..., però també pots estimbar-te en un estimball. Pensem que cada cap de setmana surt una barbaritat de gent a la muntanya i em centro només amb aquests 40.000 federats. Anar a la muntanya té el seu risc i se n'ha de ser conscient. S'ha de saber on vas?, què fas?, com ho fas?...

Potser fa anys hi havia més consciència que calia associar-se per fer muntanyisme i ara, amb tants mitjans tècnics i mapes per Internet, ja no es veu tan clar.
Depèn, hi ha de tot. Avui dia tens GPS i baixes el track per Internet i et fiques muntanya endins, fent una hivernal o el que sigui. Molt bé, però si no has tingut una educació prèvia –que es fa amb una formació específica–, ja pots portar GPS... Si no saps mirar el mapa o resulta que et quedes sense pila –que amb fred es gasten molt i cal anar molt previngut–, ja l'hem pifiat. Si portes el GPS però surts a les deu del matí a caminar, pots tenir el problema que es faci fosc, a l'hivern hi ha menys llum i, si vas gaire lluny, et pots perdre. I caminar a la nit, encara que sigui amb GPS, és complicat perquè hi ha barrancs i estimballs. Hi ha moltes coses que cal considerar, fins i tot saber-se cordar les botes. Jo fa deu anys que sóc monitor iniciador de muntanya i he vist molta gent que no sap entendre si porta adequadament cordat el calçat. A vegades han anat al supermercat de torn o a una botiga especialitzada i es compren l'equip que els ha semblat... O que no s'han endut una mica d'aigua a la motxilla, que és bàsic... Jo m'he trobat a 2.200 metres d'alçada, a l'estany de Mar, una dona mal calçada, amb talonets, que m'ha preguntat on hi havia llenya per fer carn a la brasa..., en un lloc on no hi ha arbres! I si no hi ha arbres, no hi ha llenya... El fet que un tot terreny, un telecadira o el tren cremallera faciliti l'accés a l'alta muntanya, no ajuda a conscienciar dels riscos què hi ha allà dalt.

La massificació actual, per tant, és de gent molt menys preparada i amb tota una altra filosofia...
Ara hi ha més de tot. El que jo he conegut en l'excursionisme dels anys seixanta i setanta cap aquí era més de descoberta, on també destacava més el tema polític, el fer país. Recordo pujades al Tagamanent on descobries què hi havia allà dalt, tocaves la guitarra, anaves amb tendes de campanya... Era una cosa més col·lectiva i si passava la Guàrdia Civil la xiulaves i plantaves la bandera. Als anys vuitanta amb la crisi tothom va començar a anar més a la seva i ara, amb el gran auge de les noves tecnologies, t'arribes a trobar coses paradoxals.

La FEEC al Vallès s'organitza com una vegueria, que agrupa les dues comarques administratives. Funcioneu, doncs, com la comarca natural, oi?
Sí, és una divisió establerta fa molts anys. A la vegueria els diferents centres ens trobem un cop al mes i ens expliquem els problemes i intentem ajudar-nos. Com que programem moltes activitats tots plegats, mirem de no trepitjar-nos i col·laborem en allò que podem. Com que hem descobert que per anar a la neu tant els de Mollet, com els de Granollers o Sant Celoni tots passem per l'AP7, doncs mirem de fer un autocar que ens passa a recollir. I és que primer tothom feia el seu autocar cap a la neu, després tothom agafava el seu cotxet, perquè hi havia calés, i ara que ja no n'hi ha i els autocars anaven mig buits, ens coordinem per fer autocars conjunts.

“A la vegueria, els diferents centres vallesans ens trobem un cop al mes, ens expliquem els problemes i intentem ajudar-nos.”


Des de la vegueria i els clubs us encarregueu del manteniment dels senders. Quina salut tenen actualment?
Al Vallès ho tenim prou bé. Hi tenim un responsable específic, en Quim Solbas de Terrassa, que amb seu equip fan una feina extraordinària i repinten mil quilòmetres a l'any arreu de Catalunya. Al Vallès tenim 948,8 quilòmetres de senders homologats: 530,2 de GR (gran recorregut), 368,6 de PR (petit recorregut) i 50 de SL (senders locals). Les entitats ens encarreguem de demanar els permisos i fer el manteniment: la pintadeta vermella i blanca, que cal anar repassant.

“Volem aturar la privatització de camins d'ús públic”


A iniciativa de la vegueria del Vallès, la FEEC està instant els ajuntaments a elaborar un mapa de camins d'ús públic. De què han de servir?
La Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya diu que tots els municipis han de tenir un cens de camins d'ús públic, de manera que si hi ha un dret de pas històric, sigui per pas de transhumància o perquè secularment s'ha passat per allà, per més que canviï el propietari, s'hi ha de deixar passar. Ara és un moment de crisi en què la qüestió immobiliària està quieta, però quan torni a rebrotar la construcció, com en els darrers anys eufòrics, la tendència torna a ser ocupar el territori. Com que la nostra activitat es fa al medi natural, des de la FEEC hem mirat aquesta reglamentació i quin compliment tenia. Hem vist ajuntaments que ho tenien perfectament catalogat, com ara Castellbisbal o Sant Pere de Vilamajor, però la majoria no. Per això la tardor passada vam escriure al conjunt d'ajuntaments del Vallès demanant-los posar al dia aquest inventari. Com que no ens han fet gaire cas, ho hem entrat per registre reclamant formalment el compliment de la normativa. Antigament la Diputació de Barcelona tenia subvencions per fer aquest cens, però la majoria d'ajuntaments les van obviar i no se'n van fer gaires. L'objectiu d'aquests inventaris és aconseguir aturar la privatització de camins d'ús públic, un fet molt freqüent a les illes Balears, on propietaris majoritàriament estrangers tallen camins de tota la vida. Al Vallès i al Principat passa a un altre nivell, però també passa. Més aviat per fer infraestructures, utilitzant pistes de senders homologats per fer motocross, etc. Ara estem rebent respostes d'alguns ajuntaments, però aquest era un toc d'atenció ben necessari, perquè aquestes apropiacions no es poden deixar passar i no entenc com els moviments ecologistes o l'oposició política no ho havia denunciat abans.
Lluís Mas i Pi

El veguer del Vallès de FEEC, Lluís Mas, en una travessa pel Pirineu. Foto: Arxiu familiar de Lluís Mas.

Representants de diversos centres muntanyencs vallesans, en una reunió de vegueria, a Sant Llorenç Savall. Foto: Vicenç Relats.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara