Narcís Serrat BONA

Un caçador d'horitzons, integrant de la primera expedició catalana a l'Everest

Laura Pinyol i Puig (text)

Si haguéssim de definir Narcís Serrat en una paraula potser la que més li escauria és la de paisatgista. Un cercador dels horitzons naturals i dels paisatges humans que surt a l’encontre i captura com qui busca retratar les albades i els crepuscles, convençut que cada dia, cada indret és diferent. La passió per la muntanya, com una representació majestuosa de la natura, li ve per via familiar. Una família enorme, de nou germans, on ell ocupa el sisè lloc. Narcís Serrat recorda els dies de festa de guardar de la seva infància quan els seus pares movien tota la canallada amb transport públic cap als entorns naturals d’una Terrassa amb un caràcter fabrilment industrial: els Òbits, Montserrat, Sant Llorenç, l’Obac, la Mata, Rellinars, Vacarisses.
Aquesta descoberta aviat va canalitzar-se a través del moviment escolta i el Centre Excursionista de Terrassa. L’entitat els permetia adquirir la tècnica bàsica per moure’s per la muntanya i, mentre es feien grans, entre travesses, alguns ja pensaven que aquells cims, aquelles parets, bé valia la pena enfilar-s’hi. Enderiat, en Narcís va voler apuntar-se a un curs d’escalada que feien al centre, però com que era menor d’edat li calia el consentiment patern i son pare va dir que ni parlar-ne. Escalar d’amagat, en conjuració amb en Jaume, el més gran dels germans, no semblava el més fàcil i requeria una logística precisa: deixar les cordes a casa d’un amic, el calçat a casa d’un altre; i així va començar tot.
Potser perquè la joventut duu inherent al caràcter intrèpid, els cims tibaven i cada vegada eren més alts: el Montblanc, els Andes, l’Himàlaia. No significa pas que l’alçada sigui el més rellevant, explica sovint el Narcís; els cims són bells en si mateixos, no els fa singulars només els metres que mesuren. Però llavors eren joves i afrontaven reptes que no s’havien vist mai encara a casa nostra. I va arribar la primera ascensió absoluta al Kanchenjunga Central (8.476m), una expedició que va durar sis mesos i van sortir en camió des de Terrassa, recorrent una mena de ruta de la seda pels països de l’Orient amb tots els ingredients d’un film de suspens –controls fronterers, avaries en carreteres polsegoses i indrets hostils, inspeccions de l’equipatge, dilacions, funcionaris desvagats– fins al Nepal. Llavors en vindrien d’altres: durant els anys 80, sobretot, expedicions marcades per un fort caràcter aventurer i molts mesos de preparació. La partida cap a destí, ja era sovint una victòria; i en Narcís subscriu una mena de lema que diu “una expedició que es posi en marxa sempre és un èxit, independentment de les ascensions, sempre que en tornin tots i segueixin sent amics”.

Coronar les grans fites de l'alpinisme
L’any 1982, Narcís és un dels membres de l’expedició catalana que fa el primer intent d’ascensió a l’Everest (8.878m). És una dècada d’intensa activitat i, més o menys, any sí, any no, en Narcís corona les grans fites de l’alpinisme: l’Aconcagua (6.959m) amb esquís durant l’hivern als Andes; el Nanga Parbat (8.120m) al Pakistan; el pic Ibn Sina (7.134m) i l’Ismail Samani (7.495m), noms actuals dels pics coneguts com a Lenin i Comunisme de la serralada del Pamir, aleshores territoris de la Unió Soviètica i avui ubicats entre Kirguizistán i Tadjikistan. O l’ascensió al Saipal (7.035m), la més bonica i verge que recorda haver fet mai. El seu relat d’aquests temps antics desats en la memòria contenen un gran reconeixement als companys amb qui va fer-les i un gran homenatge pels equips de xerpes que els acompanyaven.
En tot aquest temps, Narcís Serrat també va fer esquí nòrdic i esquí de muntanya, essent un dels esportistes fixos de les federacions catalanes i espanyoles. El 1982 va ser distingit com el millor esportista de la ciutat i terrassenc de l’any. I, precisament, en uns dels entrenaments d’esquí de muntanya va patir un greu accident que li va costar mesos de rehabilitació i li va fer deixar la competició. De l’accident, n’arrossega una lleu coixesa que no li ha impedit seguir exercint totes les pràctiques que permet el muntanyisme: parapent, barranquisme, esquí, travesses. Un punt d’inflexió per explorar una nova dèria, la bicicleta. En una bicicleta lleugerament adaptada a la rotació de la cama afectada, va començar un nou capítol dedicat a les llargues distàncies per perseguir el fil de paisatges i la seva gent, sovint en solitari, com un temps de reclusió, introspecció i descoberta de nous horitzons.

Implicació en tota mena de projectes
La seva militància associativa s’ha valgut del seu tarannà inquiet per implicar-se en tota mena de projectes. Actualment, és el president del Club BTT de Matadepera i l’organitzador de la cursa popular en bicicleta de muntanya, el Camí Moliner o la Rond’elles, una cursa femenina. També és el responsable del cicle Anem a fer un tomb a ritme de natura, col·labora amb el col·lectiu de Gent Gran de Matadepera en les sortides pels entorns de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. I, colze a colze amb Pere Porcar, han consolidat una de les cites més estimades dels vilatans matadeperencs: Anem a fer un tomb, dues sortides anuals per conèixer el patrimoni històric i cultural del poble.
Segueix col·laborant amb el Centre Excursionista de Terrassa, l’entitat que va propulsar-lo a la muntanya i als cims més alts, amb el cicle Horitzons, que programa sis sortides anuals a diferents indrets poc concorreguts del país per descobrir-ne la bellesa del paisatge. Al final, ho dèiem a l’inici, tot comença i acaba en el paisatge amb en Narcís Serrat, naturalista, activista, caçador d’horitzons amb molta il·lusió per ensenyar i aprendre.
Narcís Serrat BONA

En Narcís pujant amunt, sempre amunt. Fotos: Arxiu Narcís Serrat

El Narcís del Cau

La voluntat de descoberta d’en Narcís no es pot entendre sense el paper de El Cau Ple de Lletres: la llibreria que va fundar amb dos socis més l’any 1972. Durant més de trenta-cinc anys, el Cau va ser un centre de referència, un d’aquells espais singulars de la ciutat on hi passava tot el que tenia a veure amb la cultura. Amb esperit de servei a la llengua i a la literatura, el Cau va ser un lloc indispensable per a Terrassa on en Narcís sempre era rere el taulell, endreçant prestatges i oferint consells als clients més assidus. Una vida civil molt social que es valia d’aquests espais de fugida, com petits exilis de silenci, en bicicleta o a peu. Una història bonica d’una llibreria especial que avui és una franquícia i uniforma una mica més el paisatge de Terrassa i l’assimila a d’altres ciutats.

Narcís Serrat amb el capgròs que li van dedicar a Terrassa.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara