Jaume Oliveras, l’inventor de la Matagalls-Montserrat

Un dels pioners de l’excursionisme català, alpinista per convicció, El Mossèn Isard, com se’l coneixia, va viure l’excursionisme amb passió

Josep Mas Castellsagué (text)

El tercer dissabte de setembre, i organitzat pel Club Excursionista de Gràcia, se celebra cada any la Matagalls-Montserrat, una travessia clàssica dins del calendari català de caminades, o de corregudes, depèn de com s’afrontin els vuitanta-tres quilòmetres que enllacen aquests dos massissos màgics.
Aquesta popular travessia, que ha celebrat la 35a edició, es va originar arran d'un record juvenil que el sacerdot Jaume Oliveras i Brossa (La Garriga, 1877-Barcelona, 1957) va tenir quan, l’any 1929, des de la GE Joventut Catalana li van demanar un article per al seu butlletí.
I qui era Jaume Oliveras? Quina importància té en el muntanyisme català? Té dos perfils indestriables. D’una banda, la seva creença religiosa. Ordenat sacerdot l’any 1903, va ser vicari a Castellbisbal i Vilanova, prior al seminari major de clergues retirats de les Corts, missioner a la Guaiana veneçolana i fundador i rector de la parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús, a la Via Augusta de Barcelona. I d’altra banda, la seva passió per l’alpinisme, una afició que el va convertir en un dels pioners de l’excursionisme català i en un veritable especialista en la serralada pirinenca, que coneixia de cap a cap.
Tant en la seva faceta de sacerdot com pujant tres mils destacava per la seva senzillesa. “Era alt i eixut, de posat seriós, de poques paraules, i dites encara a mitja veu. Però no era esquerp. Amb modèstia gairebé infantil explicava les coses extraordinàries que li havien passat”, deia Pere Blancafort de Rosselló al llibre La Garriga, el Balneari i jo. Ramon Ribera Mariné, fill d’una seva neboda i monjo de Montserrat, afegeix: “Era un home senzill i molt reflexiu. A vegades semblava que estava en una esfera mística”.

Amb la sotana arremangada
La muntanya requeria d’altres qualitats que Oliveras –mossèn Isard per al món excursionista català– tenia sobradament: un gran instint muntanyenc, tossudesa extrema i una valentia que ratllava la temeritat. Jaume Oliveras, l’alpinista de la sotana arremangada, barret i càmera fotogràfica penjada a l’esquena, gaudia, a més, d’una gran resistència física. I malgrat ser autodidacta, poc entès en tècnica i enemic de cordes, va fer ascensions memorables, com les dels dos Encantats o la de l’Aneto, la més repetida. Hi va pujar una trentena de vegades. Va ser en aquest cim que, el juliol de 1916, un tràgic accident va canviar radicalment la seva vida i dos anys després va marxar a missions.
A muntanya no el guiava cap finalitat científica, artística ni patriòtica. El movia una vivència estètica, esportiva i, fins i tot, el repte. El dijous 4 d’agost de 1904, quan des de Matagalls arribava a Montserrat després de gairebé vint-i-quatre hores caminant, es preguntava desafiant: “Anar a Montserrat a peu no és pas res de l’altre món, però anar-hi des del Montseny i en un sol dia ja és un rècord que no sé si el jovent d’avui seria prou fort per batre”. Ho deia l’any 1929. Ha passat més d’un segle des d’aquella travessia que va fer amb el seu amic i també sacerdot Antoni Arenas, i ara són 3.000 els participants a la marxa que des de 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia entre el Montseny i Montserrat. I ja són molts els que, corrent, fan el recorregut de vuitanta-tres quilòmetres en menys de deu hores.
Probablement, van ser els primers en aconseguir aquesta fita, que ni la Moreneta no veia clara. “Anàrem tot seguit a donar les gràcies a la nostra patrona d’haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada. Va semblar-nos que la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: Que Déu vos faci bons”, escrivia 25 anys després.
I afegia que aquella travessia juvenil, feta com si d’una cursa es tractés, va aixecar gran expectació i neguit entre els habitants del Pla de la Garga, que sortien “a contemplar el misteriós espectacle de dos capellans que anaven mig volant per aquella plana com si el diable se'ls emportés”. O a les envistes de Montserrat: “La Barata en aquella hora d'estiu era un formiguer de gent que prenia la fresca amb bulliciosa gatzara. Més tard sabérem que la gatzara s'havia acabat de sobte i que durant el sopar no es parlava d'altra cosa que d'aquells fantasmes que havien passat, baixant a rodolons de Sant Llorenç i enfilant sense prendre alè el camí del coll de I'AIzina. Els qui no ho havien presenciat acusaven els altres de creure en bruixes i ànimes en pena, però el fet és que tothom estava preocupat i aquella nit s'atrancaren bé totes les portes”.
Però la caminada Matagalls-Montserrat en menys de vint-i-quatre hores és només un petit episodi en la seva vida. Perquè a aquest sacerdot se li han d’atribuir altres fites muntanyenques molt més significatives i importants. La primera va ser obrir una nova via de pujada al cim de l’Aneto.
Acompanyat una altra vegada per Arenas, i en un nou desori juvenil, el 24 de juliol de 1906 van arribar al cim més alt dels Pirineus amb escassa preparació i molta improvisació. Va ser precisament aquesta poca previsió la culpable que aquell nou camí es bategés com a Via dels Descalços, perquè aquell dia, els dos joves van sortir cap al cim amb unes senzilles espardenyes. Malgrat tot, van enfilar muntanya amunt sense por i, per no mullar-se els peus per les glaceres, van obrir una via per l’aresta nord-est que els va fer famosos. L’ascensió i el descens apressat per la cresta de Llossàs, sempre sense trepitjar neu, també va donar el seu nom a un cim proper a l’Aneto: la punta Oliveras-Arenas, de 3.298 metres.

Emocions fortes
El seu estil a la muntanya era d’emocions fortes: “Parlar dels perills de l’Aneto a veritables muntanyencs és exposar-se a llurs sarcasmes. Passar el pont de Mahomet quan no és cobert de neu és una vera broma”. En el moment d’escriure-ho, probablement devia pensar en les dificilíssimes ascensions als dos Encantats.
L’estiu de 1910, estant a la vall d’Espot, es va sentir atret per la magnitud dels Encantats. I acompanyat pel jove local Joan Abella, va enfilar muntanya amunt per canals desconegudes que el van portar amb gran dificultat fins al cim del Gran Encantat, a 2.747 metres. Va ser la quarta ascensió absoluta i la primera per la canal del nord-oest.
L’any següent va afrontar l’Encantat Petit en solitari en una ascensió en què es va jugar la vida. Sense conèixer cap camí, guiat només per l’instint, va anar pujant per una via de gran dificultat que passava per la congesta de la canal central i seguia per una cresta que, tot i el risc, va anar superant sense assegurar-se amb res. “Cada dent exigia una lluita obstinada i perillosa. La roca es redreça tant i tant que quasi hi ha pena de la vida”, va escriure. Amb aquesta ascensió, va obrir una nova via cap a l’Encantat Petit, a 2.734 metres.
Però si la pujada va ser duríssima, la baixada va ser molt pitjor. Va caure més d’un cop, va estar a punt d’estimbar-se paret avall i va tenir moments de desesper: “Mai no hauria tingut la temeritat de fer tot sol aquell trajecte esgarrifós si hagués sabut els perills a l’avançada”, deia. Però va aconseguir baixar fent “esforços titànics”. En total, sis hores de lluita que, amb tot, van tenir premi. Ell tenia la il·lusió de fer-hi la primera escalada universal, però quan va arribar a dalt va descobrir que uns francesos hi havien arribat anys abans. De tota manera, Oliveras acabava de fer la primera ascensió solitària a l’Encantat Petit, la primera pel vessant occidental i la primera nacional.
Complint una promesa feta arran del doble accident mortal de l’Aneto, el 1918, amb quaranta anys, va marxar cap a la Guaiana veneçolana per fer-se càrrec de la parròquia de Tumeremo, a les missions del Caroní, on l’any 1817 els caputxins van abandonar les esglésies fugint d’una onada d’assassinats. Oliveras s’hi va estar durant vuit anys ajudant materialment i socialment la gent d’aquelles terres selvàtiques. Les febres palúdiques el van fer emmalaltir i Oliveras va tornar a Catalunya: “He passat vuit anys quasi de treballs forçats entre indis i aventurers”, assegurava.
Un cop retornat a Catalunya, aventurer com era, durant tres mesos, l'any 1928, va visitar Egipte, Núbia, Sudan, els boscos d’Uganda i el llac Victòria, a l’Àfrica oriental.
L’ascensió a les altes muntanyes dels Pirineus va ser una de les seves grans fites. L’altra va ser la fundació de la parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús i la construcció de l’església, a la Via Augusta de Barcelona. Un procés que va durar des de 1930, quan el bisbe Dr. Irurita li va encarregar la fundació, fins l’any 1942, quan va quedar oberta del tot.
Passades les convulsions de la Guerra Civil, els anys no el van apartar mai de la seva gran afició a la muntanya. El 8 d’agost de 1949, amb setanta-dos anys, Oliveras pujava per última vegada al cim de l’Aneto. Hi havia ascendit unes trenta vegades. Encara cinc anys més tard, als setanta-set anys –tres anys abans de morir– va oficiar l’última missa a la capella de la Renclusa i va dir l’adéu definitiu a aquells paratges. Des de 1940 hi havia tornat cada estiu.
Jaume Oliveras, l’<i>inventor</i>  de la Matagalls-Montserrat

Una imatge representativa de Mossèn Oliveras, al cim del Molières, l’any 1928. Foto: Jean Rolland, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Jaume Oliveras, amb sotana, al cim, l’agost de 1917. Foto: Fons Mossèn Oliveras, Fundació Mauri de la Garriga.

Els llamps de la Maleïda

El juliol de 1916, Oliveras era al refugi de la Renclusa, a punt d’inaugurar-se, com a delegat del Centre Excursionista de Catalunya. Va ser en aquells dies que va esdevenir-se una tràgica ascensió de la qual va ser-ne un dels protagonistes. El dijous 27 de juliol, amb dos excursionistes alemanys coneguts seus, Adolf Blass i Eduard Kröger, i el guia de la zona, Josep Sayó, van pujar a l’Aneto sense problemes aparents. Una vegada al cim, els va sorprendre una tremenda tempesta elèctrica. Al començament no van saber calibrar-ne la gravetat, però amb la caiguda del primer llamp sec van veure que es tractava d’un fet de gran magnitud i que havien de recular ràpidament per tornar a travessar el pas de Mahoma i fugir de l’infern en què s’havia transformat el cim. Els dos primers, Oliveras i Kröger, el van poder travessar, però Sayó i Blass van morir del llamp.
Ho explica magistralment el propi Oliveras en Els llamps de la Maleïda, un llibre de 1917 dotat de gran magnetisme i intensitat narrativa que s’ha convertit en un clàssic de l’excursionisme català. La primera edició també aporta una interessantíssima informació gràfica. Jaume Oliveras era un gran aficionat a la fotografia i mai no es deixava la càmera de plaques. Les imatges del que es preveia una ascensió tranquil·la i les del rescat dels cadàvers són un document de primera magnitud. Moltes de les plaques de vidre amb imatges d’aquells dies i d’altres que va captar en muntanyes i països que va visitar es conserven a la Fundació Maurí de la Garriga.

El dia de la tragèdia de l’Aneto, el 27 de juliol de 1916. Foto: del llibre Retrats de garriguencs il·lustres.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara