Durant el primer terç del segle xx Terrassa va tenir un gran nombre d’agrupacions excursionistes, fet que va ser insòlit pel gran nombre d’afiliats amb què varen comptar. Ben segur que una part d'aquest èxit l’hem de buscar a la situació de la població, a la plana i molt propera als espectaculars relleus de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, encimbellada amb la silueta del seu monestir romànic, sempre actuant com a estimulant reclam.
El Club Pirinenc, els grups excursionistes Montserrat, de la Fraternitat Republicana, La Mola, La Llanterna, Egara, o el Núria, són només algunes de les entitats excursionistes amb butlletí propi amb una programació estable i que, un cop acabada la Guerra Civil, van ser dissolts i unificats sota l’estructura del Centre Excursionista de Terrassa pel règim franquista.
Aquests fets no poden atribuir-se a la voluntat de l’entitat ni que fos representativa de la majoria dels seus membres, sinó que van ser resultat de les accions d’unes persones i d’un moment polític molt concret. Tal com ho demostren els fets, el Centre va saber-ne estar pel damunt, ja que els plans que l’aleshores president designat per les autoritats havia traçat per a l’entitat, d’integrar-la al Movimiento, van fracassar per l’oposició d’altres socis i, escassos dos anys després de la seva elecció, aquest va haver de dimitir.
De manera gradual però ferma i gràcies a les persones que en van agafar les regnes, a voltes fent malabars, el CET va reprendre el camí fidel a la seva trajectòria i al pòsit que havien deixat els predecessors, fins arribar als nostres dies com una entitat centenària plena de vitalitat.

Els inicis
Tot i que l'excursionisme ja era present a Terrassa de molt abans, el CET no es constitueix fins al 10 de setembre de 1910 i esdevé la primera entitat excursionista organitzada a la ciutat. Ho va fer trenta-quatre anys després de la creació de la primera entitat excursionista a Catalunya, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i dinou anys després de la fundació del Centre Excursionista de Catalunya, l’any 1891, entitat en la qual el CET es va voler emmirallar.
Agustí Badia i Vivó, únic membre en vida del grup fundacional del CET durant els actes de celebració del 75è aniversari, ho rememorava així: “Mentre captàvem l’adhesió de nous socis, iniciàvem la relació amb personalitats com el Dr. Joan Cadevall, els senyors Palet i Barba, Àngel Sallent i Josep Soler i Palet, mantenint el contacte amb el Centre Excursionista de Catalunya, confeccionant a la vegada els estatuts i la ruta a seguir”.
A les personalitats a les quals feia referència Badia, cal afegir-hi els noms d’en Josep Ventalló, Alexandre Galí, en Francesc Pi de la Serra, n’Eugeni Ferrer, en Daniel Blanxart o els germans Marcet Poal, que van destacar en diferents branques del saber i que ja feia anys que cultivaven l’excursionisme científic, preocupat per estudiar i recuperar tot el que és propi dels país, des de la llengua, la història, l’art, els costums, la literatura o la natura, intencions que van quedar recollides en els estatuts de la novella entitat.

L'esport, de segona fila
La primera excursió oficial del CET, el 26 de novembre del 1910, va consistir en la visita a l’ermita de Santa Maria de Campanyà i al monestir de Sant Cugat del Vallès, amb un desplaçament majoritàriament fet en tartana i en ferrocarril.
Així doncs, les excursions que es programaven en els seus inicis, tenien una finalitat eminentment científica, i per destinació, indrets propers a Terrassa, com ara el Torrent del Molinot, Olesa de Montserrat, les escletxes del Papiol, les coves del Salnitre, l’església de Castellar Vell, etc. Gairebé sempre anaven acompanyades d’explicacions de caire geològic, botànic, arquitectònic, etc., que s’intercalaven amb la realització de cursos d’aquestes matèries, amb la intenció de dotar de rigor les observacions i els treballs que després es feien. En canvi les excursions amb finalitat només esportiva eren considerades de segona fila.

Custòdia del patrimoni
La defensa del patrimoni arqueològic, artístic i natural ha estat una constant en l’actuació del CET i ben aviat es van crear les comissions d’Arqueologia, Història i Art i la d’Estudis Naturals. Al 1913 a través de les pàgines de l’Arxiu, Francesc Pi de la Serra ja proposava recuperar el Torrent de Vallparadís com a parc per a la ciutat i denunciava la degradació del bosc de Ca n’Aurell, amenaçat pel creixement urbà. Al mateix any la Junta va acordar elaborar una monografia dedicada a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, per bé que no va sortir fins al 1936-1937, quan la guerra ja havia començat, i gràcies a la tenacitat del pare Joan Solà, i d’un soci que es va quedar l’edició completa i a poc a poc va anar distribuint.
El CET també va ser l’embrió de la pràctica de l’atletisme a Terrassa, els inicis de la qual l’hem de buscar a finals de 1914, quan el centre col·labora amb el CEC i el Centre Excursionista del Vallès en l’organització de la primera gran prova atlètica que se celebrà a Catalunya, la Cursa de Sant Llorenç del Munt. La Secció d’Atletisme es va crear el 1922, i els seus membres van obtenir primeres marques en campionats de Catalunya i de l’Estat i van ser els precursors de l’inici de l’escalada al CET. El 1923 membres d’aquesta secció escalaven per primera vegada la Cova del Drac, a la qual seguiren diversos monòlits de la muntanya i ben aviat saltaren cap a Montserrat, on el 1923, en Josep Abelló, en Josep Tintoré i en Salvador Martí van protagonitzar el primer intent conegut d’escalar el Cavall Bernat de Montserrat.

Les seccions del CET
Un cop acabada la guerra, l’activitat del CET no es reiniciarà fins a les acaballes de l’any 1939, enmig d’un ambient molt enrarit, que no començarà a remuntar fins l’any 1941 amb l’elecció d’un nou president. Ben aviat es creen les seccions d’Alta Muntanya i d’Esquí, que donen un nou impuls a l’entitat en un moment que el vessant cultural s’havia de deixar a banda per força. Llavors s’organitza el primer curset d’escalada i se’n fomenta la seva pràctica, amb la compra i lloguer de material. Al 1947 es va crear una societat conjunta amb el Centre Excursionista del Vallès de Sabadell per construir el xalet La Solana de la Molina i fomentar la pràctica de l’esquí entre els socis.
A poc a poc es tonen a programar actes de caire més cultural, entre els quals en sobresurt una sèrie de xerrades impartides per escriptors i poetes catalans de renom, i es crea la Secció de Mineralogia i Petrografia, que ben aviat donarà pas a la Comissió de Ciències i Arts.
En la dècada dels anys cinquanta i seixanta, l’activitat muntanyenca s’intensifica amb l’obertura de primeres locals als massissos més propers, i fins i tot algunes primeres nacionals als Pirineus i es visita amb una freqüència creixent els Alps, que s’intercalen amb projeccions de diapositives i films, i la celebració de con­­fe­rències de muntanya que portaran a Terrassa algunes de les primeres figures de l’alpinisme mundial: Lionel Terray, Gaston Rébuffat, Kurt Diemberger, etc., i a primeres figures de casa nostra.
El 1957 la cordada formada per Jaume Fabrés i Isidre Puig a l’Aresta NW del Cotiella (2.912 m.), i va obrir una nova via en una punta innominada del costat del cim. A proposta d’en Fabrés, avui aquesta agulla porta el nom de Raymond d’Espouy. El 1963 es va constituir el Grup d’Escalada de la Secció d’Alta Muntanya (GESAM), amb la intenció de formar un col·lectiu d’escaladors d’elit. Van fer repeticions meritòries de vies de dificultat a diferents massissos d’arreu i van obrir notables primeres, especialment a Montserrat (al Serrat de Patriarques, a la Bessona Inferior, a la paret de l’Aeri, etc.).
D’aquesta etapa en sobresortiran especialment els noms d’Àngel Casanovas, i el dels germans Alfred i Francesc Martínez, més coneguts per Manyos, i als anys setanta i vuitanta en el món de l’escalada brillarà amb intensitat la figura d’en Fredi Parera, que destacarà sempre per l’obertura de vies d’alt compromís.
L’any 1969 es crea la Secció d’Investigacions Subterrànies (SIS), fruit de l’escissió d’un grup de membres de la SAM, i ben aviat esdevindrà un dels grups més dinàmics del centre i de l’espeleologia a Catalunya. El 1977 varen organitzar a Terrassa el sisè Simposi d’Espeleologia dedicat a la bioespeleologia, amb especialistes d’arreu del món.
La SIS va donar també un nou impuls a la Secció de Ciències Naturals (SCN), arran de la creació del laboratori de bioespeleologia. És el moment que la SCN participa activament en el II Congrés de Cultura Catalana, s’adhereix a la Institució Catalana d’Història Natural, col·labora en l’elaboració del Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als PPCC: Natura Ús o abús?, i lidera la reivindicació en el CET per a la creació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Des dels anys setanta destaca també el dinamisme de la Secció d’Esquí, que amb els seus cursets i competicions mobilitzarà un nombre creixent d'esquiadors i fomentarà també la pràctica de l’esquí nòrdic.

Cap als sostres del món
A finals dels setanta, membres del Centre dirigeixen la mirada cap als sostres del món. Després d’unes primeres experiències als Alps i als Andes, membres de la SAM participen en expedicions a l’Himàlaia i al Karakoram organitzades pel Club Muntanyenc de Terrassa. Al 1978, en Narcís Serrat i el sherpa Puri assoleixen el Kángchenjunga Central (8.440 m), per una nova via, i al 1983 participen en una nova expedició del Muntanyenc, en la qual s’assoleix el cim del Distaghil Sar (7.885 m), la segona ascensió de la muntanya.
Més endavant, l’any 1985, en els actes de commemoració del 75è aniversari de l'entiat, el CET assoleix el cim del Saipal (7.031 m), a l'Himàlia. Servirà de preparació per, tres anys més tard, protagonitzar un primer intent al cim del Makalu (8.481 m), si bé no serà fins al 1990 que, en una nova expedició, Jordi Anglès, Toni Bros i el sherpa Lapka assolien el cobejat el cim. Al 1993 el repte és el cim del mític K2 (8.611 m.), però a causa del mal temps abandonaren. En un nou intent dos anys més tard, novament van haver de tornar enrere per la meteorologia i, malauradament, en la davallada Jordi Anglès perdia la vida en un desafortunat accident.

El dinamisme i el compromís dels darrers trenta anys
En els darrers trenta anys el Centre ha presentat una activitat creixent. Al 1987 es va crear la secció d’Excursionisme, que mou un gran nombre d’associats. L’any següent es publicava un nou mapa de Sant Llorenç del Munt, totalment renovat, que ha esdevingut de referència en la cartografia del massís. La Secció Infantil s’ha reactivat sota un nou format i, per primera vegada, es fan casals d’estiu. La Secció de Ciències Naturals incorpora un grup d’ornitologia. També s’organitza amb gran èxit la Duatló d'Alta Muntanya, Queralbs-Puigmal-Núria, que enguany arriba a la 17a edició, i arrenca un grup de marxa nòrdica i una vocalia de Cultura, que fa venir a la sala d’actes personalitats destacades del món científic, acadèmic, intel·lectual, etc., i proposen excursions a indrets evocats per escriptors i poetes, que s’intercala amb cursos d’introducció, a la fotografia digital, al GPS, que s’afegeixen als d’introducció a l’excursionisme i a l’espeleologia, de llarga tradició.
A finals del 2010 el Centre Excursionista de Terrassa esdevé una entitat centenària i li és concedida la Creu de Sant Jordi, i ho va celebrar amb la programació d’un ambiciós programa d’actes, entre els quals va destacar l’ascensió simultània a 100 cims del Pirineu, la creació d’un sender de Gran Recorregut, el Camí dels Nyerros, o la renovació de la taula d’orientació del Montcau.
El Centenari va anar precedit per l’elecció d’una nova presidència, amb una nova Junta i una direcció tècnica, amb idees i energies renovades, necessàries per fer front amb èxit a una commemoració tan ambiciosa, i que va comptar amb la implicació dels seus 1.700 socis. En l’actualitat la Junta treballa ferm per preparar el futur d'una entitat que al llarg de la seva història ha sabut conjuminar sàviament l’herència d’aquell excursionisme científic que van propugnar els seus fundadors amb els canvis que demanen les noves formes d’entendre l’excursionisme i la societat.