Julià Puig

El lliçanenc centenari que no s’hauria pensat mai veure tantes grues d’obres de casa estant

Vicenç Relats (text i fotografies)

Nascut a Lliçà d’Amunt el 16 de novembre de 1916, en Julià Puig i Marquès somriu murri quan se li demana el secret de la seva llarga vida, que ja ha superat els cent anys. “No el sé, potser no menjar gaire greix”, fa, enriolat, amb un lleu moviment d’espatlles. Ho diu mentre seu a la vora del foc, un matí de febrer, amb una manteta a les cames, a can Genís, la casa pairal del poble on ha viscut pràcticament tota la vida. I és que, malauradament, tota tota no l’hi ha viscut... Amb l’esclat de la Guerra Civil, el 1937 va ser cridat a files per l’exèrcit republicà –per anar a Madrid, a Carabanchel–, en una contesa bèl·lica indesitjada que, després del triomf dels franquistes, va haver d’empalmar amb batallons de l’exèrcit vencedor en terres de Galícia, a Villagarcía de Arousa. El seu germà Valentí, un any més gran que ell, “ja no en va tornar, de Siétamo, a Osca”, recorda amb precisió, mentre que el seu germà Josep, un any més petit, com ell mateix va aconseguir de sobreviure-la.
Esclar, aquells cinc anys entre la guerra i la militarització franquista posteriors són els que, a ulls clucs, en Julià voldria haver-se estalviat de la seva llarga centúria, si hagués pogut. Perquè aquella maleïda guerra, en què va patir de prop l’esclat de les bombes i una fam que li va enxiquir l’estómac –“rates i tot, vam menjar, tot era tall!”, diu–, li va segar la vida d’un germà i, de retop, també la de la mare. Maria Marquès Mompart va morir als 52 anys, endolada de tenir un fill desaparegut a la guerra i un altre lluny, del qual no podien saber-ne gaire res, ara forçat a servir l’exèrcit del Caudillo. “La mare va morir molt abans d’hora, de pena, per tot aquell desastre”, deixa anar dolgut en Julià. “Diuen que sempre mirava camps avall, de fora estant de casa, com si hagués de veure arribar en Valentí”, explica.
La mort de la mare, l’any 1941, va ser el que precisament va provocar el retorn d’en Julià cap a casa. El capità –“José Mena Veira y de Abreo, torna a recordar amb una precisió que tomba d’esquena–, al qual mig feia d’assistent, li va donar permís per anar a visitar la família: el pare, les tres germanes –la Margarida, la Teresa i la Lola–i en Jaume, que va morir ben petit, en una onada de fred i neu. “El capità em va dir: no vinguis fins que et torni a cridar. I per sort encara no m’han cridat”, ironitza enjogassat.

Ni un sol tret
Recorda que, a l’inici de la guerra, al seu pare uns coneguts ja li havien ofert “de passar els tres fills a França”, per estalviar-se aquell malson. Però, “esclar, qui s’hauria de pensar que tot allò hauria de durar tant!”, s’exclama. “Em deien que per què no hi anava de voluntari a la guerra... i encara gràcies d’anar-hi per quintes!”, diu en Julià, content de “no haver-hi disparat mai ni un tret”. Ell s’estava “sempre a la retaguardia”, que ja n’hi havia de disposats a anar a primera línia de foc.
Amb la família ben tocada després d’aquell trasbals de mort i destrucció, calia sobreposar-se i tirar endavant, en aquella postguerra tant o més dura que la mateixa guerra. I en aquella casa amb canalla i sense mestressa “hi faltava una dona” –diu tot pràctic qui es va convertir en l’hereu– i sort en va tenir de casar-se amb l’Àngela Font Xicota, de can Sacamàs, que en va esdevenir l’ànima. Amb l’Angeleta s’havien conegut de petits, en un bateig, i diu que ”des de llavors ja s’agradaven”. I quan van encarar els tractes matrimonials, van tenir un breu temps per festejar, en què l’àvia Madrona els vigilava, que sobretot no s’acostessin gaire... “No ens deixava mai sols. I si sortia a collir un parell de cols, ni un petó no podíem fer-nos”, bromeja.
Sort n’hi va haver de l’Angeleta per posar en solfa can Genís, una casa de pagesos com les de la gran majoria dels lliçanencs, que vivien de conrear els camps, de la llet que els recollia cada dia el camió i dels porcs que engreixaven. Una feina que va marcar-li la vida i que, de fet, li era la vida mateixa...
“Encara en faig de pagès”, murmura en un moment donat en Julià, mig confós, que rectifica per dir que “encara no m’hauria d’haver retirat”. Ara no que potser no en fa, de pagès... O potser sí. Perquè encara està poc o molt al cas de l’hort que manegava fins fa un parell d’anys. “S’aguantava amb el bastó al pit i cavava amb el magalló”, explica la Maria, que amb la Josefina, és una de les seves dues filles.
Tanta ha estat la identificació d’en Julià amb la terra que ara que a tocar de casa seva hi ha crescut el monstre gegantí de l’empresa Mango no se’n sap avenir: “Mai haguera pensat en la vida que de casa estant veuria tantes grues”, diu astorat i queixós. I és que la seva família va viure com una “persecució molt desagradable” les “pressions i amenaces” que van rebre dels negociadors de la Mango per forçar-los a quedar-se’ls la terra per cap preu. “Ai! si l’avi –Genís Puig Palau– hagués estat viu! Els hauria empaitat amb una escopeta i tot!, diu la Maria. I no seria el primer que surt a defensar amb urpes i dents unes terres guanyades amb suor i treball i un paisatge robat, que s’havia mantingut gairebé intacte el darrer segle. “I tot, per què i per beneficiar a qui?”, es demana enfurismada la filla d’en Julià.

A ballar, al Blinco
Però més enllà de la lluminària actual d’unes naus industrials que fan innecessària l’encesa de llums a l’era de can Genís, la memòria selectiva d’en Julià se’n pot anar fins a temps molt reculats. Li agrada recordar com, de ben menuts, es “barallaven a cops de roc i de magalló i tot” amb les seves veïnes, que “eren de por”. O que anava a escola amb el mestre senyor Policarpo “que era molt bon home i que –tot sol– feia que uns nois s’encarreguessin d’ensenyar als altres a llegir i a comptar”. Una escola a la qual va anar fins als 14 anys, encara que a l’hora de plegar, a la tarda, el pare ja els esperava a la plaça de l’església per anar a cavar.
Li agrada recordar també que havia anat al Blinco, de cal Carnisser, la sala de ball que hi havia abans que –el 1925– es fundés l’ateneu l’Aliança. Ep! I que el seu pare va portar el primer carro de sorra que va servir per construir aquell local d’esbarjo i recreació que van fer colze a colze entre tot el poble! Potser per això, amb la societat l’Aliança en ple apogeu i fins que va poder, els diumenges al migdia, en sortint de missa no es va perdre mai el vermut ni, a la tarda –després d’haver corregut a arreglar el bestiar–, la sagrada partida de cartes al local.
Julià Puig

Julià Puig, al pati de can Genís, a Lliçà d’Amunt.

Testimoni d’una vida corrent. En Julià Puig Marquès és un testimoni vivent de la mena de vida d’aquells tantíssims veïns de Lliçà d’Amunt, de la resta de la Vall del Tenes i de bona part del Vallès que es van dedicar a la pagesia tota la vida. Una feina i una vida que encara era majoritària fins als anys setanta del segle passat en uns pobles llavors petits que no coneixien ni les urbanitzacions ni les onades migratòries que hi arribarien poc després.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara